17 de novembre del 2015

Catalonia's National Day 2015




Catalans last huge four pro-independence rallies

 

>> 2015 / La Via Lliure als panells informatius de Times Square: «Centenars de milers es concentren en suport de la independència a Catalunya»





>> 2015.09.11 / Catalans stage huge pro-independence rally - BBC

BBC's   53'' video: http://www.bbc.com/news/world-europe-34226579?SThisFB

 

11 September 2015 Last updated at 21:53 BST- A huge rally has taken place in the Spanish region of Catalonia with hundreds of thousands of pro-independence campaigners lining the streets.


The Together for Yes campaign, a separatist coalition of parties, is leading the polls ahead of Catalonia's regional elections this month, and has promised to push through plans for an independent Catalan state if it wins a majority.
The Spanish government has promised to block any move to break away.

>> Catalan independence: Thousands rally at campaign launch

http://www.bbc.com/news/world-europe-34224156?SThisFB



.....

Precedent Catalonia's Day (11 September) rallies:

>> 2014.09.11 /   2014 Catalonia National Day - ANC (organizers) video, manifestation to claim for our right to vote our future. Aerial views. (post from this blog)

 

>> 2013.09.11  /   Catalans mark Independence Day with huge human chain  http://www.bbc.com/news/world-europe-24055587?SThisFB

 

>>  2012.09.11  /  Huge turnout for Catalan independence rally:  http://www.bbc.com/news/world-europe-19564615

 

>>  2010  /

( 46 visits to this post)

16 de novembre del 2015

"No hi ha marxa enrera", suggeriment per formar govern, per Ramón Cotarelo



"Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència"


Ningú no va dir mai que la independència sortiria gratis. Tenen raó els neoliberals més extrems: "No hi ha esmorzar gratis". Tot té un cost. I, quant major és el fi, més elevat és el cost. La independència, l'estadi més alt al que pot aspirar una comunitat digna i lliure, té el màxim preu que es pot imaginar, fins i tot el de renunciar a qualsevol d'altres referències ideològiques o vitals per la independència, com per la llibertat, ja que no són el mateix, "la vida i la hisenda s'han de donar", com deia el Quixot.

Per molt alt que sigui el cost de la independència, molt major serà el de la no-independència. Tots els mals i desgràcies que els unionistes vaticinen en cas d'emancipació es faran realitat en el de la continuïtat de la dependència. I algun més. Aquests mals auguris són projeccions de la insatisfacció actual. La conservació de l'statu quo, fins i tot la involució, serà la veritable fractura social, així com la humiliació i la frustració d'una societat que va entreveure una oportunitat vital única només per a veure-la esfumar-se entre recriminacions recíproques.

Catalunya té una llarga sèrie de derrotes històriques quinta essència tots els anys a la Diada. Molts competents historiadors rivalitzen després en la tasca d'explicar un fracàs mantingut al llarg dels segles. Totes les derrotes comparteixen una causa general, a part de les específiques de cada moment: la falta de voluntat de victòria que es manifesta sempre que algú afirma voler la victòria però posa límits als costos que està disposat a assumir. ¿Això vol dir que no hi ha límits i que el fi justifica els mitjans, com pensen els jesuïtes? En absolut. Cap fi, ni la independència, justifica la immoralitat, la injustícia, la inhumanitat i menys un que és, precisament, moral, just i humà. Vol dir que, deixant el principi auri de la moral racional universal, encunyat en l'imperatiu categòric kantià (tractar els altres com volem que ens tractin a nosaltres) cap cost no és excessiu per aconseguir la independència, com no ho és per aconseguir la llibertat, perquè només la independència i la llibertat ens fa amos de nosaltres mateixos.Imputar a algú altre la falta de voluntat per assolir l'objectiu comú sense haver provat de manera fefaent que la pròpia té manca de límits excepte el mencionat de la regla auri és un subterfugi, l'única utilitat de la qual consisteix en evadir la responsabilitat a l'hora de la derrota. És preparar el camí per a consolar-se encaixant un fracàs més, traslladant l'oportunitat actual a un imprecís horitzó futur. La molt comprensible tendència humana a nadar i guardar la roba, a assegurar-se una justificació i un consol per al cas de no aconseguir l'objectiu previst que, entre d'altres, retrati la faula de la guineu i el raïm, només coneix un mitjà segur d'evitar que es produeixi la desestimació: cremar les naus, volar els ponts de retirada, cegar el camí de tornada, no deixar expedit sinó el que porta endavant.

Els principals dirigents independentistes estan avui immersos en tenses i abstruses negociacions per aconseguir una fórmula que permeti un govern a Catalunya i que aquest govern apliqui el full de ruta de la desconnexió i cap a la independència. Ho fan en un context de forta pressió exterior, amb un Estat disposat a portar la seva oposició a les seves últimes conseqüències. Però també enmig de contradiccions i tensions internes que incrementen la desconfiança entre els sectors en negociació. Uns sospiten que alguna concessió suficientment significativa del nacionalisme espanyol desactivaria el propòsit independentista dels altres, i aquests es malicien que el maximalisme d'aquells només emmascari la falta de compromís real i efectiu amb la independència com a finalitat en si mateixa. Mentrestant el creixent desànim d'una ciutadania a la qual se li exigeix una paciència i una confiança en els seus líders a la que aquests estan obligats a respondre de manera positiva. Sense comptar amb l'expectativa d'aquells espanyols que, d'acord amb un llibre recent d'Alfred Bosch, veuen una oportunitat favorable a la independència de Catalunya, per alambinat que pugui semblar.

Per això, ¿què tal si els principals responsables de les negociacions es reuneixen en públic i es comprometen solemnement a tenir un govern català que porti endavant el full de ruta i en un pla específic, siguin quines siguin les circumstàncies? Això és , fer el mateix que estan fent ara, però cadascú pel seu compte, tractant de calmar els seus respectius electorats. L'acte seria conjunt i equivaldria a un pacte formal, d'aquests que es compleixen. Seria un acte equivalent al de cremar les naus, demostrant que no hi ha marxa enrere ni camí de retorn. Perquè no n'hi ha.

La derrota no és una opció


http://www.mon.cat/cat/notices/2015/11/ni_hi_ha_marxa_enrere_153482.php

¿Catalunya? Derrotada, por Suso de Toro



ARA - publicat el 20.03.2015

No engañan a nadie, nadie se quiere engañar tampoco. Un objetivo de la práctica totalidad de las fuerzas políticas españolas, dentro y fuera del parlamento, es derrotar a Catalunya; negar eso es parte de la guerra política psicológica. No ha habido diálogo democrático y se ha llegado hasta aquí, lo que la sociedad catalana afronta ahora es la concepción de la política como una guerra por otros medios. Carl Schmitt encajó muy bien en la cultura política dominante en España: el militarismo.

La derrota de Catalunya se pretende por asfixia y la duración del combate está calculada: menos de un año. “Dentro de un año las cosas estarán más tranquilas que hoy”, dijo hace unos días el Presidente del Gobierno refiriéndose a Catalunya. Naturalmente, no indica que vaya a haber un diálogo o una negociación, se refiere a que el proceso político catalán será derrotado. Pero esa victoria no sería posible por parte de un partido o un gobierno en solitario; es cierto que el PP no tiene límites políticos, pero sus maniobras van acompañadas de la complicidad y la colaboración de todo un bloque de intereses.

Hemos vivido un par de años marcados por el proceso catalán, la crisis económica y la sucesión en la Corona, que asustaron a los amos de España. Pero han reaccionado y hoy se está fraguando un gran pacto entre los poderes económicos, el IBEX, y los dos grandes partidos estatales sobre algunos asuntos clave del estado; uno de ellos, un pacto de hierro, es la derrota del catalanismo y de la demanda de soberanía sobradamente expresada por la sociedad catalana. Las demás fuerzas políticas comparten en mayor o menor medida esa posición y nadie se va a desmarcar ante el electorado español, nadie.
¿A qué se debe sino a un pacto el hecho de que, en el pasado “debate de la nación”, tanto el Presidente del Gobierno como el portavoz de su leal oposición ignorasen el conflicto político entre Catalunya y España, el principal conflicto que afecta a la estructura del estado? No se explica meramente por cautela ante el electorado español en vísperas electorales (ocultar un asunto tan serio por puro cálculo electoral indicaría una irresponsabilidad mayúscula), creo que es mucho peor: las direcciones de ambos partidos están de acuerdo en que las demandas catalanas no deben salir de allí, deben ser ahogadas en Catalunya.


El intento de Rodríguez Zapatero de renegociar el encaje catalán dentro del estado demostró de un modo claro que el Estado no era de todos y desveló quien lo detentaba en exclusiva y con todo descaro. A ese intento se opusieron en un bloque compacto tanto el PP como buena parte del PSOE y todos los intereses económicos, mediáticos y políticos madrileños. El papel de las empresas de comunicación, muy concretamente las madrileñas, merece un estudio y una denuncia ante la sociedad. Evidencian que a lo que se enfrenta Catalunya no es una España abstracta, sino un Madrid muy concreto de poderes que detentan el estado.

Se han utilizado y se utilizarán todos los medios del Estado, legales e ilegales, en esta estrategia de destrucción del enemigo. Una policía política secreta encargada de investigar y perseguir tanto a elementos políticos como civiles de la sociedad catalana, desde artistas a futbolistas o políticos. Nada de lo que ocurre es aleatorio o inocente. El caso paradigmático es el de Jordi Pujol: las irregularidades y maniobras de la familia eran conocidos por los gobiernos hasta que interesó destaparlos. Y quien los destapa es, precisamente, un Gobierno levantado sobre la corrupción. Destapa lo que había, efectivamente, pero si no hay se inventa, como hicieron con el alcalde de Barcelona. Veremos lo que sacan en las próximas semanas.


La utilización de la policía como instrumento de una estrategia en la lucha política, de por si escandaloso en una Europa que presume de instituciones democráticas, va acompañada de la utilización de la Justicia como una porra. “Ya tenemos los votos para expulsar al juez catalán”, declara, refiriéndose al juez Santiago Vidal, un muñidor de mayorías en los tribunales madrileños. En cuanto al Tribunal Constitucional, ese órgano ya fue tomado por asalto por el PP hace tiempo. Ésa es la justicia española, por si los catalanes no lo tenían claro. En conjunto, es evidente que el estado español está actuando contra las instituciones catalanas; nunca había estado tan clara la ideología del estado.

Lo que pueden esperar los catalanes en España no es ningún secreto, se lo gritan a voces: “No quiero que a Andalucía se la mande desde Catalunya, no quiero que mande un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama Albert”. Debe de ser eso a lo que se refiere el señor Francesc de Carreras cuando niega la existencia del nacionalismo español, debe de referirse a que, en realidad, lo que hay es xenofobia pura. Aunque también hay políticos que se reconocen con naturalidad como nacionalistas españoles. "El otro día un independentista me dijo: es usted un nacionalista español. Y yo le contesté... ¡Efectivamente!". Son declaraciones del candidato socialista a la alcaldía de la capital de España, que continúa: "En estos momentos nuestro país es una nación que quieren disolver y cuya disolución trataremos de evitar cada día en nuestro devenir político. Si para los antiespañoles España es una nación en proceso de disolución, les prometo que mi labor política tratará de impedirlo”. No se trata de ser de derechas o de izquierdas, pero tampoco de no ser ni de derechas ni de izquierdas, pues un dirigente de “Podemos” acaba de referirse en su visita a Catalunya a Isabel y Fernando y a los cinco siglos de unidad de España para explicar por qué tampoco consentirán que los catalanes decidan su futuro. De lo que se trata es de ser españolista, prepárense los “antiespañoles”


Con escepticismo, pero con la mejor fe, hubo personas (muy pocas) que intentaron que esa Constitución, ahora definitivamente suya, permitiese un reconocimiento y acomodo de naciones sin estado; parecía que eso era lo menos costoso y doloroso para todos, pero los últimos cinco o seis años demostraron que es absolutamente imposible. A estas alturas, las apelaciones genéricas al federalismo y a una reforma vaga de la Constitución son inverosímiles, pero también es triste que las cosas hayan llegado hasta aquí como llegaron. No está claro que Catalunya tenga la fuerza para construir ese estado propio. Es evidente, para quien no quiere engañarse o engañar, que Madrid le quiere partir el espinazo a Catalunya. “Ríndanse” es la consigna, y por eso creo que es un gran error entregarse a quien actúa como un enemigo. No hubo diálogo antes y no habrá piedad después. No cabrá dignidad para el vencido.

La ciudadanía catalana vive un trance y cada persona lo interioriza con cierto dramatismo. Se está dilucidando la suerte de un país y también se tienen en consideración los intereses y la suerte particular de cada uno; pero quien defienda que los partidos estatales, del signo que sean, van a reconocer a Catalunya y a los catalanes, debería explicar en qué se basa para defender la rendición. Para eso tendrá que negar lo que, desde Madrid, están anunciando con claridad.

Entregarse con el carnet en la boca y los brazos en alto no salvará a nadie en particular y debilita la posición del conjunto del país. A Catalunya la quieren derrotada ante un conflicto político, como es éste, planteado con la lógica bélica. Hay tres salidas: gana uno, gana el otro o se pacta un armisticio y se negocia. Rendirse solo es rendirse, ser vencido. Hay que tener fuerza tanto para ganar como para conseguir un armisticio: el estado español demuestra usar toda la fuerza legal e ilegal, no le hacen falta refuerzos. La sociedad catalana solo tiene a su ciudadanía, la necesita toda.

Publicado en la Cuca de Llum a 15 nov. 2015.  El artículo parece escrito ayer.

15 de novembre del 2015

Detallet molt important: el BCE estudia prèstecs a regions sense passar per l'Estat: "Atenció al Banc Central Europeu"


El comentari:

Vicent Partal - Vilaweb - divendres 13.11.2015

Aquesta muntanya russa, de moment molt trista, que és el procés d’investidura del govern ha deixat a segon terme durant unes quantes hores totes les altres notícies, incloses algunes de ben significatives i importants.

Vull cridar l’atenció, per això, sobre una seqüència de fets que, com sempre, alguns voldran presentar com una pura coincidència i prou, però que té molta substància, econòmica i política. Fets sobre el Banc Central Europeu i Catalunya.

Com tots els lectors saben, el dia 4 el ministre Montoro va dir en públic que estava disposat a tancar el FLA per a Catalunya, en represàlia pel procés independentista. El FLA és un fons finalista per a pagar bàsicament proveïdors de la Generalitat, gestionat pel govern espanyol. L’escàndol de la maniobra ha estat expressat en públic moltes vegades: el govern espanyol es queda els imposts catalans, ofega la Generalitat, tanca l’accés al crèdit exterior i amb els diners que rep del crèdit exterior atorga els diners que vol a la Generalitat, amb les condicions que vol.

Tornem-hi: el dia 4 el ministre Montoro va dir que el govern espanyol estudiava si deixar de pagar els diners del FLA. Òbviament, era una amenaça sense sentit, però que va motivar els nervis previsibles als mercats, sempre tan poc pacients.

Al govern espanyol li va arribar la resposta despús-ahir. El vice-president del Banc Central Europeu, Vítor Constâncio, va triar Madrid per a declarar en públic que el procés independentista català no creava tensions econòmiques ni a l’euro ni a la zona euro. Al seu costat, el responsable del Banc d’Espanya, Luis Maria Linde, es va mantenir ben calladet i no el va contradir en cap moment. Una actitud lloable, si tenim en compte que fou Linde mateix qui, durant la campanya electoral, havia dit que en una Catalunya independent hi hauria, de segur, un ‘corralito’.

La notícia, tota sola, ja és prou sucosa. Però no s’acaba pas ací. També despús-ahir, l’agència britànica Reuters va publicar una notícia prou important. Segons l’agència, que esmentava fonts del Banc Central, a partir del 3 de desembre ciutats i regions es podrien acollir al pla de compra de deute que fins ara la Unió Europea reservava només als estats. No explicava en quines condicions ni com, però les implicacions són òbvies. Podria passar –ja veurem si passa, però podria passar– que la Generalitat emetés deute, que el compraria directament el Banc Central Europeu, igual que fa ara amb Espanya. I amb això és evident que les coses canviarien de la nit al dia.

La pregunta és: i això ho fan per ajudar-nos? I la resposta és òbvia: no, però sí. I m’explique, perquè tot això és una lliçó. El senyor Constâncio i tots els membres del BCE tenen una obligació suprema, que és de mantenir a qualsevol preu l’estabilitat de la zona euro. I actuen en conseqüència. La independència de Catalunya amenaça l’estabilitat de la zona euro? No. Només l’amenaça si Espanya fa barbaritats. Però no amb un acord de transició net. I no pel que fa a la Generalitat de Catalunya. Així doncs, si Espanya tesa la corda dels mercats i de manera irresponsable juga amb l’estabilitat de tots, aleshores el vice-president del Banc Central Europeu fa allò que el càrrec l’obliga a fer, que és anar a Madrid i punxar el globus. Aquesta vegada, amb Linde fent mutis al seu costat perquè no hi haja dubtes de qui mana.

I la lliçó: quan Espanya agafa pit dient això que diu que el món sencer li fa costat i va contra nosaltres, sap perfectament que és una escenificació sense gens ni mica de credibilitat. I ho fa per un motiu ben elemental que nosaltres no hauríem de perdre mai de vista: hi ha interessos superiors als interessos d’Espanya. I per sort poden coincidir –i coincideixen, de fet– amb els nostres. Tan senzill com això, tan important com això.

http://www.vilaweb.cat/noticies/atencio-al-banc-central-europeu/ 




La notícia:

El Banc Central Europeu assegura que el procés independentista no porta inestabilitat als mercats

 

El BCE estudia la possibilitat de comprar deute de les regions i ciutats europees


El vice-president del Banc Central Europeu (BCE), Vítor Constâncio, ha assegurat que el procés independentista de Catalunya no causa inestabilitat als mercats europeus. Després d’un seminari a Madrid amb tots els governadors dels bancs centrals d’Europa, en què també ha participat el màxim responsable del Banc d’Espanya, Luís María Linde, Constâncio ha dit: ‘Sigui pel motiu que sigui, l’economia pateix, però és un problema general, que no es pot pas explicar per la situació que viu Catalunya.’ Linde, en canvi, no s’ha volgut pronunciar sobre si el procés sobiranista perjudica la recuperació econòmica.

Constâncio i Linde també han parlat sobre la pujada de les taxes d’interès dels Estats Units, tan anunciada. Segons que han dit, no perjudicarà pas els mercats europeus. Constâncio ha assenyalat que les taxes d’interès a Europa es mantindran al mateix nivell o fins i tot, en el futur, podrien baixar.

‘El mercat –ha dit– entén que la posició d’Europa i dels EUA en el cicle econòmic són diferents. Les polítiques econòmiques també són diferents, però ho són per una bona raó: perquè responen als fonaments de cada una de les dues economies.’

El BCE estudia de comprar deute a regions europees
Segons l’agència Reuters, el BCE estudia si comprar deute d’ajuntaments i regions europees que ho demanin. Encara no s’ha establert amb quines condicions es regiria aquesta mesura, que sembla que podria aprovar-se el març de l’any vinent. Gràcies a aquesta nova política del BCE, Catalunya podria vendre deute a Europa i no dependria del fons de liquiditat autonòmic espanyol (FLA) per a finançar-se.

10 de novembre del 2015

10N 2015. Vist per la xarxa i comentaris al Ple de la no investidura d'A. Mas en primera convocatòria

Aquest tweet és fort perquè tot és veritat.

Comentari al Facebook de Montserrat Montse Rios San Jose: La qüestió per mi , és el menyspreu cap als que han sacrificat moltíssim per Catalunya deixant la seva discreta vida com Lluís Llach, el jutge Vidal s' ho ha jugat tot i així moltíssimas persones que vivien molt bé al marge de la politica, poc respecte per aquestas persones que han deixat de costat els seus ideals polítics per Catalunya
 ....

El vídeo dels tres moments Mas-Baños sobre l’assemblea dels 72 diputats

> cliqueu: http://www.vilaweb.cat/noticies/el-video-dels-tres-moments-mas-banos-sobre-lassemblea-dels-72-diputats/

 


10N 2015. Mas proposa una assemblea dels 72 diputats per a elegir president. Baños accepta amb la condició que el vot sigui secret

Una de les intervencions de Mas en el Ple d'avui. Foto d'Europapress



Dimarts  10.11.2015  /   #‎VolemAcord‬

En el debat d’investidura al Parlament de Catalunya, el moment més esperat era la intervenció de la CUP, a càrrec d’Antonio Baños, i la rèplica d’Artur Mas, que aspira a la presidència. En aquesta rèplica ha estat quan Mas ha sorprès amb la proposta de reunir els 72 diputats de Junts pel Sí i la CUP per decidir en una votació qui ha de ser el president. Mas ho ha dit així: ‘Vostè deia que som 72 per tirar endavant el projecte de construir un estat a Catalunya, potser per altres qüestions no serem 72 perquè no donaran suport a altres coses. Si som 72 per tirar endavant el projecte sobiranista, per què no ens reunim un dia, votem i decidim?’

Captura de pantalla del parlament d'Antonio Baños: "Si em permet, President, torni dijous"



Baños havia repetit diverses vegades que una cosa que era evident és que hi ha 72 diputats independentistes que han de fer avançar el procés iniciat dilluns amb la declaració aprovada al parlament. La proposta de Mas ha estat rebuda amb rialles als bancs de la CUP. I quan Baños ha tornat a parlar a la tribuna d’oradors, ha dit que acceptava la proposta de Mas sempre que el vot fos secret. ‘Potser ens entretindríem…’, ha afegit Baños, suggerint que no tots els diputats de Junts pel Sí votarien Mas.

Mas ha fet que sí amb el cap des de la butaca. I també han acceptat des de la bancada de Junts pel Sí. Per exemple, el diputat Germà Bel, ha piulat que havien acceptat la contraproposta de Baños:




 .....................



... Però per bé Antonio Baños ha rebutjat frontalment la candidatura del convergent -"no sortirà d'aquest hemicicle fet capità, però no dubti que la tripulació hi és"- , també s'ha esmerçat en presentar el seu "no" com un "no" conciliador. "Torni vostè dijous", li ha deixat anar. I Mas s'hi ha agafat com si fos un clau roent.

En aquesta primera votació, Mas havia d'aconseguir el suport de sis diputats cupaires per assolir la majoria absoluta dels vots (68). Dijous es tornarà a repetir el debat i la votació, moment en què Mas només necessitarà la majoria simple per ser investit. En tant que C's, PSC, CSQP i PP sumen 63 diputats, Mas en tindria prou amb dos vots favorables de la CUP -i vuit abstencions- per ser escollit, per 64-63.

El cara a cara entre Baños i Mas ha transmès una certa sensació de fair play entre la CUP i Junts pel Sí. Fins i tot s'han permès insinuar una reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes per escollir president. Baños, tot i la duresa dels seus raonaments, s'ha esmerçat a l'hora de presentar la seva postura amb una certa voluntat de conciliació. La CUP vol defugir de personalismes, assegura, en paral·lel que afirma: "Tenim un enemic, que ha posat en marxa la maquinària de l'Estat." Reconeixement a Mas

Durant la intervenció inicial, Baños ha reconegut que Mas havia actuat de manera correcta durant l'anterior legislatura, sobretot a l'hora d'escoltar les demandes ciutadanes. "Vostè ha anat a la deriva, i ho dic com un mèrit. I ha estat un dels seus encerts. Ha posat les urnes quan les hem demanat, ha copsat el clam, i ho ha fet a vela, motor i rem. Li ho reconeixem", ha assegurat.

Mas, en aquest context, li ha retret que li critiquéssin la gestió de l'autonomia, les retallades i les polítiques d'austeritat. En tant que la CUP mira cap al futur, argumentava, i el propi candidat s'autoimposa un límit de 18 mesos de govern, assegurava que tot plegat podia afavorir l'entesa.

"És personalisme dir que hi haurà una legislatura curta?", s'ha demanat. "Entenc que aquest és el meu últim període, i després marxo. Personalisme seria pensar que si tiro això endavant, després quants anys em queden per davant! I no", ha insistit. "Senyor Baños: hi ha marge per entendre'ns, crec jo", encara hi ha afegit.

Dijous, segon round. Amb la presumible intervenció del Tribunal Constitucional espanyol (TC) aquest dimecres. I l'acció oficial -i legal- del Parlament en l'àmbit internacional. I la legislatura de la desconnexió en marxa. I la hipotètica reunió-assemblea dels 72 diputats independentistes a l'aire.