Entrevista a Josep Espunyes, escriptor i recercador del patrimoni lingüístic, històric i antropològic del Pirineu · El 2022 és l'Any Literari Josep Espunyes al Pirineu, amb motiu dels seus vuitanta anys
Josep Espunyes (Peramola, Alt Urgell, 1942), poeta, novel·lista i recercador d’història, de llengua i d’antropologia, és sobretot un savi, pencaire i compromès amb el seu país. A vuitanta anys, deu ser dels pocs escriptors del país que pot gaudir de l’any literari dedicat a la seva obra mentre es viu. Això segurament passa perquè no l’han organitzat les institucions de govern, sinó l’Associació Llibre del Pirineu que sap que aquest autèntic homenot ha perseverat per salvar mot a mot el patrimoni lingüístic del Pirineu. Home de pagès, va anar a Barcelona quan tenia vint-i-dos anys. Si el seu primer poema el va fer en castellà, de seguida va entendre la força del català, s’hi va reconèixer i en va fer la seva vida.
Amb una important obra de poesia i novel·les juvenils, cada vegada es dedica més a la recerca, molt centrada en el Pirineu, que l’ha menat a acumular un corpus excepcional. A més dels llibres dedicats a la història de Peramola, sobresurten les obres sobre el tresor lingüístic: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (2006), Món rural, mots que es perden (2018), 1.000 dites ponentines (2021)… Darrerament, han agafat renom els seus motarrots, a partir del llibre Alt Urgell, motarrots, fets, llegendes (2011). Com que el temps és limitat, en aquesta entrevista aprofundim sobretot en la seva recerca lingüística. Els qui encara no el coneixen podran fruir d’una observació lúcida i una fermesa poc comunes. A l’entrevista n’hi ha un bon tast. Res d’allò que diu no cau en la indiferència. Cada frase és un toc d’atenció: “En vuitanta anys he vist com es passava de cloure o aclucar els ulls a tancar-los, com diu tothom ara. Per mimetisme de cerrar.” Escoltant-lo és impossible de tornar a tancar els ulls. Ah, i ja ho sabeu que “talibà” és una paraula del Pirineu?
—Com us prova l’Any Espunyes?
—Això de voltar gaire, a vuitanta anys, ja em costa. Però he de dir allò que deien els padrins: “Tot sigui a fi de bé.”
—A casa vostra, quan éreu jove, hi havia llibres?
—Sí, uns quants. I quan vaig acabar els de casa meva vaig descobrir la biblioteca d’una casa bona de Peramola i, en acabat, la biblioteca del secretari… Llegia molt, però no païa res. A casa del meu pare hi vaig descobrir Francesc Ferrer i Guàrdia i Soledad Villafranca. I, és clar, a catorze o quinze anys, com vols que país res, de tot allò?
—Com la vivien, a casa, aquesta passió per la lectura?
—A casa meva van haver de fer una instal·lació elèctrica especial, perquè al matí em cridaven i no hi havia manera que em despertés. Els pares, que no eren carallots, van descobrir que me n’anava al llit, però que no m’adormia fins a les tres o les quatre, fins que no acabava el llibre. Aleshores van fer una instal·lació per tallar el corrent quan em ficava al llit. Com que no tenia llum havia de dormir.
—Què vau estudiar?
—Vaig començar a estudiar el batxillerat mentre feia de pagès. A Peramola hi havia un advocat que em va matricular per a examinar-me a Lleida. Fent el batxillerat va ser quan vaig descobrir la poesia: Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Jesús… La poesia em va xuclar com un remolí de Segre, sabeu?
—I vau començar a escriure?
—Sí. El primer poema el vaig publicar a Madrid, en castellà. Tenia vint anys i no havia sortit de Peramola. El meu pare era carter. Correus publicava una revista que anava a tot l’estat. I jo vaig fer un poema tot abarrocat. Veure aquell poema destacat a la revista per mi va ser un gran estímul. Però, és clar, havia arribat a vint anys i escrivia poesia en castellà. Sabia els rius d’Espanya, sabia els reis gots, però de Catalunya no en sabia res. Per això, quan vaig acabar el servei militar, el 1964, vaig baixar a Barcelona.
—Com va anar? Què hi vau descobrir?
—Vaig arribar-hi sense feina. Amb tres mil pessetes que vaig demanar a casa meva. I ja no els en vaig demanar més. Em vaig espavilar, vaig treballar de descarregador. Estava avesat a fer de pagès i era valent. Vaig tenir la sort d’anar a raure a l’Ateneu Barcelonès. Allà hi vaig descobrir, primer de tot, la lluita de classes. I en segon lloc una cosa que m’havien amagat fins llavors: que la meva llengua també servia per a escriure, per a fer literatura.
___
