17 de novembre del 2015
Catalans last huge four pro-independence rallies
>> 2015 / La Via Lliure als panells informatius de Times Square: «Centenars de milers es concentren en suport de la independència a Catalunya»
>> 2015.09.11 / Catalans stage huge pro-independence rally - BBC
BBC's 53'' video: http://www.bbc.com/news/world-europe-34226579?SThisFB
11 September 2015 Last updated at 21:53 BST- A huge rally has taken place in the Spanish region of Catalonia with hundreds of thousands of pro-independence campaigners lining the streets.
The Together for Yes
campaign, a separatist coalition of parties, is leading the polls ahead
of Catalonia's regional elections this month, and has promised to push
through plans for an independent Catalan state if it wins a majority.
The Spanish government has promised to block any move to break away.
>> Catalan independence: Thousands rally at campaign launch
http://www.bbc.com/news/world-europe-34224156?SThisFB
.....
Precedent Catalonia's Day (11 September) rallies:
>> 2014.09.11 / 2014 Catalonia National Day - ANC (organizers) video, manifestation to claim for our right to vote our future. Aerial views. (post from this blog)
>> 2013.09.11 / Catalans mark Independence Day with huge human chain http://www.bbc.com/news/world-europe-24055587?SThisFB
>> 2012.09.11 / Huge turnout for Catalan independence rally: http://www.bbc.com/news/world-europe-19564615
>> 2010 /
( 46 visits to this post)
16 de novembre del 2015
"No hi ha marxa enrera", suggeriment per formar govern, per Ramón Cotarelo
"Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència"
Ningú no va dir mai que la independència sortiria gratis.
Tenen raó els neoliberals més extrems: "No hi ha esmorzar gratis". Tot
té un cost. I, quant major és el fi, més elevat és el cost. La
independència, l'estadi més alt al que pot aspirar una comunitat digna i
lliure, té el màxim preu que es pot imaginar, fins i tot el de
renunciar a qualsevol d'altres referències ideològiques o vitals per la
independència, com per la llibertat, ja que no són el mateix, "la vida i
la hisenda s'han de donar", com deia el Quixot.
Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència.
Tots els mals i desgràcies que els unionistes vaticinen en cas
d'emancipació es faran realitat en el de la continuïtat de la
dependència. I algun més. Aquests mals auguris són projeccions de la
insatisfacció actual. La conservació de l'statu quo, fins i tot la
involució, serà la veritable fractura social, així com la humiliació i
la frustració d'una societat que va entreveure una oportunitat vital
única només per a veure-la esfumar-se entre recriminacions recíproques.
Catalunya té una llarga sèrie de derrotes històriques quinta essència tots els anys a la Diada. Molts competents historiadors rivalitzen després en la tasca d'explicar un fracàs mantingut al llarg dels segles. Totes les derrotes comparteixen una causa general, a part de les específiques de cada moment: la falta de voluntat de victòria que es manifesta sempre que algú afirma voler la victòria però posa límits als costos que està disposat a assumir. ¿Això vol dir que no hi ha límits i que el fi justifica els mitjans, com pensen els jesuïtes? En absolut. Cap fi, ni la independència, justifica la immoralitat, la injustícia, la inhumanitat i menys un que és, precisament, moral, just i humà. Vol dir que, deixant el principi auri de la moral racional universal, encunyat en l'imperatiu categòric kantià (tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres) cap cost no és excessiu per aconseguir la independència, com no ho és per aconseguir la llibertat, perquè només la independència i la llibertat ens fa amos de nosaltres mateixos.Imputar a algú altre la falta de voluntat per assolir l'objectiu comú sense haver provat de manera fefaent que la pròpia té manca de límits excepte el mencionat de la regla auri és un subterfugi, l'única utilitat de la qual consisteix en evadir la responsabilitat a l'hora de la derrota. És preparar el camí per a consolar-se encaixant un fracàs més, traslladant l'oportunitat actual a un imprecís horitzó futur. La molt comprensible tendència humana a nadar i guardar la roba, a assegurar-se una justificació i un consol per al cas de no aconseguir l'objectiu previst que, entre d'altres, retrati la faula de la guineu i el raïm, només coneix un mitjà segur d'evitar que es produeixi la desestimació: cremar les naus, volar els ponts de retirada, cegar el camí de tornada, no deixar expedit sinó el que porta endavant.
Els principals dirigents independentistes estan avui immersos en tenses i abstruses negociacions per aconseguir una fórmula que permeti un govern a Catalunya i que aquest govern apliqui el full de ruta de la desconnexió i cap a la independència. Ho fan en un context de forta pressió exterior, amb un Estat disposat a portar la seva oposició a les seves últimes conseqüències. Però també enmig de contradiccions i tensions internes que incrementen la desconfiança entre els sectors en negociació. Uns sospiten que alguna concessió suficientment significativa del nacionalisme espanyol desactivaria el propòsit independentista dels altres, i aquests es malicien que el maximalisme d'aquells només emmascari la falta de compromís real i efectiu amb la independència com a finalitat en si mateixa. Mentrestant el creixent desànim d'una ciutadania a la qual se li exigeix una paciència i una confiança en els seus líders a la que aquests estan obligats a respondre de manera positiva. Sense comptar amb l'expectativa d'aquells espanyols que, d'acord amb un llibre recent d'Alfred Bosch, veuen una oportunitat favorable a la independència de Catalunya, per alambinat que pugui semblar.
Per això, ¿què tal si els principals responsables de les negociacions es reuneixen en públic i es comprometen solemnement a tenir un govern català que porti endavant el full de ruta i en un pla específic, siguin quines siguin les circumstàncies? Això és , fer el mateix que estan fent ara, però cadascú pel seu compte, tractant de calmar els seus respectius electorats. L'acte seria conjunt i equivaldria a un pacte formal, d'aquests que es compleixen. Seria un acte equivalent al de cremar les naus, demostrant que no hi ha marxa enrere ni camí de retorn. Perquè no n'hi ha.
La derrota no és una opció.
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/11/ni_hi_ha_marxa_enrere_153482.php
Catalunya té una llarga sèrie de derrotes històriques quinta essència tots els anys a la Diada. Molts competents historiadors rivalitzen després en la tasca d'explicar un fracàs mantingut al llarg dels segles. Totes les derrotes comparteixen una causa general, a part de les específiques de cada moment: la falta de voluntat de victòria que es manifesta sempre que algú afirma voler la victòria però posa límits als costos que està disposat a assumir. ¿Això vol dir que no hi ha límits i que el fi justifica els mitjans, com pensen els jesuïtes? En absolut. Cap fi, ni la independència, justifica la immoralitat, la injustícia, la inhumanitat i menys un que és, precisament, moral, just i humà. Vol dir que, deixant el principi auri de la moral racional universal, encunyat en l'imperatiu categòric kantià (tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres) cap cost no és excessiu per aconseguir la independència, com no ho és per aconseguir la llibertat, perquè només la independència i la llibertat ens fa amos de nosaltres mateixos.Imputar a algú altre la falta de voluntat per assolir l'objectiu comú sense haver provat de manera fefaent que la pròpia té manca de límits excepte el mencionat de la regla auri és un subterfugi, l'única utilitat de la qual consisteix en evadir la responsabilitat a l'hora de la derrota. És preparar el camí per a consolar-se encaixant un fracàs més, traslladant l'oportunitat actual a un imprecís horitzó futur. La molt comprensible tendència humana a nadar i guardar la roba, a assegurar-se una justificació i un consol per al cas de no aconseguir l'objectiu previst que, entre d'altres, retrati la faula de la guineu i el raïm, només coneix un mitjà segur d'evitar que es produeixi la desestimació: cremar les naus, volar els ponts de retirada, cegar el camí de tornada, no deixar expedit sinó el que porta endavant.
Els principals dirigents independentistes estan avui immersos en tenses i abstruses negociacions per aconseguir una fórmula que permeti un govern a Catalunya i que aquest govern apliqui el full de ruta de la desconnexió i cap a la independència. Ho fan en un context de forta pressió exterior, amb un Estat disposat a portar la seva oposició a les seves últimes conseqüències. Però també enmig de contradiccions i tensions internes que incrementen la desconfiança entre els sectors en negociació. Uns sospiten que alguna concessió suficientment significativa del nacionalisme espanyol desactivaria el propòsit independentista dels altres, i aquests es malicien que el maximalisme d'aquells només emmascari la falta de compromís real i efectiu amb la independència com a finalitat en si mateixa. Mentrestant el creixent desànim d'una ciutadania a la qual se li exigeix una paciència i una confiança en els seus líders a la que aquests estan obligats a respondre de manera positiva. Sense comptar amb l'expectativa d'aquells espanyols que, d'acord amb un llibre recent d'Alfred Bosch, veuen una oportunitat favorable a la independència de Catalunya, per alambinat que pugui semblar.
Per això, ¿què tal si els principals responsables de les negociacions es reuneixen en públic i es comprometen solemnement a tenir un govern català que porti endavant el full de ruta i en un pla específic, siguin quines siguin les circumstàncies? Això és , fer el mateix que estan fent ara, però cadascú pel seu compte, tractant de calmar els seus respectius electorats. L'acte seria conjunt i equivaldria a un pacte formal, d'aquests que es compleixen. Seria un acte equivalent al de cremar les naus, demostrant que no hi ha marxa enrere ni camí de retorn. Perquè no n'hi ha.
La derrota no és una opció.
http://www.mon.cat/cat/notices/2015/11/ni_hi_ha_marxa_enrere_153482.php
¿Catalunya? Derrotada, por Suso de Toro
ARA - publicat el 20.03.2015
La derrota de Catalunya se
pretende por asfixia y la duración del combate está calculada: menos de
un año. “Dentro de un año las cosas estarán más tranquilas que hoy”,
dijo hace unos días el Presidente del Gobierno refiriéndose a Catalunya.
Naturalmente, no indica que vaya a haber un diálogo o una negociación,
se refiere a que el proceso político catalán será derrotado. Pero esa
victoria no sería posible por parte de un partido o un gobierno en
solitario; es cierto que el PP no tiene límites políticos, pero sus
maniobras van acompañadas de la complicidad y la colaboración de todo un
bloque de intereses.
¿A qué se debe sino a un pacto el hecho de
que, en el pasado “debate de la nación”, tanto el Presidente del
Gobierno como el portavoz de su leal oposición ignorasen el conflicto
político entre Catalunya y España, el principal conflicto que afecta a
la estructura del estado? No se explica meramente por cautela ante el
electorado español en vísperas electorales (ocultar un asunto tan serio
por puro cálculo electoral indicaría una irresponsabilidad mayúscula),
creo que es mucho peor: las direcciones de ambos partidos están de
acuerdo en que las demandas catalanas no deben salir de allí, deben ser
ahogadas en Catalunya.
Se han
utilizado y se utilizarán todos los medios del Estado, legales e
ilegales, en esta estrategia de destrucción del enemigo. Una policía
política secreta encargada de investigar y perseguir tanto a elementos
políticos como civiles de la sociedad catalana, desde artistas a
futbolistas o políticos. Nada de lo que ocurre es aleatorio o inocente.
El caso paradigmático es el de Jordi Pujol: las irregularidades y
maniobras de la familia eran conocidos por los gobiernos hasta que
interesó destaparlos. Y quien los destapa es, precisamente, un Gobierno
levantado sobre la corrupción. Destapa lo que había, efectivamente, pero
si no hay se inventa, como hicieron con el alcalde de Barcelona.
Veremos lo que sacan en las próximas semanas.
Lo que pueden esperar los
catalanes en España no es ningún secreto, se lo gritan a voces: “No
quiero que a Andalucía se la mande desde Catalunya, no quiero que mande
un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama
Albert”. Debe de ser eso a lo que se refiere el señor Francesc de
Carreras cuando niega la existencia del nacionalismo español, debe de
referirse a que, en realidad, lo que hay es xenofobia pura. Aunque
también hay políticos que se reconocen con naturalidad como
nacionalistas españoles. "El otro día un independentista me dijo: es
usted un nacionalista español. Y yo le contesté... ¡Efectivamente!". Son
declaraciones del candidato socialista a la alcaldía de la capital de
España, que continúa: "En estos momentos nuestro país es una nación que
quieren disolver y cuya disolución trataremos de evitar cada día en
nuestro devenir político. Si para los antiespañoles España es una nación
en proceso de disolución, les prometo que mi labor política tratará de
impedirlo”. No se trata de ser de derechas o de izquierdas, pero tampoco
de no ser ni de derechas ni de izquierdas, pues un dirigente de
“Podemos” acaba de referirse en su visita a Catalunya a Isabel y
Fernando y a los cinco siglos de unidad de España para explicar por qué
tampoco consentirán que los catalanes decidan su futuro. De lo que se
trata es de ser españolista, prepárense los “antiespañoles”
La ciudadanía catalana vive un trance y cada persona lo interioriza con
cierto dramatismo. Se está dilucidando la suerte de un país y también
se tienen en consideración los intereses y la suerte particular de cada
uno; pero quien defienda que los partidos estatales, del signo que sean,
van a reconocer a Catalunya y a los catalanes, debería explicar en qué
se basa para defender la rendición. Para eso tendrá que negar lo que,
desde Madrid, están anunciando con claridad.
Entregarse con el carnet en la boca y los brazos en alto no salvará a
nadie en particular y debilita la posición del conjunto del país. A
Catalunya la quieren derrotada ante un conflicto político, como es éste,
planteado con la lógica bélica. Hay tres salidas: gana uno, gana el
otro o se pacta un armisticio y se negocia. Rendirse solo es rendirse,
ser vencido. Hay que tener fuerza tanto para ganar como para conseguir
un armisticio: el estado español demuestra usar toda la fuerza legal e
ilegal, no le hacen falta refuerzos. La sociedad catalana solo tiene a
su ciudadanía, la necesita toda.
Publicado en la Cuca de Llum a 15 nov. 2015. El artículo parece escrito ayer.
15 de novembre del 2015
Detallet molt important: el BCE estudia prèstecs a regions sense passar per l'Estat: "Atenció al Banc Central Europeu"
El comentari:
Vicent Partal - Vilaweb - divendres 13.11.2015
Aquesta muntanya russa, de moment molt trista, que és el procés
d’investidura del govern ha deixat a segon terme durant unes quantes
hores totes les altres notícies, incloses algunes de ben significatives i
importants.
Vull cridar l’atenció, per això, sobre una seqüència de fets que, com
sempre, alguns voldran presentar com una pura coincidència i prou, però
que té molta substància, econòmica i política. Fets sobre el Banc
Central Europeu i Catalunya.
Com tots els lectors saben, el dia 4 el ministre Montoro va dir en
públic que estava disposat a tancar el FLA per a Catalunya, en
represàlia pel procés independentista. El FLA és un fons finalista per a
pagar bàsicament proveïdors de la Generalitat, gestionat pel govern
espanyol. L’escàndol de la maniobra ha estat expressat en públic moltes
vegades: el govern espanyol es queda els imposts catalans, ofega la
Generalitat, tanca l’accés al crèdit exterior i amb els diners que rep
del crèdit exterior atorga els diners que vol a la Generalitat, amb les
condicions que vol.
Tornem-hi: el dia 4 el ministre Montoro va dir que el govern espanyol
estudiava si deixar de pagar els diners del FLA. Òbviament, era una
amenaça sense sentit, però que va motivar els nervis previsibles als
mercats, sempre tan poc pacients.
Al govern espanyol li va arribar la resposta
despús-ahir. El vice-president del Banc Central Europeu,
Vítor Constâncio, va triar Madrid per a declarar en públic que el procés
independentista català no creava tensions econòmiques ni a l’euro ni a
la zona euro. Al seu costat, el responsable del Banc d’Espanya, Luis
Maria Linde, es va mantenir ben calladet i no el va contradir en cap
moment. Una actitud lloable, si tenim en compte que fou Linde mateix
qui, durant la campanya electoral, havia dit que en una Catalunya
independent hi hauria, de segur, un ‘corralito’.
La notícia, tota sola, ja és prou sucosa. Però no s’acaba pas ací. També despús-ahir, l’agència britànica Reuters va publicar una notícia
prou important. Segons l’agència, que esmentava fonts del Banc
Central, a partir del 3 de desembre ciutats i regions es podrien acollir
al pla de compra de deute que fins ara la Unió Europea reservava només
als estats. No explicava en quines condicions ni com, però les
implicacions són òbvies. Podria passar –ja veurem si passa, però podria
passar– que la Generalitat emetés deute, que el compraria directament el
Banc Central Europeu, igual que fa ara amb Espanya. I amb això és
evident que les coses canviarien de la nit al dia.
La pregunta és: i això ho fan per ajudar-nos? I la resposta és òbvia:
no, però sí. I m’explique, perquè tot això és una lliçó. El senyor
Constâncio i tots els membres del BCE tenen una obligació suprema, que
és de mantenir a qualsevol preu l’estabilitat de la zona euro. I actuen
en conseqüència. La independència de Catalunya amenaça l’estabilitat de
la zona euro? No. Només l’amenaça si Espanya fa barbaritats. Però no amb
un acord de transició net. I no pel que fa a la Generalitat de
Catalunya. Així doncs, si Espanya tesa la corda dels mercats i de manera
irresponsable juga amb l’estabilitat de tots, aleshores el
vice-president del Banc Central Europeu fa allò que el càrrec l’obliga a
fer, que és anar a Madrid i punxar el globus. Aquesta vegada, amb Linde
fent mutis al seu costat perquè no hi haja dubtes de qui mana.
I la lliçó: quan Espanya agafa pit dient això que diu que el món
sencer li fa costat i va contra nosaltres, sap perfectament que és una
escenificació sense gens ni mica de credibilitat. I ho fa per un motiu
ben elemental que nosaltres no hauríem de perdre mai de vista: hi ha
interessos superiors als interessos d’Espanya. I per sort poden
coincidir –i coincideixen, de fet– amb els nostres. Tan senzill com
això, tan important com això.
http://www.vilaweb.cat/noticies/atencio-al-banc-central-europeu/
La notícia:
El vice-president del Banc Central Europeu (BCE), Vítor Constâncio, ha assegurat que el procés independentista de Catalunya no causa inestabilitat als mercats europeus. Després d’un seminari a Madrid amb tots els governadors dels bancs centrals d’Europa, en què també ha participat el màxim responsable del Banc d’Espanya, Luís María Linde, Constâncio ha dit: ‘Sigui pel motiu que sigui, l’economia pateix, però és un problema general, que no es pot pas explicar per la situació que viu Catalunya.’ Linde, en canvi, no s’ha volgut pronunciar sobre si el procés sobiranista perjudica la recuperació econòmica.
Constâncio i Linde també han parlat sobre la pujada de les taxes d’interès dels Estats Units, tan anunciada. Segons que han dit, no perjudicarà pas els mercats europeus. Constâncio ha assenyalat que les taxes d’interès a Europa es mantindran al mateix nivell o fins i tot, en el futur, podrien baixar.
‘El mercat –ha dit– entén que la posició d’Europa i dels EUA en el cicle econòmic són diferents. Les polítiques econòmiques també són diferents, però ho són per una bona raó: perquè responen als fonaments de cada una de les dues economies.’
El BCE estudia de comprar deute a regions europees
Segons l’agència Reuters, el BCE estudia si comprar deute d’ajuntaments i regions europees que ho demanin. Encara no s’ha establert amb quines condicions es regiria aquesta mesura, que sembla que podria aprovar-se el març de l’any vinent. Gràcies a aquesta nova política del BCE, Catalunya podria vendre deute a Europa i no dependria del fons de liquiditat autonòmic espanyol (FLA) per a finançar-se.
La notícia:
El Banc Central Europeu assegura que el procés independentista no porta inestabilitat als mercats
El BCE estudia la possibilitat de comprar deute de les regions i ciutats europees
El vice-president del Banc Central Europeu (BCE), Vítor Constâncio, ha assegurat que el procés independentista de Catalunya no causa inestabilitat als mercats europeus. Després d’un seminari a Madrid amb tots els governadors dels bancs centrals d’Europa, en què també ha participat el màxim responsable del Banc d’Espanya, Luís María Linde, Constâncio ha dit: ‘Sigui pel motiu que sigui, l’economia pateix, però és un problema general, que no es pot pas explicar per la situació que viu Catalunya.’ Linde, en canvi, no s’ha volgut pronunciar sobre si el procés sobiranista perjudica la recuperació econòmica.
Constâncio i Linde també han parlat sobre la pujada de les taxes d’interès dels Estats Units, tan anunciada. Segons que han dit, no perjudicarà pas els mercats europeus. Constâncio ha assenyalat que les taxes d’interès a Europa es mantindran al mateix nivell o fins i tot, en el futur, podrien baixar.
‘El mercat –ha dit– entén que la posició d’Europa i dels EUA en el cicle econòmic són diferents. Les polítiques econòmiques també són diferents, però ho són per una bona raó: perquè responen als fonaments de cada una de les dues economies.’
El BCE estudia de comprar deute a regions europees
Segons l’agència Reuters, el BCE estudia si comprar deute d’ajuntaments i regions europees que ho demanin. Encara no s’ha establert amb quines condicions es regiria aquesta mesura, que sembla que podria aprovar-se el març de l’any vinent. Gràcies a aquesta nova política del BCE, Catalunya podria vendre deute a Europa i no dependria del fons de liquiditat autonòmic espanyol (FLA) per a finançar-se.
10 de novembre del 2015
10N 2015. Vist per la xarxa i comentaris al Ple de la no investidura d'A. Mas en primera convocatòria
Aquest tweet és fort perquè tot és veritat.
Comentari al Facebook de Montserrat Montse Rios San Jose: La
qüestió per mi , és el menyspreu cap als que han sacrificat moltíssim
per Catalunya deixant la seva discreta vida com Lluís Llach, el jutge Vidal s' ho ha jugat tot i així moltíssimas persones que vivien molt bé
al marge de la politica, poc respecte per aquestas persones que han
deixat de costat els seus ideals polítics per Catalunya
....
El vídeo dels tres moments Mas-Baños sobre l’assemblea dels 72 diputats
> cliqueu: http://www.vilaweb.cat/noticies/el-video-dels-tres-moments-mas-banos-sobre-lassemblea-dels-72-diputats/
10N 2015. Mas proposa una assemblea dels 72 diputats per a elegir president. Baños accepta amb la condició que el vot sigui secret
Una de les intervencions de Mas en el Ple d'avui. Foto d'Europapress
Dimarts 10.11.2015 / #VolemAcord
En el debat d’investidura al Parlament de Catalunya, el moment més
esperat era la intervenció de la CUP, a càrrec d’Antonio Baños, i la
rèplica d’Artur Mas, que aspira a la presidència. En aquesta rèplica ha
estat quan Mas ha sorprès amb la proposta de reunir els 72 diputats de
Junts pel Sí i la CUP per decidir en una votació qui ha de ser el
president. Mas ho ha dit així: ‘Vostè deia que som 72 per tirar endavant
el projecte de construir un estat a Catalunya, potser per altres
qüestions no serem 72 perquè no donaran suport a altres coses. Si som 72
per tirar endavant el projecte sobiranista, per què no ens reunim un
dia, votem i decidim?’
Baños havia repetit diverses vegades que una cosa que era
evident és que hi ha 72 diputats independentistes que han de fer avançar
el procés iniciat dilluns amb la declaració aprovada al parlament. La
proposta de Mas ha estat rebuda amb rialles als bancs de la CUP. I quan
Baños ha tornat a parlar a la tribuna d’oradors, ha dit que acceptava la
proposta de Mas sempre que el vot fos secret. ‘Potser ens
entretindríem…’, ha afegit Baños, suggerint que no tots els diputats de
Junts pel Sí votarien Mas.
Mas ha fet que sí amb el cap des de la butaca. I també han
acceptat des de la bancada de Junts pel Sí. Per exemple, el diputat
Germà Bel, ha piulat que havien acceptat la contraproposta de Baños:
.....................
"Torni vostè dijous"
Per veure el vídeo: http://www.ccma.cat/324/Banos-a-Mas-Si-em-permet-president-torni-dijous/noticia/2695971/
Per veure el vídeo: http://www.ccma.cat/324/Banos-a-Mas-Si-em-permet-president-torni-dijous/noticia/2695971/
... Però per bé Antonio Baños ha rebutjat frontalment la candidatura del
convergent -"no sortirà d'aquest hemicicle fet capità, però no dubti que
la tripulació hi és"- , també s'ha esmerçat en presentar el seu "no"
com un "no" conciliador. "Torni vostè dijous", li ha deixat anar. I Mas
s'hi ha agafat com si fos un clau roent.
En aquesta primera votació, Mas havia
d'aconseguir el suport de sis diputats cupaires per assolir la majoria
absoluta dels vots (68). Dijous es tornarà a repetir el debat i la
votació, moment en què Mas només necessitarà la majoria simple per ser
investit. En tant que C's, PSC, CSQP i PP sumen 63 diputats, Mas en tindria prou amb dos vots favorables de la CUP -i vuit abstencions- per ser escollit, per 64-63.
El cara a cara entre Baños i Mas ha transmès una certa sensació de fair play entre la CUP i Junts pel Sí. Fins i tot s'han permès insinuar una reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes per escollir president. Baños, tot i la duresa dels seus raonaments, s'ha esmerçat a l'hora de presentar la seva postura amb una certa voluntat de conciliació. La CUP vol defugir de personalismes, assegura, en paral·lel que afirma: "Tenim un enemic, que ha posat en marxa la maquinària de l'Estat." Reconeixement a Mas
Durant la intervenció inicial, Baños ha reconegut que Mas havia actuat de manera correcta durant l'anterior legislatura, sobretot a l'hora d'escoltar les demandes ciutadanes. "Vostè ha anat a la deriva, i ho dic com un mèrit. I ha estat un dels seus encerts. Ha posat les urnes quan les hem demanat, ha copsat el clam, i ho ha fet a vela, motor i rem. Li ho reconeixem", ha assegurat.
Mas, en aquest context, li ha retret que li critiquéssin la gestió de l'autonomia, les retallades i les polítiques d'austeritat. En tant que la CUP mira cap al futur, argumentava, i el propi candidat s'autoimposa un límit de 18 mesos de govern, assegurava que tot plegat podia afavorir l'entesa.
"És personalisme dir que hi haurà una legislatura curta?", s'ha demanat. "Entenc que aquest és el meu últim període, i després marxo. Personalisme seria pensar que si tiro això endavant, després quants anys em queden per davant! I no", ha insistit. "Senyor Baños: hi ha marge per entendre'ns, crec jo", encara hi ha afegit.
Dijous, segon round. Amb la presumible intervenció del Tribunal Constitucional espanyol (TC) aquest dimecres. I l'acció oficial -i legal- del Parlament en l'àmbit internacional. I la legislatura de la desconnexió en marxa. I la hipotètica reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes a l'aire.
El cara a cara entre Baños i Mas ha transmès una certa sensació de fair play entre la CUP i Junts pel Sí. Fins i tot s'han permès insinuar una reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes per escollir president. Baños, tot i la duresa dels seus raonaments, s'ha esmerçat a l'hora de presentar la seva postura amb una certa voluntat de conciliació. La CUP vol defugir de personalismes, assegura, en paral·lel que afirma: "Tenim un enemic, que ha posat en marxa la maquinària de l'Estat." Reconeixement a Mas
Durant la intervenció inicial, Baños ha reconegut que Mas havia actuat de manera correcta durant l'anterior legislatura, sobretot a l'hora d'escoltar les demandes ciutadanes. "Vostè ha anat a la deriva, i ho dic com un mèrit. I ha estat un dels seus encerts. Ha posat les urnes quan les hem demanat, ha copsat el clam, i ho ha fet a vela, motor i rem. Li ho reconeixem", ha assegurat.
Mas, en aquest context, li ha retret que li critiquéssin la gestió de l'autonomia, les retallades i les polítiques d'austeritat. En tant que la CUP mira cap al futur, argumentava, i el propi candidat s'autoimposa un límit de 18 mesos de govern, assegurava que tot plegat podia afavorir l'entesa.
"És personalisme dir que hi haurà una legislatura curta?", s'ha demanat. "Entenc que aquest és el meu últim període, i després marxo. Personalisme seria pensar que si tiro això endavant, després quants anys em queden per davant! I no", ha insistit. "Senyor Baños: hi ha marge per entendre'ns, crec jo", encara hi ha afegit.
Dijous, segon round. Amb la presumible intervenció del Tribunal Constitucional espanyol (TC) aquest dimecres. I l'acció oficial -i legal- del Parlament en l'àmbit internacional. I la legislatura de la desconnexió en marxa. I la hipotètica reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes a l'aire.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)