Vilaweb. Assumpció Maresma. 01.01.2023
(...) —Parlant d’això dels lideratges, quan llegia el llibre,
inevitablement pensava que tot es podia aplicar també al procés
d’independència. Sempre diuen que manquen nou lideratges…
—Això tirarà endavant perquè no hi ha líders i hem de fer tot el
possible perquè no n’hi hagi. Així guanyarem. De fet, si t’hi fixes,
aquest és el taló d’Aquil·les del procés, el d’aquí, el de tot arreu.
Què et penses que van fer, l’oligarquia espanyola, jutges i polítics?
Automàticament escapcen líders. Si no en tens, ja no passa. També s’ha
de discutir molt. En els animals normalment –m’agrada molt parlar dels
elefants– les femelles són les que d’alguna manera guien i dirigeixen
els processos per a buscar aigua… Normalment sempre elegeixen els
millors. En el cas humà, sempre els pitjors.
—Això com s’explica?
—Per què som una espècie imbècil i elegim els més imbècils.
—Els elefants són millors?
—Els elefants si no escollissin els millors, ja no existirien. No entenc
que amb tants imbècils encara siguem vius i amb la selecció natural ens
hàgim salvat. Però quan es fa una cosa malament, tot va malament.
—La gent té la sensació que amb l’escapçament de dirigents no
pot tirar endavant, no té consciència que hi pot haver una altra manera
d’organitzar-se.
—No tenir consciència crítica fa la gent dependent. La gent no
ha de ser delegada, ha de ser corresponsable. Delegar aquesta
corresponsabilitat als partits polítics ha estat un error estratègic.
L’estructura social no funciona així. La gent és en el procés per
qüestions de caràcter històric, però també per vindicacions que sent
molt seves en diversos àmbits: històric, ideològic, social i de proposta
de futur. La gent ho té clar. Hi ha una pressió selectiva d’aquests
sectors espanyols més recalcitrants, això fa que hi hagi una cohesió
social, que és la important. Amb la mala sort que hi ha lideratges de
tercera regional i de gent que no té capacitat. Tot allò que es frena
ara és per aquestes incapacitats i perquè la gent crema els motors quan
confia en qui no s’ha de confiar.
—Però abans heu dit que ens en sortiríem.
—Sí, és clar.
—Però amb aquests motors cremats…
—Te’n posaré un exemple. No m’agrada il·lustrar, però t’explicaré què em
va dir una mare d’un amic meu algerià, revolucionària, de noranta anys.
M’ho va explicar així: “Hi va haver un moment que aquests cabrons de
francesos ens torturaven els germans, ens mataven la família, ens
pressionaven a tots. Bàsicament, van anar matant els dirigents i, en un
cert moment, els caps del Front van dir: ‘Hem de deixar-ho estar perquè
ens mataran a tots, aquest moviment s’acabarà i no farem la revolució,
no ens en sortirem.’ Però hi va haver sectors molt radicals que van dir:
‘Això no pot ser.’ Es demanaven si després de tots els morts que hi
havia hagut havien d’aturar-se. Al cap d’un temps, van sortir cent o
dues-centes persones al carrer. No hi havia ningú del Front, ni de cap
moviment conegut. Volien la independència.” Era gent que no s’havia
mobilitzat mai i que convocava una manifestació, que va ser un èxit i
cada vegada hi va haver més gent, fins que van guanyar. És clar, van
matar molta gent.
—Un pas fonamental és prendre consciència que s’ha de fer sense lideratge.
—Sí, prendre consciència que això ho ha de fer la gent. En realitat, ho
teníem, però ens pensàvem que es podia delegar. No es pot delegar mai.
Delegar vol dir que admets la teva incapacitat, que no pots pensar per
tu mateix. El pas fonamental de tenir una majoria social l’hem fet. Això
ho pots aplicar al nostre país o a escala general. La idea l’hem
tinguda clara molta gent com jo. No era independentista, és clar.
—…
—Bàsicament, sóc comunista, d’ençà que era petit. Ara hi ha gent que diu
que el procés s’ha acabat, la gent es pensa que ja està. No. Ara cal
acabar la feina. El porc ja l’hem portat a l’escorxador. Si volem menjar
llonganissa i botifarra, ara cal pelar-lo.
—Però com?
—Per les contradiccions de l’estat.
—Ens podeu explicar com us vàreu tornar independentista?
—Això és molt interessant. Sóc antinacionalista, això és una
contradicció important, i, naturalment, sóc internacionalista. Aliar-nos
amb nacionalistes ens costa molt, però Catalunya va canviar quan els
antinacionalistes vam entrar en acció, nosaltres mateixos vam contribuir
al fet que la balança tombés (gent del PSUC, de moviments que no eren
independentistes). Me’n vaig fer pel context familiar, pel context
social. Vius fora i un dia fas una festa o veus gent i et vas trobant
que tota la família pensa igual. Llavors et preguntes: “No sóc igual
perquè visc fora o és que sóc diferent?” I aquí va ser quan vaig pensar
que havia de revisar per què no era independentista. Vaig fer com
sempre, sóc una persona dedicada a l’anàlisi i vaig veure que volia que
Catalunya tingués un estat. No ho era per raons històriques, ni per
raons ideològiques, sinó per raons socials, per una manera de ser. Ningú
no m’ha obligat a ser-ho, no m’han intentat convèncer. Ha estat un
procés absolutament individual.
___
