15 de gener del 2018

Una llei promulgada per Montilla permet usar ''mitjans telemàtics'' per governar



L'ha recordat Jordi Turull via Twitter 

12 de gener de 2018
Redacció| La possibilitat d'investir telemàticament Carles Puigdemont és l'últim tema de confrontació entre els partits sobiranistes i unionistes al Parlament, sorgit després de la victòria independentista el 21-D . Un debat al qual el conseller Jordi Turull ha volgut afegir un darrer argument pel qual seria legal que el president legítim de Catalunya fos nomenat en el seu càrrec des del seu exili a Brussel·les.
 Des del seu compte de Twitter, Turull ha recordat que l'article 35 de la llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern (aprovada pel Parlament durant el tripartit de José Montilla, el 2008), diu que el Govern pot usar, "per al compliment de les seves funcions, "xarxes de comunicació o qualsevol altre mitjà telemàtic, sempre que s'hagin establert mecanismes que permetin garantir la identitat de les persones que emeten i reben les comunicacions i permetin garantir l'autenticitat dels missatges".

 L'article, que parla sobre com es poden fer servir els mitjans telemàtics, està emmarcat dins el capítol que es refereix al "Funcionament del Govern". Pel que fa al text que tracta les condicions de nomenament del president, no hi ha cap referència al tema i només posa com a condicions que el candidat presenti el seu programa de govern davant el ple i sol·liciti la investidura a la Cambra.


14 de gener del 2018

15.gener.2018 - Hi ha una manera d'investir Puigdemont i no frenar la recuperació de les institucions, per Vicent Partal








Editorial de Vicent Partal. Vilaweb. 15.01.2018
Aquesta setmana es formarà la mesa del parlament i arrencarà el període en què el nou president de la cambra demanarà als partits quin es troba en condicions de formar govern. Si no passa res d'estrany, això menarà al debat d'investidura –en realitat hauríem de dir-ne 'de ratificació'– del president Puigdemont, a final de mes. Però després del cop d'estat és evident que allò que hauria de ser un tràmit parlamentari senzill s'ha convertit, o ho volen convertir, en un camp de mines normatives, amb la voluntat de fer descarrilar precisament el vot de la gent, allò que Catalunya ha votat, sobreposant-se a la disrupció il·legal del seu sistema polític –que és el 155.


Sobre el paper, hi ha tres possibles investidures, cadascuna amb conseqüències polítiques i de tota mena molt diferents. La primera és ratificar la presidència actual, tal com el vot popular va decidir. La segona és, en vista del blocatge que sembla disposat a fer l'estat, nomenar un altre candidat de la majoria republicana com a president de la Generalitat. La tercera, pel mateix blocatge, i en resposta, tornar a fer eleccions, de manera que es deixaria passar l'oportunitat de recuperar les institucions, car el 155 s'extingeix amb la formació del govern. Però jo crec que hi ha una quarta opció.


Sobre les tres primeres. La investidura de Puigdemont és completament legal. Els arguments que hi oposa el bloc perdedor de les eleccions només tenen un aval, que és que saben que la justícia espanyola molt probablement –tot i que no per força– els farà costat. Les lleis importen massa poc als tribunals espanyols, com hem vist clarament aquests darrers mesos. Però, siga com siga, s'hauran d'explicar i hauran de fer el pas, si s'hi atreveixen, d'anar-hi en contra. L'article 35 de la Llei de la Presidència i del Govern permet explícitament l'ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no l'impedeix, simplement no en diu res. Sóc dels qui pensen que tant hi farà, i que els tribunals menystindran voluntàriament la legalitat, una altra volta. Però que ho facen. Almenys, que es troben obligats a fer-ho i que es veja clar davant el món que són ells qui impedeixen que s'acomplesca allò que ha votat la població.


Presentar com a candidat Carles Puigdemont és complir el que els ciutadans han volgut. Si no pot ser president ell, que siga l'estat que ho impedesca, però no, de cap manera, l'independentisme. Si hi ha la llei a favor, si el reglament no ho impedeix i hi ha prou vots, ningú no entendria que Puigdemont no fos nomenat president. Ni en el supòsit que els lletrats ho desaconsellassen, perquè cal recordar que els lletrats emeten una opinió tècnica que no pot avantposar-se a la voluntat política del parlament i que, a més, pot anar equivocada, com ja es va demostrar amb l'anomenada 'reforma exprés'. Aquell dia el bloc del 155 va fer tots els escarafalls i més, acusant la majoria poc menys que de fer un cop d'estat, però després el Constitucional espanyol va donar la raó a la majoria independentista. Hi ha un argument, doncs, molt bàsic, en això: fer de l'opinió dels lletrats norma de compliment obligat –sabent que no ho és– equival a destruir l'essència del parlament i a deixar la governació del país en mans d'uns tècnics que poden equivocar-se, com s'ha vist. Si algú creu que una decisió és errònia, a posteriori la poden anul·lar els tribunals. I aquesta és la garantia dels seus drets.

Una volta investit Puigdemont, doncs, que l'estat espanyol o els partits del 155 en duguen la ratificació als tribunals si volen. I si els tribunals diuen que l'elecció és il·legal, és en aquest moment –però no pas abans– que la majoria independentista ha de sospesar què fa. I ací crec que cal una solució imaginativa.

Si el president Puigdemont no és ratificat pel parlament, voluntàriament, el discurs que l'unionisme vendrà dins i fora és que no el volen ni els seus. No diran que la decisió es va prendre sota l'amenaça de presó. Diran que no el volen ni els seus. I ho faran perquè saben –com recordava Beatriz Talegón en aquesta entrevista d'ahir a VilaWeb– que ara mateix no hi ha res que faça més mal a l'estat que la presidència de Puigdemont des de Brussel·les. D'això, qualsevol independentista n'hauria de ser conscient i amb això no hi hauríem de jugar. Si hi ha cap membre de la mesa que tinga por de les conseqüències dels seus actes, més val que no prenga possessió, ara que encara hi som a temps.

Ara, investir Puigdemont ho hem de fer amb el risc de blocar les institucions i perpetuar el 155? Jo crec que no. Crec que hauríem d'evitar unes noves eleccions i concentrar-nos de seguida a recuperar la Generalitat. I una volta investit Puigdemont crec que hi ha una solució senzilla per a conciliar la defensa d'allò que la gent ha votat i la dignitat del parlament amb la necessitat de recuperar les institucions.

Si una volta ratificat Puigdemont, l'estat impossibilita jurídicament l'exercici de la presidència, aleshores crec que el bloc republicà ha d'actuar amb imaginació i audàcia. I una possibilitat –de segur que n'hi ha més– és nomenar com a president de la Generalitat interí una tercera persona, però només a efectes burocràtics. I actuar considerant a tots els efectes, excepte en la burocràcia, Carles Puigdemont com a president.

Això es pot fer més enllà de la paperassa i dels legalismes. Imaginem-nos que, una vegada nomenat, Puigdemont explica quin és el seu govern. I el seu govern té un conseller de la Presidència, o un conseller del Gabinet, per a dir-ho a la manera britànica, o un conseller d'Estat, per a dir-ho a la manera portuguesa. El conseller de la Presidència, del Gabinet o d'Estat, per definició, és la persona que fa possible la feina diària del president i articula tot el seu suport. Té lògica, doncs, que per a salvar el blocatge legalista aquest conseller assumesca, només burocràticament i en nom del president, el càrrec de la presidència.

Així el parlament el podria votar com a president de la Generalitat, tan bon punt l'estat bloque, si ho fa, la presidència de Carles Puigdemont. I a partir d'ací, amb les institucions ja recuperades, començar a actuar amb imaginació.

Suposem que aquest és el cas. És ben senzill: el conseller de la Presidència actua només com a tal i evita en tot moment la confusió entre presidència i president. De manera que pren possessió en una cerimònia privada i sense convidats, no seu al despatx del president, no concedeix entrevistes ni conferències de premsa, ordena que el seu retrat no es penge en les instal·lacions públiques, com és habitual, no fa inauguracions, etcètera. I evidentment no assisteix a cap reunió en la condició de president, sinó en condició de presidència i deixant sempre clar que transmetrà al president les opinions i les propostes que reba. Burocràticament, serà el president però políticament no. I això no ho pot evitar ningú perquè no es comet cap il·legalitat. Només hi ha un moment en què es trobarà obligat a exercir de president, que és en les sessions de control del parlament. Però aleshores el mecanisme també és senzill. A cada pregunta rebuda respon que ho consultarà amb el president Puigdemont. Qui ho podria impedir això i basant-se en què?

Legalment, l'estat espanyol no podria fer res per impedir una situació com aquesta i políticament la realitat seria claríssima per a tothom. Una bufetada diària al règim. És clar que això implica un sacrifici personal enorme de la persona que puga assumir aquesta responsabilitat, perquè mai no constaria com el 131è president, malgrat haver-ne assumit oficialment el càrrec. Fora de l'estat espanyol la màxima representació continuaria essent el president Puigdemont i dins el país, en tot cas, el vice-president del govern, que en aquest cas hauria de ser algú d'ERC, hauria d'assumir les tasques de representació de la Generalitat, com a norma.
 

Beatriz Talegón: ‘El pitjor escenari per a Espanya és el retorn de Puigdemont investit president’




Entrevista a l'analista política i ex-secretària general de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes 

13.01.2018 - Pere Cardús
Bea Talegón és una veu lliure de l’esquerra espanyola. Des de la primera a frase a l’última, Talegón diu allò que pensa sense por de represàlies. No perd el somriure ni l’amabilitat en cap moment. Tampoc quan parla de coses greus, tristes, preocupants i demolidores. Va situar-se a l’escena pública venint de les files del PSOE i arribà a ser secretària general de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes. Va saltar de les files socialistes després de crítiques contundents a l’aparell del partit. Darrerament, ha sorprès tothom amb una mirada del procés d’independència català molt poc habitual entre els intel·lectuals espanyols. En aquesta entrevista, parlem de què passa a la democràcia espanyola, de l’odi contra els catalans, de l’estratègia de Puigdemont i el moviment republicà, de les raons del canvi de discurs de Pablo Iglesias i Podem, del paper de la justícia espanyola, de la possible intervenció internacional, de TV3 i moltes coses més. La seva opinió no deixa indiferent ningú. I remou alguns prejudicis que potser hem anat construint sense ser-ne conscients.


—Què passa a Espanya? Més enllà de Catalunya, s’hi perd la democràcia?
—Som davant una situació de xoc. Especialment per a aquells que en són conscients. Cauen totes les màscares i tots els telons que feien un decorat que deixava entendre que s’havia fet una transició modèlica i vivíem en una democràcia moderna i en un estat avançat i sobirà. Penso que precisament ara Catalunya ha pitjat el botó de detonació que ha fet saltar les màscares. Però allò que hi ha al fons és pudor de podridura. Tot el que ve arrossegat des del franquisme es posa ara mateix en evidència. Ens adonem que realment no tenim una democràcia, que no tenim un estat sobirà, que no tenim mitjans de comunicació fiables i veraços, i que desgraciadament tenim una societat manipulada que no és sobirana i amb unes institucions que no són legítimes per totes aquestes raons que he dit.


—Anem a pams. Heu proposat de catalanitzar Espanya. Què vol dir això?
—Quan hom observa bé i s’espolsa els prejudicis que ens han inoculat de manera contínua –durant tota la història de la pseudo-democràcia i abans– d’odi a la catalanitat, descobreix que hi ha un moviment social, una organització ciutadana, que no atén a la lògica de les dretes i les esquerres, sinó a criteris de legitimitat, sobirania i democràcia en un sentit més real i efectiva. Això que passa a Catalunya és un cop de puny a la taula de la martingala de cartó pedra que ens ha venut un règim que s’ha perpetuat des del cop d’estat del 1936 o més enrere.


—Quan vau adquirir aquesta sensibilitat amb el cas de Catalunya?
—Vaig començar a militar al Partit Socialista en l’època de Zapatero, poc després de l’atemptat de l’11-M. I aquest era el moment de Zapatero, Maragall, l’estatut… Vaig tenir la sort d’implicar-me políticament en un partit que aleshores tenia una visió molt positiva de Catalunya i quan el PSC també era un partit força més obert, dinàmic i permeable a la realitat de la societat catalana. Quan vaig començar a participar en la política internacional amb la joventut socialista europea i internacional, vaig viure com les Joventuts Socialistes de Catalunya demanaven la independència orgànica de les Joventuts Socialistes d’Espanya. En aquesta situació, vaig haver de bregar-hi com a vice-secretària general de la Internacional Socialista de Joves, i després com a secretària general.


—I què vau fer?
—Vaig assumir la missió d’arribar a un acord –i signar-lo– perquè es produís a independència orgànica que demanaven els representants catalans. Les Joventuts Socialistes de Catalunya van passar a votar de manera independent als fòrums internacionals respecte de les joventuts espanyoles. Aleshores vaig tenir l’oportunitat d’impregnar-me del cas català. Des d’aquella posició, vaig afrontar les disputes d’Israel amb Palestina, del Kurdistan amb Turquia, de Xipre amb Grècia, de Birmània i del Sàhara. Vaig viatjar a tots aquests llocs per construir taules de diàleg i mediació. Vaig veure clarament que la situació de Catalunya tenia molts punts en comú amb totes les demandes que feia l’esquerra en l’àmbit internacional. Allò que sorprèn és el tomb que ha fet ara el moviment socialista –entre cometes, perquè, de socialista, no en té res.


—El PSOE s’ha lliurat completament als designis que marca el PP. Com és possible?
—Ara parlàvem de les màscares que havien caigut. I de la desfeta del decorat que ens han volgut fer empassar tots aquests anys. Una part imprescindible d’aquesta ficció ha estat el PSOE. No se sap prou bé què va passar al congrés de Suresnes, amb un Felipe González completament desconegut i amb més agents secrets infiltrats que no delegats reals del partit. Allò fou un veritable cop d’estat també. Es va emblanquir el Partit Socialista. Fou segrestat. I es convertí en un aparell més de l’establishment del règim del 78. Pur ‘guepardisme’, on sembla que tot canvia i no canvia res. No va existir un partit socialista. Em dol dir-ho així. Perquè jo he estat una enganyada més. No hi ha hagut un partit socialista lliure, autònom i d’esquerres durant aquest període de la història d’Espanya. I ara ha passat que la situació ha estat tan tensa i polaritzada que s’ha demostrat qui era cadascú. El PSOE no és socialista, no és republicà, no defensa la sobirania popular i respon als interessos del règim. Ha participat en una democràcia aparent, i n’ha sortit sempre molt beneficiat, és clar. Un torn de partits que han governat sempre responent als mateixos interessos.


—Hom diu que l’única manera de canviar Espanya és trencant-la. Castelao deia que era l’única manera per a aconseguir una Espanya republicana i d’esquerres…
—El problema principal que tenim en aquest moment és la patrimonialització del llenguatge. Com que el PP ho ha fet servir molt, parlar de trencar Espanya sona com una cosa terrible. Sembla un fet catastròfic. Per ells, la sacrosanta unitat passa per damunt de tot. Per parlar de trencar Espanya cal pensar en quina Espanya es vol trencar. Si parlem del concepte d’una Espanya grisa, fosca, insolidària, antiquada, amarada de si mateixa, i que refusa tot aire fresc i tota possibilitat de canvi, crec que trencar aquesta Espanya és sa. Aquesta ruptura seria molt sana. Si parlem de Catalunya, a mi m’agrada més la idea de la República Catalana que no de la independència. M’interessa més aquest concepte. Aquí a Espanya es queden tan sols amb la idea de la independència. La ruptura. No fan cas de la república. I em sembla que és la idea que pot desencadenar la clausura de l’Espanya-règim.


—La República Catalana com a catalitzador d’una nova Espanya?
—Aquesta Espanya que ve dels segles, aquesta Espanya imperialista, tancada, que fa pudor de podrit, de morts a les cunetes, de memòria històrica silenciada, amb una classe social colpejada sistemàticament, robada, violada i vilipendiada…: liquidar aquesta Espanya és fonamental. Trencar-la és fonamental. Però cal parlar de l’alternativa. I la que ofereix Catalunya, republicana, és el model a seguir. No és casual que obrin aquesta via ara. Tant Catalunya com Euskal Herria han mantingut la lluita per la dignitat des de fa molts anys. És una lluita de poble digne que l’han volgut amagar i silenciar els mitjans del règim, acusant-la de terrorisme, de violenta… Catalunya ha fet una demostració excel·lent de la via pacífica i democràtica. Catalunya ha obert la porta de la seva república, però també de l’espanyola. A mi em sembla molt sa trencar l’Espanya unitària, centralista i franquista.


—Les esquerres i els demòcrates espanyols no van en la línia d’això que expliqueu…
—Hi ha moltes raons que fan pensar això. D’entrada, els qui pensem això, no hi acabem de ser. Vull dir que ens imposen un silenci brutal als mitjans de comunicació. Ens han posat a la nevera durant molt de temps. Especialment aquests últims mesos. Fa la impressió que no hi ha tertulians ni intel·lectuals defensant això que us he explicat. Però és bàsicament perquè no ens donen espai per expressar-ho. Tan sols cal anar a l’hemeroteca per veure què passa. Aleshores sembla que ningú no defensi aquesta posició. Així fan una censura suau: bombardar amb una única posició perquè sembli que no hi ha alternatives. I n’hi ha. En el terreny dels partits, passa una cosa semblant. Podem ho denuncia sovint. Es troben amb un silenciament per part dels mitjans amb tota la intenció del món per evitar que donin el missatge que volen donar. Els mitjans de comunicació espanyols fan una campanya molt bruta per no informar de què passa i de les veus diferents de l’oficial del règim. I això fa que a Catalunya no us arribi el suport de molta gent que és favorable a la República i al camí que heu emprès els catalans. I també és cert que cal que es creïn partits republicans a Espanya, d’ideologia d’esquerres i d’ideologia liberal. Com passa a Catalunya.


—L’evolució de Podem no és pas engrescadora en aquest sentit. Ens trobem que han arribat a culpar l’independentisme d’haver despertat el feixisme…
—El recorregut de Pablo Iglesias és molt confús. Igual que el d’Ada Colau. Cal tenir en compte com van aparèixer aquestes formacions. Bàsicament, abrigats i emparats per uns mitjans de comunicació. Pablo i Ada deuen el seu èxit –entre cometes– principalment a Jaume Roures, que va apostar per Podem i els va posar a La Sexta. Hi va haver una època que obries un calaix i sortia Pablo Iglesias. Eren pertot arreu. I això va ser així fins que els van col·locar al nivell suficient per fer mal al PSOE. Perquè aquesta era l’estratègia per esclafar Rubalcaba… Jaume Roures és una persona amb molta capacitat d’influència i poder i que sempre ho ha vist molt clar. Ell no és independentista. És partidari d’un referèndum per a votar que no.


—El canvi de discurs ha estat molt evident…
—Quan va arribar, Pablo Iglesias era una alenada d’aire fresc i era un paio molt potent. Tenia les coses molt clares. Venia d’una esquerra radical, però tenia idees força clares. Una vegada es va posar en aquesta voràgine, va començar a tenir por i pressions. Si volia continuar sortint a les televisions i als mitjans, havia d’acontentar els amos. I això vol dir fer el discurs que ells volen. Si surts del discurs que volen o deixes de ser-los útil, desapareixes. I és força evident que Pablo ha deixat de ser tan present als mitjans. Abans era pertot arreu i ara no el veus enlloc. I això ha influït molt Pablo Iglesias i Podem. Aquesta por de perdre presència. És una persona amb molt d’ego, a qui agrada molt sortir als mitjans. Hi ha coses que sé per converses que havíem tingut abans de tota la seva aventura. La seva vocació real és de presentador de la tele. No pas fer política.


—Això ho penseu o ho sabeu?
—Ell m’ho va arribar a confessar. Es reia de mi perquè jo creia en la política. I ell volia ser presentador de tele. Amb l’objectiu de poder-se mantenir sota el focus, ha canviat molt el seu discurs. Vol tenir content el seu electorat, però també el seu patrocinador. I a Ada Colau li ha passat una mica això mateix. Són presoners dels mitjans de comunicació. La reflexió aquesta d’haver despertat el feixisme, a mi se’m va entravessar. Se suposa que l’esquerra és la que hauria de combatre el feixisme, no? Què cony els retreus, als independentistes, que són els únics que fan una feina digna, d’haver despertat el feixisme? Si passa això és perquè l’esquerra no heu estat capaços de posar-los a lloc. I això no vol dir que el feixisme més ranci i més radical s’hagi despertat aquests últims mesos. La qüestió catalana ha escalfat molt els fatxes. Molt! Però no se’n pot culpar qui ha optat per una revolució democràtica.


—Trobeu preocupant l’estat d’opinió general dels espanyols sobre Catalunya? Més enllà de l’escàndol, la ‘chirigota’ contra Puigdemont és un símptoma d’alguna cosa més? L’odi arrela o és una caricatura?
—Doncs totes dues coses. Per una banda, a mi em preocupa molt l’opinió pública perquè és manipulada. A mi em fa molt mal que passi això. La gent no s’assabenta de tot això que passa a Catalunya.


—Així no és TV3 qui manipula?
—Ara parlaré de TV3. Però és cert que estic preocupada per la situació a Espanya. La gent no s’assabenta de què passa, però tampoc no vol informar-se’n. I això és pitjor. És preocupant la pèrdua del sentit crític. La incapacitat de preguntar-se si això que veuen és realitat o no, i de cercar fonts alternatives i preguntar. Això és terrible. El cas de la ‘chirigota’ penso que respon a un argot, una broma i una conya que ha tingut sempre la gent a Cadis. I no hauria de tenir gens d’importància si no fos perquè fer una broma a Twitter sobre Carrero Blanco et porta a la presó. Si no fos perquè els piulets que va fer César Strawberry, que et poden agradar més o menys, són perseguits per enaltiment del terrorisme. Si la ‘chirigota’ és humor, Carrero Blanco també ho és. I els missatges de Strawberry, també. O tots o cap. I aquí és on veig el problema. Riem la gràcia dels qui humilien els catalans, però empresonem i detenim els qui es riuen del franquisme. Això m’emprenya, perquè demostra que no vivim en un estat de dret i no hi ha igualtat per a tothom davant la llei. Aquest és el problema. I que Rajoy vagi a França a la capçalera d’una manifestació per l’atemptat contra Charlie Hebdo per la llibertat d’expressió mentre aquí actuen com ho fan quan es fan comentaris a Twitter… Això és perillós.


—Volíeu parlar de TV3…
—M’ha cridat molt l’atenció l’assetjament contra TV3. Fa uns anys que estic en el món dels mitjans de comunicació i l’imaginari col·lectiu a Espanya és que TV3 manipula i alliçona els nens amb el seu informatiu infantil. Fa un parell de mesos que participo en programes de TV3 i, per la meva experiència, és la televisió pública que he conegut amb més professionalitat. Ho vull dir perquè em sembla de justícia. He vist com preparaven els programes, els continguts, els convidats garantint la pluralitat d’intervencions, l’educació en els debats, la ponderació… Tan sols tinc una crítica a fer a TV3. Ja els ho he dit a ells. Trobo a faltar –no per mi, que jo m’he adaptat molt de pressa al català– subtítols en castellà. Em sembla que és una cosa que cal repensar. TV3 és tan bona que seria molt interessant que la pogués entendre gent que no entén el català. És cert que tampoc no és tan difícil entendre el català si hi ha voluntat. Però…


—Hi ha el risc d’acabar fent prescindible el coneixement del català…
—Sí, però, els subtítols podrien ser una opció.
Molta gent a Espanya podria canviar la seva visió dels catalans si pogués veure TV3. Amics que no l’havien mirada mai i que ho han fet per veure’m quan hi he anat jo, n’estan encantats. Encantats! M’han dit que estaven sorpresos pel nivell del debat i dels programes. Comparat amb La Sexta, que fan programes de debat a la mateixa hora que jo era a TV3, em deien que era un gust poder veure el nivell de la informació i l’educació i la pluralitat del debat. És una pena que per la qüestió lingüística TV3 no arribi a més gent. Seria molt interessant que arribés més.


—Canviem de tema. L’independentisme ha d’abandonar la unilateralitat?
—L’única unilateralitat que hi ha hagut fins ara ha estat la del 155. Ho dic sincerament i amb tota l’honestedat de què sóc capaç, sempre he vist Puigdemont cercant el diàleg. Sempre. I mira que Puigdemont no és de la meva corda ideològica. Ell és de dretes. Però em sembla que és un senyor molt digne que ha sabut entendre quin paper havia de fer. I sempre l’he vist oferint la mà i un espai de diàleg. Quina unilateralitat pot tenir una persona que vol posar urnes al carrer perquè la gent s’expressi? Quan decideixes posar urnes perquè sigui la gent qui decideixi lliurement, on és la unilateralitat? Unilateralitat és enviar les forces i cossos de seguretat de l’estat a fotre llenya. Això sí que és unilateral. El ciutadà que anava a votar no podia decidir si s’emportava el mastegot o no. Te’l podies estalviar si renunciaves als teus drets i et quedaves a casa. Aleshores no et pegava ningú. Però una urna permet de votar a favor i en contra.


—O no votar.
—Exacte… O votar en blanc. Una urna et permet d’expressar-te i s’ha de poder fer sense por. El que exerceix la unilateralitat, l’amenaça i la repressió és el govern d’Espanya. Això sí, aplaudit per Ciutadans i el Partit Socialista. Parlar d’unilateralitat… Això s’ho ha inventat el Partit Popular per justificar la violència i la repressió.


—Què han fet malament els independentistes?
—Diria que hi ha hagut una gran falta de pedagogia. A mi més que parlar d’independentistes m’agrada parlar de sobiranistes. És cert que hi ha molts canals que els són privats. Però també haurien pogut aprofitar els mitjans que els donaven veu, com TV3, i per això et deia allò d’abans. Els ha faltat pedagogia i han parlat massa per a si mateixos. Per al seu electoral i la seva gent. S’ha creat un diàleg de sords. Els unionistes –o els monàrquics– estan completament tancats. I els sobiranistes s’adonen que han d’explicar la República. I l’han d’explicar als qui han mogut el seu vot per por, per cansament i per tota la merda que s’han inventat de les empreses que se n’anaven i tot plegat. La República s’ha de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I aquesta és la meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va la República catalana a Espanya. Que s’entenguin totes aquestes lleis que el Tribunal Constitucional ha liquidat. Vull ajudar a explicar què és el projecte republicà i de sobirania entre la gent d’Espanya.


—Es podia arribar on es va arribar a l’octubre sense tenir la capacitat de controlar el territori i defensar la República?
—Entenc que hi hagi qui pugui considerar que tot això que ha passat hagi estat un error i que s’ha improvisat massa. Ho entenc. Però crec que, vistes les circumstàncies i la realitat viscuda aquests últims mesos, s’ha fet allò que calia. No es pot passar per alt amb què ha topat la revolta democràtica catalana. Cal entendre què és realment el règim franquista. Una vegada tens clara quina és la bèstia que tens davant, si vas a totes i ets honest, crec que no hi havia més opcions que la que s’ha seguit. Entenc que hi hagi gent que parli del perill de vulnerar la legalitat… Bé, no la legalitat, sinó les sentències del Tribunal Constitucional… Gràcies a tot això que han fet, a haver-se jugat la seva llibertat, gent de pau, que no és corrupta, que és pacífica, han posat en evidència l’absència d’un estat de dret a Espanya. Que els vulguin jutjar per delictes que no han comès, que els vulguin atribuir una violència que no ha existit, que vulguin enganyar l’opinió pública amb els mitjans de comunicació, per criminalitzar unes persones que no han fet res de res? Si no haguessin arribat on es va arribar, hauríem continuat per sempre més en un partit de tennis. I no s’hauria arribat enlloc. Aquesta gent va guanyar unes eleccions i van aplicar allò que havien dit en el seu programa electoral. No han enganyat ningú.


—I han tornat a guanyar les eleccions…
—Bé… els resultats que han obtingut… buf! Aquest matí a la farmàcia, la farmacèutica em deia que està saturada i que passa de les notícies perquè està tot manipulat. I tanmateix em deia que havia guanyat Arrimadas… Li he dit que no. Que Arrimadas no havia guanyat. I que Puigdemont tornaria a ser el president… Fan creure el que volen a la gent. És un drama. Que aquestes eleccions les hagin guanyat els sobiranistes després d’haver-se convocat de manera il·legítima… Perquè el 155 no dóna cap dret de destituir un govern, ni atribuir-te des d’Espanya el control de la Generalitat, ni dissoldre el parlament… La lectura del 155 és molt clara. El govern espanyol pot donar ordres al govern autonòmic, si s’activa el 155, perquè faci allò que consideri que ha de fer. Però no pot liquidar un govern. S’han convocat eleccions amb pressa, sense garanties, amb blocatges constants, empresonant candidats, fent el ridícul amb l’ordre de detenció europea… S’ha arribat a una situació tan brutal que Puigdemont es pot passejar lliurement per tot el món menys per Espanya. Van retirar l’ordre de detenció perquè sabien perfectament que Bèlgica els deixaria amb els pantalons als turmells. I els hauria cridat l’atenció i els hauria dit que això que fan és una vergonya i una aberració jurídiques.


—I amb tot això, els partits de la República guanyen les eleccions.
—Hosti, és que és molt fort! El dia 5 de gener encara arribaven butlletes de vot a Washington. Hi ha hagut unes irregularitats que fan feredat. Aquests dos milions d’euros de la campanya de Ciutadans que van tenir la vergonya de dir-me públicament a la televisió que els havien aconseguit estalviant cafès… Han passat coses molt estranyes. I molt desproporcionades. Han passat coses molt misterioses. I, amb tot, mira el resultat. Estic convençuda que sense totes aquestes irregularitats el resultat seria encara més sorprenent.


—El govern de Rajoy es pot permetre un altre 155 si es forma un govern que fa passos republicanes?
—Aquesta gent? Viu fora de la realitat. Completament. D’aquesta gent, me n’espero qualsevol cosa. Albiol ja ho va advertir abans de les eleccions. Sempre amenacen. ‘Si feu bondat i no preneu el camí de la unilateralitat, nosaltres no haurem d’aplicar el 155’, diuen. ‘Si torneu al mateix camí, us aplicarem el 155 però encara més dur.’ Des del meu punt de vista, qualsevol excusa els servirà per a ficar més gent a la presó i construir un relat dels fets completament fals. Ho van fer durant molts anys al País Basc. El Partit Popular ja el coneixem, oi? Són els hereus del franquisme. Aquesta tropa no creu en l’estat de dret ni la democràcia ni res de res. Parlen de legalitat com si tot fos això. Perdoneu, però en el temps de Franco també hi havia lleis. La qüestió de les lleis és si emanen de la sobirania popular o s’imposen a cop de decret llei perquè a vosaltres us rota. Per tant, on és el problema? En el Partit Socialista. La culpa que aquesta situació hagi arribat a aquest punt de degradació és dels socialistes i de Pedro Sánchez. Havia d’haver presentat una moció de censura abans de l’1 d’octubre i tot. Havia d’haver fet caure Rajoy amb el suport dels nacionalistes, és clar que sí, i haver convocat un referèndum pactat. Hauria pogut emprendre el camí cap a una república federal. No s’hi ha atrevit i ha aplaudit Mariano Rajoy.


—El govern del PP no seurà mai a la taula a parlar? D’ara endavant hi haurà més repressió i més presos?
—Sí. Perquè aquesta gent són així. I això els dóna vots. Distreuen l’atenció amb la creació d’un enemic. I així l’enemic dels espanyols no són ells, que han furtat milers i milers de milions de patrimoni públic, han trinxat la sanitat i l’estat del benestar, han untat la justícia… Amb l’enemic català, ells deixen de ser el problema. I pinten els catalans com els dóna la gana a través dels mitjans de comunicació, que per això els unten amb publicitat institucional i el que faci falta. I hi ha un atemptat a la Rambla i filtren una nota a través del Ministeri de l’Interior i a veure qui és el llest o l’imbècil que la publica. Sempre hi ha un passerell que es presta a publicar la porqueria. Aquesta és la pena de tot plegat. Aquests individus han perdut el nord! Aquesta tropa és així. És trist que encara ens en sorprenguem. Perquè vol dir que ens havíem cregut la pantomima que això era una democràcia. I no. Aquesta gent fa com ha fet tota la vida. Ells, els seus avis, els seus pares i els seus rebesavis.


—Tampoc no ens ha de sorprendre l’actuació de la justícia? Tampoc no hi ha cap esperança en aquest camp?
—Buf, això de la justícia… El mes de juny es va publicar l’informe aquell del Consell d’Europa amb una bateria de recomanacions al govern espanyol per la situació greu de manca d’independència judicial. L’informe deia que perillaven els drets socials i les garanties judicials dels ciutadans i que s’anés molt amb compte. Li exigia de revisar els nomenaments dels responsables judicials i fiscals. Especialment preocupant era la situació dels fiscals anticorrupció nomenats pel fiscal general nomenat pel govern. Tampoc no validava la reforma recent del Tribunal Constitucional. Som al mes de gener. Després de sis mesos de l’informe, no han revisat cap de les deficiències que assenyalava el Consell d’Europa. Cap ni una! Jo sóc llicenciada en dret i al·lucino molt. Però molt!


—Amb aquest panorama, hem de pensar que els presos polítics passaran molts anys tancats?
—Quin horror… Espero que no. De debò. Això em fa un nus a la gola. Em fot molt. Penso en Cuixart, per exemple. Que té un nen de sis mesos. Com poden fer això a una persona que no ha fet res de res! Tots hem vist els vídeos. Van demanar permís a la Guàrdia Civil per pujar damunt els cotxes. Van demanar a la gent que se n’anés cap a casa en pau i tranquil·litat. Em va enviar una carta. No el conec personalment. Però arran d’aquest merder em vaig posar en contacte amb la gent d’Òmnium. Són gent adorable. És un home magnífic, Cuixart. Una persona encantadora. Dolç, afectuós, tranquil… Com pot ser que aquesta persona sigui a la garjola? Al pitjor lloc del món! Què coi passa aquí mentre aquests de dalt furten a mans plenes?! I dediquen tota l’atenció a fotre a la presó gent de pau amb fills i família? Els fan malbé i els creen un perjudici que no podran recuperar! És molt preocupant. Perquè qualsevol pot acabar a la garjola per qualsevol cosa. Quines garanties tenim tots plegats?


—Podem confiar que Europa o algú de la comunitat internacional es mogui arran de tot això?
—Us sembla poca cosa que Puigdemont es pugui moure lliurement per qualsevol país d’Europa? Entenc que la gent espera actuacions contundents. O reconeixements explícits. I això no passarà. Mireu els palestins quants anys que fa que batallen pel reconeixement. Però, sincerament, us sembla poc suport que Puigdemont i els consellers puguin moure’s amb plena llibertat, concedir entrevistes a qui vulguin, a qualsevol país de la Unió Europea? Alerta! Que això és una botifarra molt gran a Espanya de tots els altres països de la UE.


—Però s’han liquidat un govern i un parlament elegits democràticament sense que ningú fes soroll. I s’ha empresonat gent completament innocent sense que ningú alcés la veu… Això és alarmant.
—Parlo sovint amb gent d’altres països, de partits, de la premsa i de l’administració, i la seva posició és molt crítica amb Espanya. Però no podem passar per alt el principi de les relacions internacionals de no-ingerència. Això és com un manament fonamental que garanteix la relació entre estats. És com anar al dentista, agafar-lo dels ous i dir-li ‘Oi que no ens farem mal?’ Aquest principi és molt sagrat. Però una altra cosa és la percepció que tenen de l’estat espanyol els altres països. I aquesta percepció és demolidora. El govern del PP avergonyeix pràcticament tothom. Fins i tot, a les mateixes files del Partit Popular europeu senten vergonya del seu soci espanyol. Sobre la qüestió de Catalunya, hi havia molta desinformació. Hi imperava el missatge oficial que arribava des dels grans mitjans espanyols i del govern. L’1 d’octubre va trencar aquesta desinformació. I la gent al·lucina. I esperen a veure què passa. Observen amb especial atenció què passarà amb Puigdemont.


—Creieu que el retorn de Puigdemont pot ser el desllorigador?
—Si Puigdemont és investit president –que és allò que hauria de passar– i torna a Catalunya com a president, vull veure què passarà. Se suposa que l’han de detenir. Com carat explicaran al món que han ficat a la presó a un individu que acaba de guanyar les eleccions per haver fet allò que ha fet? I per haver fet allò que ha fet, Espanya el vol tancar a la presó. Expliqueu-ho al món i a veure què passa. Per això intenten per tots els mitjans que Puigdemont no pugui ser investit president. El pitjor escenari per a Espanya és el retorn de Puigdemont investit president. Això sí que provocarà resposta internacional. Peti qui peti. Aquest serà el moment que tothom s’haurà de pronunciar. És un president investit legítimament.


—I això desblocarà res?
—Serà el punt final amb què s’exigirà que el govern espanyol s’assegui a parlar. I diria que aquesta és l’estratègia de Puigdemont des de fora. Els qui pensen que es va precipitar o equivocar marxant a Brussel·les van ben confosos. La seva estratègia és impecable. Si Puigdemont no se n’hagués anat a Brussel·les i s’hagués deixat empresonar, no hauria tingut l’oportunitat d’explicar al món, als espanyols i als catalans tot això que ha pogut explicar. I no sé si el sobiranisme hauria pogut guanyar les eleccions. Això ho hauria volgut el govern espanyol. La seva estratègia és impecable.

Problemes per formar govern, després de les darreres eleccions convocades per Rajoy, gràcies a l'article 155.



Faig unes eleccions , i si les perdo ficaré a presó els que han guanyat perque no puguin exercir el seu dret i els que son fora , si tornen aniran a la presó , que llest que soc!!! ....

...i aixó que s' en diu UE perque cony serveix ?

(Lament recollit del Facebook)

25.03.2015 - Hacienda libra del IVA a RTVE

25.03.2015
RTVE necesitaba un respiro, un paréntesis con el que ajustar unas cuentas que año tras año arrojan pérdidas. La corporación pública ha encontrado un resquicio, señalado este martes por su presidente, José Antonio Sánchez, en la comisión mixta de control parlamentario celebrada en el Senado: "El cambio en la Ley del IVA permite a RTVE deducirse este impuesto". Ocurrirá, eso sí, desde 2015.

En 2014, la pública soportó un IVA de 91,7 millones de euros. El déficit alcanzado ese año fue de 132,9 millones de euros. Por lo tanto, ante ese precedente y en palabras del presidente de la corporación, "el impacto favorable sobre los costes de 2015 va a ser muy significativo".

La deducción del IVA es, de momento, el salvavidas lanzado por el Ministerio de Hacienda a la corporación pública. RTVE comenzó a abonar ese pago en el año 2010, tras la aprobación de la Ley General Audiovisual, que eliminaba las exenciones previas. La Reforma fiscal aprobada el pasado mes de noviembre -y en vigor desde el 1 de enero de este año- permitía a las radiotelevisiones autonómicas la deducción del IVA, un alivio financiero del que no podía participar la corporación estatal.

José Antonio Sánchez ha negociado con el Ministerio de Hacienda con el objetivo de que la exención llegara a RTVE; no sólo a las autonómicas. Fuentes de la radiotelevisión admiten "un cambio de sensibilidad" en el equipo de Cristóbal Montoro. De hecho, Lepoldo González-Echenique negoció en la misma línea que su sucesor antes de presentar su dimisión como presidente de RTVE, el pasado mes de septiembre. "El Gobierno ha puesto un sólido fundamento para garantizar la estabilidad económica de RTVE de cara al futuro", cree Sánchez.

El presidente indicó también que el Gobierno está "estudiando medidas estructurales para resolver el problema de ingresos de RTVE". Sin especificar esas "vías alternativas", sí cargó contra la Ley de Financiación de 2009 impulsada por el Ejecutivo de José Luis Rodríguez Zapatero, por la que RTVE comenzó a prescindir de los ingresos por publicidad comercial. 

En concreto, el presidente subrayó una vez más la insuficiencia de la partida de las tasas procedentes de los operadores de telecomunicaciones y de las televisiones privadas. Según datos aportados por RTVE a este diario, de los 261,3 millones de euros previstos en 2014 a través de esas tasas, se ingresaron tan sólo 150,9 millones, es decir, un 40% menos de lo esperado. 

En la actual directiva de la pública se entiende que la deducción del IVA, junto con los patrocinios deportivos y culturales, supone una de las escasas maniobras para paliar la disminución de ingresos. En los últimos tiempos, RTVE ha afrontado sucesivas reducciones de la aportaciones del Estado que no se han visto suficientemente compensadas por otras vías, como la citada e incierta tasa de los operadores.

Sánchez recordó asimismo que el presupuesto de RTVE para 2015 es de 948 millones y que la plantilla de la corporación a cierre de 2014 abarcaba 6.302 trabajadores.

 

(Recuperamos este artículo como protesta por el trato diferencial que recientemente ha recibido TV3. En efecto, se le exige el pago del IVA,  con el agravante de ser una norma de aplicación retroactiva desde dos o tres años atras. El objetivo es hundir TV3 como uds habrán imaginado. Destruir es tan fàcil! A golpe de decreto-ley. Cuca de Llum)

15.01.2018 - El Ministeri d’Hisenda espanyol vol enfonsar la cultura a Catalunya

Reportatge sobre l'assetjament del govern espanyol contra els equipaments culturals, als quals reclama l'IVA d'uns ajuts que no s'havien pagat mai 


Des de final d’any, el Ministeri d’Hisenda espanyol ha emprès un seguit d’accions per a reclamar l’IVA dels ajuts que atorga el govern espanyol en diversos àmbits de la societat. En el terreny de la cultura la mesura és tan agressiva i aclaparadora, i afecta institucions i entitats tan determinants, que es pot considerar un atac letal. Si els recursos interposats contra la mesura no aturen la demanda i els diners reclamats s’han de fer efectius, trontollaran i fins i tot es perdran actius culturals de qualitat. En aquest cas, podria costar dècades de recuperar la vitalitat cultural i artística del país (en un sector que ja fa anys que travessa grans dificultats). Ho expliquem.

El Ministeri d’Hisenda espanyol ha reclamat l’IVA corresponent als ajuts atorgats entre el 2012 i el 2016 a algunes institucions, entitats i fundacions de Catalunya, sobretot vinculades al teatre i als museus. Mai no s’havia reclamat l’IVA dels ajuts, segurament perquè és un contrasentit. Alhora, l’acció del ministeri és completament arbitrària, perquè l’IVA no es reclama a tots els equipaments ni entitats culturals, sinó només a aquells que hagin tingut una inspecció durant el 2017. Tampoc no es reclama als que són de titularitat cent per cent estatal, que en resten exempts. A més, no hi ha constància que cap equipament cultural de fora del Principat de Catalunya hagi rebut el requeriment tributari, tot i que en principi la mesura té abast estatal.

A l’arbitrarietat de tot plegat, s’hi afegeix que aquesta reclamació arriba durant l’aplicació del 155, amb la Generalitat intervinguda, cosa que vol dir que els equipaments, empreses i fundacions culturals afectats no poden comptar amb la Generalitat perquè les defensi. Això implica una desprotecció absoluta contra una acció abusiva i desproporcionada del govern espanyol.

No hi ha cap llista completa dels equipaments, empreses i fundacions culturals afectades. Sabem que, fins ara, han rebut el requeriment una desena. En l’àmbit teatral, se sap el cas del Mercat de les Flors (un milió d’euros i ja n’ha pagats 400.000), el Teatre Lliure (1,3 milions d’euros) i el Festival Temporada Alta (un milió d’euros). Pel que fa als museus, el requeriment ha arribat al MNAC (un milió d’euros), al Macba (1,1 milions d’euros), al CCCB (1,25 milions d’euros i ja n’ha pagats 300.000) i la Fundació Palau. I en el cinema, a la productora Proa (ha pagat 60.000 euros).

L’advocat Durán-Sindreu i la retroactivitat de la modificació de la llei de l’IVA
La major part dels equipaments afectats s’han posat en mans de l’advocat especialitzat en temes tributaris Antonio Durán-Sindreu. Ell ha explicat a VilaWeb que aquest problema de l’IVA de les subvencions ve de lluny, d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 2014. Aquesta sentència afectava la llei de contractes del sector públic i incloïa una modificació de la llei de l’impost sobre el valor afegit. La modificació d’aquesta llei, arran d’una esmena d’ERC (a la qual tots els grups del congrés espanyol van donar suport), aclaria que els ajuts culturals restaven exempts d’IVA, com també els d’uns altres àmbits de la societat (les televisions, la recerca científica i el transport públic). Aquesta modificació va entrar en vigor el 10 de novembre de 2017. En aquest punt, semblava que es resolia el problema de l’IVA dels ajuts culturals. Tanmateix, passat el 10 de novembre alguns equipaments van rebre una notificació del Ministeri d’Hisenda espanyol dient que havien de pagar l’IVA dels ajuts dels anys anteriors, entre el 2012 i el 2016.

Durán-Sindreu explica: ‘El cas que ara ens ocupa és un cas d’interpretació de la llei. La interpretació del Ministeri d’Hisenda és que la modificació de la llei de l’IVA no afecta les subvencions que s’hagin rebut abans del 10 de novembre del 2017, que és quan entra en vigor i, per tant, pot reclamar-ne l’IVA. Però és una interpretació dubtosa, perquè l’IVA és un impost harmonitzat dins una normativa comunitària i la modificació de la llei aclareix el concepte de subvencions. Aquesta modificació no es pot considerar una nova llei; per tant, és retroactiva i afecta els anys anteriors. Si la llei és retroactiva, en cap no cas s’ha de cobrar aquest IVA dels anys anteriors que reclama Hisenda. A més, la llei de l’IVA sempre s’havia interpretat de manera que els ajuts culturals no tributaven. I ara que s’especifica que no tributen, ens trobem en aquesta situació. És una nova batalla que comença.’

En aquestes circumstàncies, Durán-Sindreu ha començat un procés de reclamació i per això ha posat un recurs contra la liquidació d’aquest IVA. ‘El fet greu –denuncia– és que ningú no ha defraudat res a Hisenda, aquest IVA no s’ha pas cobrat al públic. És un cas d’interpretació de la llei, insisteixo, però es fa difícil d’entendre que es faci una interpretació que pugui tenir conseqüències tan nefastes. Els efectes en la cultura són gravíssims. I hem de recordar que la cultura és un bé d’interès general.’

Ajuntament de Barcelona, CoNCA i proposicions de llei al congrés i al senat
Però el fet és que, ara per ara, els requeriments milionaris pesen sobre uns equipaments, empreses i fundacions culturals i això ha despertat una gran inquietud entre els afectats. Per això, paral·lelament a la via econòmico-administrativa, institucions públiques catalanes i partits polítics han impulsat més accions per tal que el Ministeri d’Hisenda espanyol es faci enrere i s’especifiqui en la llei que l’exempció de l’IVA per a les subvencions té efectes retroactius. L’1 de desembre passat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, va convocar les entitats culturals afectades vinculades a l’Ajuntament de Barcelona (el MNAC, el Macba, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el CCCB), juntament amb entitats vinculades a la recerca, també afectades per l’IVA. Colau va exposar la defensa d’aquests sectors contra la mesura: ‘El pagament de l’IVA retroactiu que demana Hisenda fa perillar la viabilitat d’equipaments culturals que són essencials per a la nostra ciutat i no en podem prescindir. Tenim una responsabilitat institucional. No podem permetre que perillin aquests equipaments. La voluntat és anar completament coordinats amb tots els actors de tots dos sectors (el cultural i el científic), perquè són sectors estratègics per a la ciutat de Barcelona. Més i tot: són dos pilars de tota societat democràtica i són clau per a la sortida econòmica del moment en què ens trobem.’


Ada Colau va anunciar que havia demanat de reunir-se amb el ministre  espanyol Cristóbal Montoro per aclarir la situació. ‘Perquè tècnicament té solució, ens ho diuen els experts; i per sortir com més aviat millor d’aquesta situació d’incertesa.’ Tanmateix, quan fa gairebé un mes i mig de la demanda, Montoro encara no li ha respost.

Un altre organisme, aquest de la Generalitat, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), va reunir totes les entitats afectades de què tenia constància, a mitjan desembre, per compartir la situació i engegar accions coordinades. Segons Gemma Sendra, vice-presidenta interina del CoNCA: ‘Vam reunir els equipaments afectats, juntament amb l’advocat Durán-Sindreu i Rosa Pasqual, responsable de pressuposts de la Generalitat, per analitzar conjuntament la situació. Perquè hi havia molta confusió i situacions diferents segons els equipaments. La majoria tenen el paraigua de l’Icub o del departament de Cultura, però, per exemple, el Festival Temporada Alta, que depèn de l’entitat privada Bitó Produccions, es trobava desemparada i era la que requeria una acció més immediata. Des del CoNCA hem fet una declaració pública contra la mesura del Ministeri d’Hisenda, i hem enviat una carta als ministres Montoro i Méndez de Vigo, demanant una reunió per a parlar-ne i mirar de resoldre-ho. Encara no en tenim cap resposta.’

Pel que fa als partits polítics, avui el grup d’ERC al senat espanyol ha presentat una proposició de llei per garantir la sostenibilitat financera del sector cultural, audiovisual, d’investigació, de transports i més serveis públics. A mitjan desembre ERC ja va entrar la proposició de llei, però va haver-hi de fer modificacions tècniques i finalment s’ha presentat avui. També avui el grup de Podem ha presentat una proposició de llei al congrés espanyol en els mateixos termes. La voluntat de tots dos partits és pressionar el Partit Popular per modificar la llei de l’IVA perquè inclogui el concepte de retroactivitat, a fi que les reclamacions de Montoro deixin de poder-se fer des d’Hisenda.

El senador d’ERC Bernat Picornell ha explicat a VilaWeb que en la següent reunió de la mesa, a final de mes, es qualificarà i que en els dos o tres plens vinents es podria debatre. Això vol dir fer el debat de la proposició de llei cap al mes de març: ‘Busquem una presa de posició del PP. Hi ha molta gent afectada. Hem de batallar perquè en l’àmbit del sector cultural reclamar aquest IVA és un disbarat.’ El 12 de desembre en una sessió de control del ministre Montoro, Picornell ja va demanar sobre l’IVA de les subvencions. En aquell moment el ministre va dir que no considerava la llei retroactiva. Una posició pública que podria fer sospitar que Montoro no està disposat a cedir. 
Tanmateix, Picornell considera que en aquell moment Montoro feia campanya electoral i que va aclarir poca cosa. Que no serà fins al debat de la proposició de llei que es veurà la posició del PP i del govern. Però Picornell creu que és fonamental de lluitar fins al final: ‘Si no ho canviem, perdrem bous i esquelles.’

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: l’advocat Antonio Durán-Sindreu; la batllessa Ada Colau; el senador d’ERC Bernat Picornell; la vice-presidenta del CoNCA, Gemma Sendra; el responsable de Temporada Alta, Salvador Sunyer; el diputat de Podem Josep Vendrell.

Per una altra banda, Josep Vendrell és el representant de Podem al congrés que ha treballat la proposició de llei. ‘Ara –diu– el govern té un mes per vetar o no la proposició de llei. Si la veta vol dir que no l’admetrà a tràmit, però nosaltres creiem que tirarà endavant. Si s’admet, anirà al ple i s’obrirà un període per a presentar esmenes, etc. Amb aquesta acció volem dir al govern que cal resoldre el problema de l’IVA de les subvencions. És una manera de pressionar perquè es resolgui. El temps que tardarà no ho podem saber, perquè tindrà molt a veure amb la voluntat política del PP. Però el problema és molt greu. En el cas dels equipaments culturals, aquest tribut pot eliminar-ne la viabilitat. S’incorre en una situació d’indefensió i inseguretat jurídica.’

El Festival Temporada Alta de Girona i Salt podria tancar
Una de les empreses més afectades per la mesura és el Festival Temporada Alta de Girona i Salt, que organitza l’empresa Bitó Produccions des de fa vint-i-sis anys. És un dels festivals de teatre de més prestigi d’Europa i possiblement del món. Bitó és l’única empresa privada fins ara que ha rebut el requeriment d’Hisenda de pagar l’IVA dels ajuts del 2012 al 2016. Salvador Sunyer, responsable del Festival Temporada Alta, està visiblement afectat per la mesura i es mossega la llengua per no agreujar la situació, perquè –tal com diu– ara l’objectiu és salvar el festival. Si la justícia no li dóna la raó i es troba obligat a pagar el milió d’euros que li reclama el ministeri espanyol, l’empresa haurà de tancar. ‘Òbviament no tenim aquests diners. Tots els diners dels ajuts s’han quedat dalt els escenaris. Per tant, si hem de pagar i no hi ha ningú que ens avali, haurem de tancar.’

Salvador Sunyer sent una certa desesperació, perquè no entén que es reclami aquest IVA dels ajuts quan la modificació de la llei de l’IVA ja ha aclarit l’exempció: ‘No ens han reclamat mai l’IVA dels ajuts. Tota la vida, després de cada festival, hem fet una auditoria per mostrar i demostrar en què ens hem gastat els diners. D’ajuts, en rebem de diversos organismes públics: Generalitat, Ajuntament de Girona, Diputació de Girona, Unió Europea i també del Ministeri de Cultura espanyol. De cap d’aquests organismes públics no ens reclamen l’IVA d’aquests ajuts. I ara resulta que ens reclamen un IVA d’unes edicions anteriors al novembre del 2017 que cap entitat cultural no havia previst, perquè no s’havien reclamat mai fins ara. Per això no es va fer cap reserva de diners per pagar-los. Tots els diners dels ajuts s’han invertit en les activitats.’

Hem demanat a Salvador Sunyer que recordi com s’han succeït les accions fins ara. Ens explica que durant el 2017 van rebre una inspecció d’Hisenda. Els van dir que tot estava bé, però a mitjan octubre van rebre un requeriment per a pagar l’IVA dels ajuts del 2012 al 2016. La xifra puja a un milió d’euros, que havien de fer efectius (pagar o avalar) abans del 5 de gener d’enguany. L’advocat Antonio Durán-Sindreu va presentar una demanda dient que Bitó produccions no té aquests diners i que justificar l’embargament podria implicar danys d’impossible reparació. I va recórrer contra el requeriment perquè el tribunal eximeixi Bitó de l’aval. És un pas necessari perquè Bitó pugui recórrer judicialment contra la mesura d’Hisenda i el tribunal la pugui aixecar. Ara Bitó Produccions es troba en la incògnita de saber si és eximit de pagar l’aval d’un milió d’euros i pot recórrer contra la mesura sense cap despesa prèvia, com passa amb les entitats públiques consorciades.

L’equip de Bitó produccions que organitza el Festival Temporada Alta és format per vint-i-vuit persones. De moment, explica Salvador Sunyer, treballen amb tota normalitat. El fet és que enguany han rebut una important subvenció de la Unió Europea que implica vuit festivals i productores europees. Tanmateix, si Bitó hagués de tancar, el projecte es perdria, no solament per al Festival Temporada Alta sinó també per a la resta d’entitats implicades.

La feina del Festival Temporada Alta és de gran qualitat i és estructural per a moltes companyies i teatres del país. En aquest moment difícil, moltes empreses, companyies, actors i persones del sector teatral han donat suport particular al Festival Temporada Alta, amb accions com ara no voler cobrar feines tècniques o actuacions. Sunyer destaca aquesta generositat de molta gent amb el festival en l’àmbit particular. Tanmateix, quan li hem demanat pel suport rebut de l’Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona, dues institucions públiques que encara mantenien musculatura econòmica, Sunyer ha fet silenci.

El Festival Temporada Alta dóna nom i prestigi a la ciutat de Girona. En l’àmbit teatral es troba al mateix nivell que el Celler de Can Roca en l’àmbit de la gastronomia internacional. Posats en contacte amb el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Carles Ribas, li hem demanat per la posició que adoptarà l’ajuntament davant la situació de Bitó Produccions, que podria ser letal i si la institució està disposada a avalar l’empresa teatral. Ribas ha dit: ‘D’entrada, que un ajut en l’àmbit de la cultura contingui IVA és una autèntica barbaritat. És no entendre la importància social que té la cultura. L’Ajuntament de Girona ha declarat Temporada Alta un festival estratègic per a la nostra ciutat. Amb això ja queda clar que el considerem molt important. A partir d’aquí, en l’hipotètic cas que es denegués el recurs contra l’aval (que jo penso que arribarà més tard, que abans es resoldrà la situació especificant la retroactivitat en la modificació de la llei de l’IVA), l’Ajuntament de Girona, com faran més entitats públiques i privades, ens posarem al costat del Festival i a la seva disposició. Ara no em feu dir com haurà de ser el suport, però farem el que tinguem a les nostres mans, el que calgui, perquè Temporada Alta no desaparegui. No estan sols. També sé que molts empresaris s’han posat en contacte amb Salvador Sunyer per donar-li suport.’

Una acció punitiva que s’afegeix al context de repressió política que viu el país
El fet és que aquesta mesura tributària té efectes a tot l’estat espanyol. I, tanmateix, només es té notícia d’equipaments afectats a Catalunya. Hi ha hagut arbitrarietat en els requeriments? Hi ha raons polítiques darrere aquesta arbitrarietat? El senador Bernat Picornell diu que ERC té previst de demanar un informe sobre els equipaments afectats a tot l’estat espanyol i quin criteri s’ha emprat.

L’advocat Antonio Durán-Sindreu posa en dubte l’arbitrarietat del Ministeri d’Hisenda espanyol. ‘No hi veig arbitrarietat, hi veig criteris d’Hisenda.’ Recorda que hi ha un pla d’inspeccions de les subvencions de fa temps. I creu que ha trobat un element comú en tots els equipaments culturals afectats: tots han demanat la devolució de l’IVA. Per retornar l’IVA cal fer una inspecció per comprovar que la devolució és correcta. La inspecció ha comprovat les subvencions i, tot seguit, Hisenda n’ha reclamat l’IVA.
Per una altra banda, Durán-Sindreu creu que només s’han inspeccionat alguns equipaments i no uns altres (per exemple no s’ha tocat el Gran Teatre del Liceu ni l’empresa Focus) pel fet que els equipaments culturals tenen matisos fiscals segons el sector i també segons la titularitat i el tipus d’equipament (les fundacions tenen unes altres condicions determinades), que fan que hi hagi diferències en el tractament fiscal.
Durán-Sindreu també apunta les peculiaritats del sector cultural a Catalunya, que té unes característiques diferents de l’espanyol. ‘La cultura a Catalunya –explica– té molt suport de l’administració pública, que la considera un bé d’interès general; alhora que moltes entitats són consorciades. És una política molt diferent i la cultura s’exerceix d’una manera molt diferent.’

Però aquest IVA dels ajuts es reclama en el context del 155, quan no hi ha ni govern, ni conseller de Cultura que defensi aquests equipaments. En aquest sentit, l’advocat Durán-Sindreu sí que veu en el context un agreujament, també en l’aspecte de presa de decisions, burocràtic i de marge de maniobra.

A més, la repressió propiciada pel poder judicial, executiu i legislatiu espanyol s’ha centrat en la presó (presos polítics) i en les multes inabastables: fiances multimilionàries, multes desproporcionades i ara l’IVA de les subvencions culturals, que molta gent interpreta en la mateixa direcció. Les raons polítiques de l’acció tributària són difícils de provar. Si es constata que el govern espanyol només ha reclamat l’IVA de les subvencions a equipament culturals de Catalunya, serà una constatació d’arbitrarietat política.
Tots els protagonistes d’aquest afer consultats són conscients de la gravetat de la situació. Perquè si Montoro i el seu equip se sortís amb la seva, alguns equipaments de cultura importants a Catalunya en resultarien tan perjudicats que la mesura podria desmembrar-los. I es fa ben palès que el món de la cultura és vulnerable, massa, i que tot i que és un sector de prestigi imprescindible per al país i la seva projecció internacional, alhora que un motor econòmic, la realitat és que la situació dels treballadors de la cultura i els seus equipaments es troben al ras.

Identifiquen els responsables operatius de les càrregues policíaques de l’1-O a Girona

Foto de Vilaweb



Els advocats es mostren 'satisfets' amb la instrucció del jutge però lamenten les reticències del Ministeri d'Interior espanyol a l'hora d'assenyalar els agents que van actuar 

14.01.2018
Els advocats que representen més de 200 afectats per les càrregues de l’1-O en col·legis gironins han aconseguit identificar una trentena de policies espanyols i guàrdies civils, a partir de les diligències que han sol·licitat al jutjat d’instrucció que s’ha fet càrrec de les denúncies. Es tracta dels responsables operatius de cada comandament, a més d’alguns agents concrets com el qui portava la càmera Go pro abans de l’operatiu al Col·legi Verd. Els lletrats es mostren satisfets amb la instrucció que està duent a terme el jutjat que ha agafat la causa, i consideren que el procediment és ‘pioner a Catalunya’. Tot i això, lamenten l’actitud ‘reticent’ del Ministeri d’Interior espanyol a l’hora d’identificar els agents antiavalots i de policia judicial que van actuar a les ordres dels responsables operatius.

La querella que agrupa més de 200 denunciants per les càrregues de l’1-O a Girona segueix endavant. Després que tots els afectats hagin passat el reconeixement mèdic davant dels forenses, ara s’ha aconseguit identificar una trentena dels policies que van estar en l’operatiu. Les diligències demanades pels lletrats doncs, segueixen donant fruits. De fet, un dels advocats voluntaris l’Albert Carreras assegura que ‘el procediment està sent normal’ i no contempla ‘en cap cas’ un arxivament de la causa.

El problema però, explica Carreras és que s’estan identificant només els responsables operatius. En concret, el Ministeri d’Interior ha respost a les diligències que ha requerit el jutjat, però els lletrats critiquen les ‘reticències’ a dir quins eren els agents que van actuar. ‘El què hem de fer és demanar el nom de l’agent a partir del número d’identificació policial de cadascun d’ells que veiem a través de les imatges’, subratlla Carreras.

Tot plegat fa que el procés sigui més lent del que s’esperava. El govern espanyol no diu quins agents estaven destinats a cada col·legi, sinó que només facilita la identitat dels tres màxims responsables i la procedència de la unitat. ‘Per exemple, els policies que van actuar al Col·legi Verd sabem que són de Saragossa, però només estan identificats tres caps operatius’, concreta Carreras.

Per això, els lletrats demanen que el ministeri doni més informació dels policies actuants, ja que d’aquesta manera s’estalviaria temps. En qualsevol cas, Carreras deixa clar que els agents que es van sobrepassar en les seves funcions poden ser identificats a través dels recursos gràfics, especialment les imatges que també s’incorporen a la causa.
L’objectiu final, explica l’advocat, és saber ‘qui va donar les ordres’ i si cal demanaran que s’investigui als caps del dispositiu, siguin policials o polítics. ‘Volem arribar a saber qui va ordenar i què va ordenar’, assenyala Carreras.


Amnistia Internacional ‘hi està a sobre’
Els advocats han explicat que un dels avantatges que tenen en aquesta causa és la implicació que ha mostrat Amnistia Internacional. L’organització humanitària està en contacte amb els lletrats i fa informes en relació a l’actitud del govern espanyol a l’hora de donar la informació que se li requereix.

En aquest sentit, Carreras destaca que el fet que Amnistia estigui ‘fent seguiment estret’ del paper la fiscalia i el ministeri, ‘els ajuda’ a que el govern espanyol accedeixi a facilitar la informació. ‘Ells estan vetllant pel compliment de les obligacions legals del Ministeri’, ha conclòs.

Reconeixement mèdic i declaracions
En els últims mesos, els diferents afectats per les càrregues han anat passant pel metge forense per tal de certificar les lesions que denunciaven. Aquest tràmit – imprescindible per donar continuïtat al procés judicial – s’ha allargat per la gran quantitat de persones que s’han adherit a la denúncia troncal presentada pels advocats voluntaris.

Està previst que el mes de febrer, els primers afectats comencin a passar per davant del jutge instructor per tal de donar la seva versió dels fets. Amb tot, els lletrats reconeixen que es tracta d’un procediment que serà ‘llarg i complex’, si bé estan satisfets de com avança la causa.