En les darreres setmanes el
moviment independentista sembla donar alguns senyals interessants.
Sembla com si aquest, marcat per l’intermedi d’una pandèmia entre les
cent mil persones que van agitar Perpinyà el març de 2020 i les
quatre-centes mil que van participar a la darrera Diada, de 2021 volgués
despertar de la hivernació. L’episodi de l’Alguer, una altra d’aquestes muntanyes russes emocionals a què ens té acostumada l’obsessió malaltissa del Deep State, decidir a convertir el president Puigdemont en un mite malgré lui,
no ha fet sinó ressuscitar aquella mena de dopamina de què s’alimenta
la iniciativa política independentista. Mentrestant, a la taula de
diàleg, fracassada per avançat, com indicaven totes les previsions,
l’objectiu prioritari de la qual consisteix guanyar temps a còpia de
perdre’l, sembla que se li avança la seva data de caducitat.
L’episodi de l’Alguer,
certament, ha desfermat certa eufòria a un independentisme on,
francament, sobren emocions fortes i manquen estratègies sòlides.
Un dels pitjors defectes de l’independentisme consisteix a creure que
solucionaran el problema català des de fora i per art de màgia. És per
això que cada vegada que Espanya fa el ridícul, es produeix una sensació
de benestar amb un punt de perversió, perquè costa acceptar que són més
rellevants les victòries pròpies que les derrotes alienes. I, la
realitat és que, malgrat que em pugui alegrar pel president a l’exili,
considero que s’està desaprofitant tota aquesta emoció col·lectiva en
mirar lluny i no actuar a dins, en restar pendents dels tribunals
europeus, i no fer més com Josep Costa, que passa olímpicament de la
inquisició espanyola. En altres paraules, que resulta més útil
desempolsar la capacitat de mobilització, potser en fase de
deshivernació, cara a trencar amb l’statu quo per assolir l’objectiu de
la independència.
És obvi que les
institucions autonòmiques no estan funcionant d’acord amb els objectius
independentistes de la majoria. Que no és nota que som el 52%.
Que amb concentrar-se en una gestió amb un marge de maniobra
lleugerament superior a la d’una diputació, no es va gaire enlloc. Que,
amb aquesta inacció del govern actual, fóra convenient dirigir la ira
contra una Plaça Sant Jaume incapaç de fer el més mínim gest simbòlic de
ruptura que permetés canalitzar el malestar profund d’una societat
reprimida i insultada a diari, i visualitzar el divorci emocional. Per
això, potser cal assumir, d’una vegada per totes, que cap sentència
europea, cap dirigent europeu renyant jutges, cap buròcrata de
Brussel·les pressionant el govern espanyol, farà que la situació es
modifiqui substancialment. Això només es pot aconseguir, com ja va
succeir durant els atemptats d’agost del 2017, amb un funcionament
exemplar de les institucions catalanes fent d’administració única,
prescindint de les indicacions de Madrid, desafiant obertament les de
l’estat, plantant batalla simbòlica oberta, i sobretot, com ja va
succeir en aquell moment, desautoritzant un cap d’estat, que com
recordava David Minoves, prové d’una família intermediària en les vendes
d’armes amb teocràcies islamistes (patrocinadores de la ideologia dels
nois de Ripoll) que venia a fer-se la foto, i va quedar retratat com a
l’home més odiat de Catalunya, l’enemic número 1 del país, el descendent
d’aquell que es va carregar les institucions catalanes i va destruir
part substancial de Barcelona, l’hereu d’una llarga nissaga de monarques
incompetents, corruptes i depravats.
L’independentisme ha de
deixar de mirar a Europa, assumir que tant fa la imatge que projectem,
que caiem bé o malament, que siguem simpàtics o antipàtics i fixar-nos a
buscar la manera de fer la vida impossible a un estat que ens odia, ens
menysprea i tracta d’humiliar dia sí, dia també. De fet, la
Llarenada de l’altre dia no deixa de respondre a la mateixa obsessió
contra algú que, a diferència d’altres independentistes de primera
línia, no ha acotat el cap ni ofereix missatges desmoralitzadors.
L’independentisme ha de pressionar al seu propi govern perquè tingui més
por de la ira dels seus electors a la repressió d’un estat que ens ha
declarat la guerra, via clavegueres, via trinxeres periodístiques, via
ofec econòmic, via Butlletí Oficial de l’Estat, via inquisidors
generals. I això ha de passar, necessàriament, també, per atacar els
punts febles de l’estat.
Sembla que el Borbó ha de ser
per aquí a participar en el saló de l’Automòbil. El senyor que va
pressionar a la SEAT perquè abandonés Catalunya, el mateix senyor,
descendent polític del dictador feixista Franco, que va
pressionar a tantes altres empreses per perjudicar al país, aquí, que va
fer un “pronunciamiento” anticonstitucional perquè els poders de
l’estat ataquessin l’autonomia i desfermessin una repressió brutal i
nihilista i sense que passi res? Les autoritats catalanes, no pensen fer
res? Faran una ganyota educada? Li riuran les gràcies? Les entitats
independentistes, no convocaran res? L’empresariat, sindicats, societat
civil, no li haurien d’exposar el que realment pensem d’ell i la seva
família? La independència del nostre país, és a dir, la voluntat
democràtica d’una nació assetjada no es juga ni a Alemanya, ni a
Bèlgica, ni a Escòcia, ni a Sardenya, sinó a Catalunya, i molt
especialment a Barcelona i en una setmana com aquesta.
Andrea Bonanniés una periodista italiana,cap de la redaccióaBrussel·lesdel diariLa Repubblica. La Repubblica, perquè ens entenguem, és aItàliaallò queEl Paísés aEspanya; i, juntament amb elCorriere della Seramilanès, és el diari que marca les lectures i les visions del poder cisalpí. No cal dir que és un dels diaris de referència a Brussel·les i no solament entre la influent comunitat dels euròcrates italians.
Aquest cap de setmana Bonanni ha escrit un article que es diu "Puigdemont: La politica dello struzzo" ('Puigdemont: la política de l'estruç').El trobareu ací, però com que requereix subscripció potser molts de vosaltres no el podreu llegir. De manera que en faré un resum, perquè hi diu coses molt significatives.
Bonanni comença dient que la pretensió espanyola de combatre el referèndum del Primer d'Octubre no amb la política sinó amb la repressió ha fet molt de mal, primer a Espanya i després, també, a laUnió Europea. La periodista s'arrenglera encara amb la idea que el referèndum era il·legal i dóna crèdit, encara, aPedro Sánchez, tot remarcant que cal una negociació que oferesca una eixida a la demanda d'autodeterminació dels catalans. Que ara mateix tinga aquesta percepció té poca importància. Ja s'adonarà que això no és un problema delPPi prou.
Allò que, sobretot vist amb perspectiva, crida fortament l'atenció és el final de l'article: "Però el cas Puigdemont, amb el seu sorprenent i penós episodi italià, ha d'ensenyar a Europa que la política de l'estruç sempre acaba esdevenint contraproduent. És evident la diferència entre els sobiranistes a l'Orban, que volen restar a Europa per arreplegar els diners sense respectar les regles, i els sobiranistes a la Puigdemont, que volen emancipar-se d'Espanya però restar en una Unió Europea que consideren la seua pàtria. Europa ha de començar a pensar en això."
De mica en mica, les hores i dies vinents, estic segur que estarem en condicions de reconstruir fil per randa les claus d'una detenció que farà història i que possiblement és l'error més gros que ha comès Espanya d'ençà del primer d'octubre de 2017. Però, a hores d'ara, ja és clar que això no fou cosa d'una alarma automàtica que va saltar descontrolada, sinó que era una operació preparada a fons i que movia tots els ressorts de l'estat espanyol. I amb la implicació, ja veurem fins a quin punt i de quina manera, del govern espanyol. Era un colp d'estat intern, dels secessionistes jurídics, que no van saber aturar? Era un colp d'estat que ja els anava bé i que per això no van voler aturar? Era alguna cosa més?
Hi ha pocs dubtes que el ministreGrande-Marlaskaho sabia. Però quant de temps feia? I, sobretot, ho sabia Sánchez també? Grande-Marlaska va creure que no calia avisar el president en una situació tan delicada i amb tantes implicacions per a la seua supervivència parlamentària? O bé el president espanyol va donar el vist-i-plau a una operació que, si fos així, ensorrarà aquest prestigi internacional que encara es creu Bonanni i que li fa dir que Sánchez no fa com el PP i vol resoldre políticament el problema català amb negociació política? Com quedarà el president espanyol, també, quan se sàpiga tot?
D'ençà de fa quatre anys, no sé quantes vegades he explicat que el problema d'Espanya és que la Unió Europea pot acceptar que el referèndum i la proclamació d'independència no van ser legals d'acord amb l'ordenament jurídic espanyol, però no pot acceptar que la demanda d'autodeterminació de Catalunya no siga abordada en el terreny polític i que siga resposta tan sols amb violència. Aquesta és la clau de tot i aquesta és la feblesa de Madrid: en l'entorn europeu un problema polític ha de tenir una resposta política. Punt final. I en àmbits com aquests la benvolença envers un soci, per més poderós que siga, pot durar un temps però no serà infinita.
Per això ara, quan Sánchez havia aconseguit de fer creure a Brussel·les que Espanya reconduïa la situació per la via acceptable –alliberant els presoners com a gran símbol i gest–, aquest intent barroer i maldestre de detenir Puigdemont fa caure el castell de cartes d'una manera estrepitosa. I és per això que comencen a alçar-se veus influents que diuen que ja n'hi ha prou, que no s'hi val tot i que Brussel·les ha de deixar de fer l'estruç.
La declaració del president del govern espanyol dissabte, a les Canàries, dient que Puigdemont ha de "sotmetre's a la justícia" –com si els tribunals deBèlgica,Alemanya,Escòcia,Itàliao fins i tot els tribunals de la UE no ho fossen– és un dels errors més grossos que podia cometre el dirigent delPSOE.
Aquest és el primer gran terratrèmol desencadenat al'Alguerper Puigdemont. Però n'hi ha un altre, contingut en unes poques paraules de la conferència de premsa. Diu el president a l'exili: "No sóc un actor de la política interna, sóc el president del Consell per la República." Atenció a aquesta frase, que jo entenc com una manera molt explícita de dir que tot això que fa ell no s'ha d'interpretar com a política interna, i encara menys com un intent de fer o de condicionar el govern, de decidir sobre qüestions autonòmiques. Té un paper, com s'ha vist aquest cap de setmana, més important que no aquest.