La tragèdia evitable, per Víctor Alexandre

 "Nadal és el conseller que ha perpetrat l’atemptat contra la Sagrada Família fent passar el TGV a tocar dels seus fonaments i és el màxim responsable de l’immens esvoranc que es va produir al Carmel"

“La meva dona va cridar que venia el tren, però no la vaig sentir. Sort que el meu fill em va agafar per l’esquena i em va tirar enrere. El tren va passar just davant meu”. Aquestes són paraules de Raúl Castro, assessor del consolat de l’Equador, descrivint la seva experiència en l’atropellament de la revetlla de Sant Joan a l’estació de Castelldefels. Són paraules que em continuen colpint, perquè, per més que les llegeixo, no puc deixar d’imaginar-me el terror en els ulls impotents de les dotze persones que van morir amb la imatge del tren avançant vertiginosament cap a elles. És una tragèdia, és clar, però això no treu que sigui una manera estúpida de morir. Estúpida en el sentit que no va ser fruit de la fatalitat sinó de la irracionalitat. Cal ser capsigrany per passar d’una andana a una altra per la via del tren. Això fa, per tant, que la culpabilitat recaigui en les víctimes i que, a dreta llei, més enllà del que pugui dir la caixa negra del tren, no hi hagi lloc per a disquisicions.

Tanmateix, una cosa és la culpabilitat i una altra la responsabilitat. Vull dir que, entenent que la insensatesa de travessar la via del tren és una decisió lliure de l’insensat, l’administració té l’obligació de preveure-la i de prevenir-la. I la insensatesa de les persones que la nit de Sant Joan van saltar a la via, a Castelldefels, no va ser prevista ni previnguda per la direcció de Renfe ni pel govern de Catalunya. Cosa que també converteix l’empresa i el govern en insensats, ja que una de les seves tasques principals consisteix precisament en la previsió de contingències. O no és això el que fan el Servei Català de Trànsit en dates conflictives o la Guàrdia Urbana quan juga el Barça? Com és, aleshores, que la Generalitat –que amb relació als trens de rodalies es vanta de gestionar alguna cosa més que el servei de neteja– no va elaborar un pla especial per a una diada conflictiva com la de Sant Joan en una estació a tocar de la qual s’hi celebra anualment una festa llatina que aplega milers de persones? Per què, si la festa comença a quarts de deu de la nit i a les 23.23 hi passa un Euromed a 140 km/h, els 12 vigilants encarregats de vetllar per la seguretat van arribar-hi més tard? No és vergonyós que entre les deu de la nit –l’hora que va plegar l’últim treballador de Renfe– i dos quarts de dotze –l’hora d’arribada dels vigilants– una estació clau com la de Castelldefels restés entenebrida i sense cap mena de vigilància? Com s’entén que l’única sortida fos un estretíssim i col•lapsat pas inferior quan, com sabem, la normativa per a espais públics de més de 50 persones exigeix que n’hi hagi dues, de sortides, i quan, en el cas d’una revetlla amb més de 150 assistents, la Generalitat obliga a tenir un vigilant de seguretat com a mínim?

Són moltes preguntes, certament. Però encara n’hi ha més, sobretot si tenim en compte la resposta que va rebre l’alcalde de Castelldefels, Joan Sau, quan va traslladar a la Generalitat i a les autoritats espanyoles l’advertiment fet per la regidora del seu Ajuntament, Àngels Coté, en el sentit que el pas subterrani podia esdevenir “una ratera” en la revetlla de Sant Joan i en les vacances d’estiu. “L’estació és segura”, van respondre els governs català i espanyol. Però també és especialment greu que estigués tancada la porta de la passarel•la que permet el pas elevat, una porta que, ves per on, 24 hores després les autoritats van obrir misteriosament. Ara només hi queda una petita cadena en virtut de la qual el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, amb cinisme manifest, vol eludir la seva responsabilitat dient que a l’estació “també hi ha un pas superior amb un accés interromput per una cadena amb un grau de dificultat física per salvar-lo equivalent al que hi havia per traspassar les vies”. És a dir, que, amagant que la porta estava tancada, Nadal resta valor dissuasiu a la cadena i, indirectament, gosa titllar de beneites les persones que la van respectar. En la mateixa línia, Nadal omet també allò que han denunciat els testimonis de la tragèdia: que les andanes estaven totalment a les fosques i que ningú no va fer cap advertiment per la senzilla raó que l’estació feia 90 minuts que havia estat abandonada pels seus responsables. En altres paraules, si Renfe i el govern hi haguessin enviat els vigilants a les deu de la nit, com era la seva obligació, la tragèdia s’hauria evitat.

Joaquim Nadal és el conseller que, en connivència amb el govern espanyol, ha perpetrat l’atemptat contra la Sagrada Família fent passar el TGV a tocar dels seus fonaments i és el màxim responsable de l’immens esvoranc que es va produir al Carmel l’any 2005. Recordem, en aquest sentit, que, com va dictaminar l’informe pericial, la causa no va ser pas la perforació del túnel sinó l’incompliment de les funcions inspectores de Joaquim Nadal –responsable màxim al 100%– en no revisar la qualitat de les obres ni llegir els mesuratges fets prèviament, la qual cosa va impedir la detecció de la fallada que va provocar la catàstrofe. Malgrat això, Joaquim Nadal va ocultar la seva gravíssima irresponsabilitat i es va negar a dimitir. I ara, com és habitual en ell, torna a refugiar-se en l’arrogància. Però si els culpables de la tragèdia de Castelldefels ho han pagat amb la pròpia vida, és de justícia que els responsables de vetllar per la seguretat col•lectiva reconeguin la seva inadmissible negligència i ho paguin amb la immediata destitució.