A tots els sistemes els cal defensar-se del que entenen que són atacs
contra la seva línia de flotació. Pot passar, com és el cas d’Espanya, que l’Estat, incompetent i autoritari, incapaç de fer mecanismes polítics, només branda la bandera de la llei i només la llei com el màgic ungüentoamarillo (perdó pel castellanisme, no pel color).
El reduccionisme legal per a la superació de conflictesporta a un
atzucac del qual no es pot sortir més que de la mateixa manera que no s’hi havia d’haver
entrat: amb política. Tanmateix, aquest Estat, que branda la llei i
només la llei, queda pres del seu propi designi i la defensa de l’Estat fa crisi a cada pas, cada pas legal és més absurd que l’anterior i engrandeix el conflicte, fent més difícil una solució raonable, és a dir, pactada i, per tant, política.
Com que la llei òbviament és insuficient per resoldre conflictes radicals, l’Estat es troba indefens. Li manquen mecanismes de superació del conflicte. Per això, malgrat que brandi fins a l’extenuació la llei com l’únic
instrument possible, aquesta es demostra un element de poca o nul·la
força persuasiva. Fins i tot la seva capacitat retòrica és ridículament
irrellevant.
Per això, malgrat que l’Estat
pretén presentar-se com a campió en solitari de la legalitat i el
legalisme, fuig de la llei i de la seguretat jurídica i de tots els
principis democràtics que coneixem, a l’hora de defensar-se.
La separació de poders —en què els jutges no creen normes, només les apliquen—, el dret penald’un Estat social i democràtic de dret basat en l’indeclinable principi de legalitat, la proporcionalitat —mostra inequívoca del dret democràtic— o el principi d’humanitat
—fruit de la qualitat humana indestriable que és la dignitat de la
persona—, per només esmentar unes poques bases que creiem sòlides com
roques, se’n van en orris. Desapareix la legalitat, l’ADN de l’Estat exemplar que es vol vendre, i arriba, ves per on!, el principi de necessitat.
Pel que fa al cas del manteniment dels empresonaments del vicepresidentJunqueras, del conseller Forn i dels Jordis (i de l’exili
forçat del president Puigdemont i quatre dels consellers del seu
Govern), hem passat de veure les decisions judicials presidides pel
principi de legalitat a veure-les presidides pel principi de necessitat.
Vegem la interlocutòria del 12 de gener d’enguany.
Es crea un supòsit de restricció de drets dels investigats que la llei
desconeix. El jutge aixeca requisits, envaeix competències exclusives i
excloents del Parlament i criminalitza el dret de manifestació. Una
llosa a la porta de sortida de la presó.
Dit ras i curt, a parer meu —i d’un nombre creixent de juristes acreditadament responsables en el maneig del dret—, la interlocutòria de l’instructor del TS fretura de bases legals per denegar la llibertat provisional a Junqueras i negar-li l’excarceració
puntual (amb trasllat permanent a Barcelona) per acudir a les sessions
del Parlament de Catalunya del qual, com cap de llista del seu partit,
és membre.
Anem a pams. La limitació als investigats dels seus drets polítics no
està prevista a cap llei. Ans al contrari, els presos només tenen
limitats el dret a la llibertat i els que específicament estableixi la
condemna, com preveu l’article 3 de la Llei Penitenciària. Ací no hi ha condemna encara; per tant, l’únic dret limitat és el de llibertat ambulatòria, que no és precisament poca cosa.
Per cercar una base, inexistent, reitero, l’instructor va a parar a un precepte legal que explora i reconeix que no pot aplicar: l’article 384 bis de la Llei de processal penal. Deixant de banda qüestions —que el jutge tampoc toca—, com què cal entendre per rebel a la llum d’aquest precepte d’excepció, el cert és que les mesures restrictives per a l’exercici
de càrrecs públics que preveu aquesta disposició només es poden aplicar
als investigats quan arriben a la situació de processats. Falta,
sembla, molt per arribar a aquest estadi, atès que en totes les
resolucions emeses fins ara es parla del caràcter inicial de la causa i
que només som en presència d’indicis que cal investigar i corroborar.
Malgrat aquesta inaplicabilitat, l’instructor, tot partint d’un tàcit principi de necessitat, dissenya la restricció de l’exercici
del càrrec públic del presoner, el de diputat al Parlament de
Catalunya, i manifesta que no el deixarà assistir a determinades
sessions parlamentàries, com sí que s’havia fet anteriorment (d’exemplesn’hi
ha als parlaments espanyol i basc). Per més que busquin a les lleis, no
trobaran cap previsió que un investigat no pugui sortir de la presó per
a un tràmit com el que Junqueras
sol·licita. Això és, a parer meu i, pel que veig, repeteixo, de molts
altres juristes, una vulneració del principi de legalitat.
Però la cosa no acaba ací. El que és gravíssim és que, sense base
legal de cap mena, hom aplica una restricció analògicament (en dret
penal i sancionador, l’analogia
contrària al ciutadà està constitucionalment prohibida). En efecte,
aquesta mesura només és prevista un cop s'ha estat processat pels
delictes de terrorisme —fruit d’una legislació d’emergència que data dels anys noranta i està avalada pel Tribunal Constitucional en la sentència 71/1994. Aquesta sentor antiterrorista com a font de la laminació de drets fonamentals del vicepresidentJunqueras no casa amb cap mena de garantia, per laxa que sigui.
Per si això fos poca cosa, se centra l’anàlisi de la limitació de drets sense base legal en els drets del presoner al càrrec, reconeguts a l’article23. 2. de la Constitució.
No entrarem en aquesta retòrica discussió aliena a la causa, que sembla
destinada a fer més inintel·ligible la raó del càstig. Sí que cal, si
més no esmentar, que l’article23.1. ha quedat esborrat del patrimoni jurídic dels ciutadans —votessin la llista de Junqueras, o no—, quan s’impedeix
el ple exercici, sense cap mena de base legal, del dret dels ciutadans a
intervenir en els afers públics per si mateixos o mitjançant
representants. Fer de diputat és molt més que votar les resolucions en
el ple de la cambra. És tan obvi que hom s’enrojola per haver-ho d’esmentar.
Per dur a terme la seva limitació de drets al marge de les previsions legals, l’instructor fa dues coses per a les quals fretura de tota mena d’habilitació legal. Com que l’article93 del Reglament del Parlament preveu la delegació de vot, entre altres casos, en els supòsits d’incapacitat perllongada del diputat, el jutge tira pel dret i acorda “Declarar la incapacidad legal prolongada de estos investigados para cumplir el deber de asistir a los debates y las votaciones del Pleno del Parlamento de Cataluña”. O sigui, en un procés penal, en la fase d’instrucció,
inicial, com es reitera un i altre cop, sense sentir la part afectada,
el jutge acorda una incapacitació per assistir al Parlament. A aquestes
alçades de la lectura de la interlocutòria, fa estona que hom ens ha
endinsat en la jungla de la pura i crua necessitat, lluny dels
paràmetres propis d’un estat de dret.
No únicament es procedeix a declarar aquesta incapacitat, sinó que a
més, vulnerant la intangibilitat del Parlament, es prohibeix la
presència virtual a les sessions per via telemàtica, cosa que correspon
en exclusiva a la Mesa de la cambra. O sigui que la capacitat d’autoorganització parlamentària ha esclatat i queda sotmesa a la voluntat d’un jutge instructor, en un procés en el qual el Parlament ni és ni pot ser-ne part.
Es rebla el clau de la limitació de drets amb una quasi queixa a l’hora de parlar dels eventuals trasllats des dels centres penitenciaris al Parlament. Així, manifesta la resolució: “Con estos precedentes y con estas condiciones actuales, afrontar unas conducciones de salida y de retorno del centro penitenciario, en fecha y horasdeterminadas, con un punto de destino y de regresobienconocido, y hacerlo con la garantía de que se desarrollarándespejadas del grave enfrentamientociudadano que puedeimpulsarse o brotar con ocasión del traslado de unos presos que suscitansuapoyo incondicional, es algo que este instructor no percibe con la garantía que reclama el mantenimiento de la pacífica convivencia que precisamentejustificó la adopción de la medida cautelar.” Novament el dret de manifestació criminalitzat, encara que no sigui promogut pel mateix pres.
Per acabar d’arrodonir la superació del principi de legalitat —recordem-ho, el principi brandat com a divisa de l’Estat
espanyol—, aquesta resolució es fa extensiva a Jordi Sànchez i al
conseller Forn. Una de les bases processals més elementals, el dret al
procés degut, rau que ningú pot estar afectat per una resolució en la
tramitació de la qual no ha pres part. La interlocutòria de 12 de gener
proppassat reconeix que cap dels dos presoners esmentats ha demanat res
i, per tant, no ha estat part en el debat de la resolució esmentada;
tanmateix, els en fa també receptors. Aquest nou extrem incrementa el
desassossec per la deriva contragarantista en la qual sembla ja ficat de ple el sistema jurídic espanyol.
Això, ni de lluny, és el que pretenem ensenyar en les nostres
classes. No sé on poden haver-se après aquestes noves normes, alienes al
dret vigent.
Redacció| La possibilitat
d'investir telemàticament Carles Puigdemont és l'últim tema de
confrontació entre els partits sobiranistes i unionistes al Parlament,
sorgit després de la victòria independentista el 21-D . Un debat al qual
el conseller Jordi Turull ha volgut afegir un darrer argument pel qual
seria legal que el president legítim de Catalunya fos nomenat en el seu
càrrec des del seu exili a Brussel·les.
Des del seu compte de Twitter, Turull ha recordat que l'article 35 de la
llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern (aprovada pel
Parlament durant el tripartit de José Montilla, el 2008), diu que el
Govern pot usar, "per al compliment de les seves funcions, "xarxes de
comunicació o qualsevol altre mitjà telemàtic, sempre que s'hagin
establert mecanismes que permetin garantir la identitat de les persones
que emeten i reben les comunicacions i permetin garantir l'autenticitat
dels missatges".
L'article, que parla sobre com es poden fer servir els mitjans
telemàtics, està emmarcat dins el capítol que es refereix al
"Funcionament del Govern". Pel que fa al text que tracta les condicions
de nomenament del president, no hi ha cap referència al tema i només
posa com a condicions que el candidat presenti el seu programa de govern
davant el ple i sol·liciti la investidura a la Cambra.
Editorial de Vicent Partal. Vilaweb. 15.01.2018 Aquesta setmana es formarà la mesa del parlament i arrencarà el període en què el nou president de la cambra demanarà als partits quin es troba en condicions de formar govern. Si no passa res d'estrany, això menarà al debat d'investidura –en realitat hauríem de dir-ne 'de ratificació'– del president Puigdemont, a final de mes. Però després del cop d'estat és evident que allò que hauria de ser un tràmit parlamentari senzill s'ha convertit, o ho volen convertir, en un camp de mines normatives, amb la voluntat de fer descarrilar precisament el vot de la gent, allò que Catalunya ha votat, sobreposant-se a la disrupció il·legal del seu sistema polític –que és el 155.
Sobre el paper, hi ha tres possibles investidures, cadascuna amb conseqüències polítiques i de tota mena molt diferents. La primera és ratificar la presidència actual, tal com el vot popular va decidir. La segona és, en vista del blocatge que sembla disposat a fer l'estat, nomenar un altre candidat de la majoria republicana com a president de la Generalitat. La tercera, pel mateix blocatge, i en resposta, tornar a fer eleccions, de manera que es deixaria passar l'oportunitat de recuperar les institucions, car el 155 s'extingeix amb la formació del govern. Però jo crec que hi ha una quarta opció.
Sobre les tres primeres. La investidura de Puigdemont és completament legal. Els arguments que hi oposa el bloc perdedor de les eleccions només tenen un aval, que és que saben que la justícia espanyola molt probablement –tot i que no per força– els farà costat. Les lleis importen massa poc als tribunals espanyols, com hem vist clarament aquests darrers mesos. Però, siga com siga, s'hauran d'explicar i hauran de fer el pas, si s'hi atreveixen, d'anar-hi en contra. L'article 35 de la Llei de la Presidència i del Govern permet explícitament l'ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no l'impedeix, simplement no en diu res. Sóc dels qui pensen que tant hi farà, i que els tribunals menystindran voluntàriament la legalitat, una altra volta. Però que ho facen. Almenys, que es troben obligats a fer-ho i que es veja clar davant el món que són ells qui impedeixen que s'acomplesca allò que ha votat la població.
Presentar com a candidat Carles Puigdemont és complir el que els ciutadans han volgut. Si no pot ser president ell, que siga l'estat que ho impedesca, però no, de cap manera, l'independentisme. Si hi ha la llei a favor, si el reglament no ho impedeix i hi ha prou vots, ningú no entendria que Puigdemont no fos nomenat president. Ni en el supòsit que els lletrats ho desaconsellassen, perquè cal recordar que els lletrats emeten una opinió tècnica que no pot avantposar-se a la voluntat política del parlament i que, a més, pot anar equivocada, com ja es va demostrar amb l'anomenada 'reforma exprés'. Aquell dia el bloc del 155 va fer tots els escarafalls i més, acusant la majoria poc menys que de fer un cop d'estat, però després el Constitucional espanyol va donar la raó a la majoria independentista. Hi ha un argument, doncs, molt bàsic, en això: fer de l'opinió dels lletrats norma de compliment obligat –sabent que no ho és– equival a destruir l'essència del parlament i a deixar la governació del país en mans d'uns tècnics que poden equivocar-se, com s'ha vist. Si algú creu que una decisió és errònia, a posteriori la poden anul·lar els tribunals. I aquesta és la garantia dels seus drets.
Una volta investit Puigdemont, doncs, que l'estat espanyol o els partits del 155 en duguen la ratificació als tribunals si volen. I si els tribunals diuen que l'elecció és il·legal, és en aquest moment –però no pas abans– que la majoria independentista ha de sospesar què fa. I ací crec que cal una solució imaginativa.
Si el president Puigdemont no és ratificat pel parlament, voluntàriament, el discurs que l'unionisme vendrà dins i fora és que no el volen ni els seus. No diran que la decisió es va prendre sota l'amenaça de presó. Diran que no el volen ni els seus. I ho faran perquè saben –com recordava Beatriz Talegón en aquesta entrevista d'ahir a VilaWeb– que ara mateix no hi ha res que faça més mal a l'estat que la presidència de Puigdemont des de Brussel·les. D'això, qualsevol independentista n'hauria de ser conscient i amb això no hi hauríem de jugar. Si hi ha cap membre de la mesa que tinga por de les conseqüències dels seus actes, més val que no prenga possessió, ara que encara hi som a temps.
Ara, investir Puigdemont ho hem de fer amb el risc de blocar les institucions i perpetuar el 155? Jo crec que no. Crec que hauríem d'evitar unes noves eleccions i concentrar-nos de seguida a recuperar la Generalitat. I una volta investit Puigdemont crec que hi ha una solució senzilla per a conciliar la defensa d'allò que la gent ha votat i la dignitat del parlament amb la necessitat de recuperar les institucions.
Si una volta ratificat Puigdemont, l'estat impossibilita jurídicament l'exercici de la presidència, aleshores crec que el bloc republicà ha d'actuar amb imaginació i audàcia. I una possibilitat –de segur que n'hi ha més– és nomenar com a president de la Generalitat interí una tercera persona, però només a efectes burocràtics. I actuar considerant a tots els efectes, excepte en la burocràcia, Carles Puigdemont com a president.
Això es pot fer més enllà de la paperassa i dels legalismes. Imaginem-nos que, una vegada nomenat, Puigdemont explica quin és el seu govern. I el seu govern té un conseller de la Presidència, o un conseller del Gabinet, per a dir-ho a la manera britànica, o un conseller d'Estat, per a dir-ho a la manera portuguesa. El conseller de la Presidència, del Gabinet o d'Estat, per definició, és la persona que fa possible la feina diària del president i articula tot el seu suport. Té lògica, doncs, que per a salvar el blocatge legalista aquest conseller assumesca, només burocràticament i en nom del president, el càrrec de la presidència.
Així el parlament el podria votar com a president de la Generalitat, tan bon punt l'estat bloque, si ho fa, la presidència de Carles Puigdemont. I a partir d'ací, amb les institucions ja recuperades, començar a actuar amb imaginació.
Suposem que aquest és el cas. És ben senzill: el conseller de la Presidència actua només com a tal i evita en tot moment la confusió entre presidència i president. De manera que pren possessió en una cerimònia privada i sense convidats, no seu al despatx del president, no concedeix entrevistes ni conferències de premsa, ordena que el seu retrat no es penge en les instal·lacions públiques, com és habitual, no fa inauguracions, etcètera. I evidentment no assisteix a cap reunió en la condició de president, sinó en condició de presidència i deixant sempre clar que transmetrà al president les opinions i les propostes que reba. Burocràticament, serà el president però políticament no. I això no ho pot evitar ningú perquè no es comet cap il·legalitat. Només hi ha un moment en què es trobarà obligat a exercir de president, que és en les sessions de control del parlament. Però aleshores el mecanisme també és senzill. A cada pregunta rebuda respon que ho consultarà amb el president Puigdemont. Qui ho podria impedir això i basant-se en què?
Legalment, l'estat espanyol no podria fer res per impedir una situació com aquesta i políticament la realitat seria claríssima per a tothom. Una bufetada diària al règim. És clar que això implica un sacrifici personal enorme de la persona que puga assumir aquesta responsabilitat, perquè mai no constaria com el 131è president, malgrat haver-ne assumit oficialment el càrrec. Fora de l'estat espanyol la màxima representació continuaria essent el president Puigdemont i dins el país, en tot cas, el vice-president del govern, que en aquest cas hauria de ser algú d'ERC, hauria d'assumir les tasques de representació de la Generalitat, com a norma.
Entrevista a l'analista política i ex-secretària general de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes
13.01.2018 - Pere Cardús
Bea Talegón és una veu lliure de l’esquerra espanyola. Des de la primera a frase a
l’última, Talegón diu allò que pensa sense por de represàlies. No perd
el somriure ni l’amabilitat en cap moment. Tampoc quan parla de coses
greus, tristes, preocupants i demolidores. Va situar-se a l’escena
pública venint de les files del PSOE i arribà a ser secretària general
de la Unió Internacional de les Joventuts Socialistes. Va saltar de les
files socialistes després de crítiques contundents a l’aparell del
partit. Darrerament, ha sorprès tothom amb una mirada del procés
d’independència català molt poc habitual entre els intel·lectuals
espanyols. En aquesta entrevista, parlem de què passa a la democràcia
espanyola, de l’odi contra els catalans, de l’estratègia de Puigdemont i
el moviment republicà, de les raons del canvi de discurs de Pablo
Iglesias i Podem, del paper de la justícia espanyola, de la possible
intervenció internacional, de TV3 i moltes coses més. La seva opinió no
deixa indiferent ningú. I remou alguns prejudicis que potser hem anat
construint sense ser-ne conscients.
—Què passa a Espanya? Més enllà de Catalunya, s’hi perd la democràcia?
—Som davant una situació de xoc. Especialment per a aquells que en són
conscients. Cauen totes les màscares i tots els telons que feien un
decorat que deixava entendre que s’havia fet una transició modèlica i
vivíem en una democràcia moderna i en un estat avançat i sobirà. Penso
que precisament ara Catalunya ha pitjat el botó de detonació que ha fet
saltar les màscares. Però allò que hi ha al fons és pudor de podridura.
Tot el que ve arrossegat des del franquisme es posa ara mateix en
evidència. Ens adonem que realment no tenim una democràcia, que no tenim
un estat sobirà, que no tenim mitjans de comunicació fiables i veraços,
i que desgraciadament tenim una societat manipulada que no és sobirana i
amb unes institucions que no són legítimes per totes aquestes raons que
he dit.
—Anem a pams. Heu proposat de catalanitzar Espanya. Què vol dir això?
—Quan hom observa bé i s’espolsa els prejudicis que ens han inoculat de
manera contínua –durant tota la història de la pseudo-democràcia i
abans– d’odi a la catalanitat, descobreix que hi ha un moviment social,
una organització ciutadana, que no atén a la lògica de les dretes i les
esquerres, sinó a criteris de legitimitat, sobirania i democràcia en un
sentit més real i efectiva. Això que passa a Catalunya és un cop de puny
a la taula de la martingala de cartó pedra que ens ha venut un règim
que s’ha perpetuat des del cop d’estat del 1936 o més enrere.
—Quan vau adquirir aquesta sensibilitat amb el cas de Catalunya?
—Vaig començar a militar al Partit Socialista en l’època de Zapatero,
poc després de l’atemptat de l’11-M. I aquest era el moment de Zapatero,
Maragall, l’estatut… Vaig tenir la sort d’implicar-me políticament en
un partit que aleshores tenia una visió molt positiva de Catalunya i
quan el PSC també era un partit força més obert, dinàmic i permeable a
la realitat de la societat catalana. Quan vaig començar a participar en
la política internacional amb la joventut socialista europea i
internacional, vaig viure com les Joventuts Socialistes de Catalunya
demanaven la independència orgànica de les Joventuts Socialistes
d’Espanya. En aquesta situació, vaig haver de bregar-hi com a
vice-secretària general de la Internacional Socialista de Joves, i
després com a secretària general.
—I què vau fer?
—Vaig assumir la missió d’arribar a un acord –i signar-lo– perquè es
produís a independència orgànica que demanaven els representants
catalans. Les Joventuts Socialistes de Catalunya van passar a votar de
manera independent als fòrums internacionals respecte de les joventuts
espanyoles. Aleshores vaig tenir l’oportunitat d’impregnar-me del cas
català. Des d’aquella posició, vaig afrontar les disputes d’Israel amb
Palestina, del Kurdistan amb Turquia, de Xipre amb Grècia, de Birmània i
del Sàhara. Vaig viatjar a tots aquests llocs per construir taules de
diàleg i mediació. Vaig veure clarament que la situació de Catalunya
tenia molts punts en comú amb totes les demandes que feia l’esquerra en
l’àmbit internacional. Allò que sorprèn és el tomb que ha fet ara el
moviment socialista –entre cometes, perquè, de socialista, no en té res.
—El PSOE s’ha lliurat completament als designis que marca el PP. Com és possible?
—Ara parlàvem de les màscares que havien caigut. I de la desfeta del
decorat que ens han volgut fer empassar tots aquests anys. Una part
imprescindible d’aquesta ficció ha estat el PSOE. No se sap prou bé què
va passar al congrés de Suresnes, amb un Felipe González completament
desconegut i amb més agents secrets infiltrats que no delegats reals del
partit. Allò fou un veritable cop d’estat també. Es va emblanquir el
Partit Socialista. Fou segrestat. I es convertí en un aparell més de l’establishment
del règim del 78. Pur ‘guepardisme’, on sembla que tot canvia i no
canvia res. No va existir un partit socialista. Em dol dir-ho així.
Perquè jo he estat una enganyada més. No hi ha hagut un partit
socialista lliure, autònom i d’esquerres durant aquest període de la
història d’Espanya. I ara ha passat que la situació ha estat tan tensa i
polaritzada que s’ha demostrat qui era cadascú. El PSOE no és
socialista, no és republicà, no defensa la sobirania popular i respon
als interessos del règim. Ha participat en una democràcia aparent, i
n’ha sortit sempre molt beneficiat, és clar. Un torn de partits que han
governat sempre responent als mateixos interessos.
—Hom diu que l’única manera de canviar Espanya és
trencant-la. Castelao deia que era l’única manera per a aconseguir una
Espanya republicana i d’esquerres…
—El problema principal que tenim en aquest moment és la
patrimonialització del llenguatge. Com que el PP ho ha fet servir molt,
parlar de trencar Espanya sona com una cosa terrible. Sembla un fet
catastròfic. Per ells, la sacrosanta unitat passa per damunt de tot. Per
parlar de trencar Espanya cal pensar en quina Espanya es vol trencar.
Si parlem del concepte d’una Espanya grisa, fosca, insolidària,
antiquada, amarada de si mateixa, i que refusa tot aire fresc i tota
possibilitat de canvi, crec que trencar aquesta Espanya és sa. Aquesta
ruptura seria molt sana. Si parlem de Catalunya, a mi m’agrada més la
idea de la República Catalana que no de la independència. M’interessa
més aquest concepte. Aquí a Espanya es queden tan sols amb la idea de la
independència. La ruptura. No fan cas de la república. I em sembla que
és la idea que pot desencadenar la clausura de l’Espanya-règim.
—La República Catalana com a catalitzador d’una nova Espanya?
—Aquesta Espanya que ve dels segles, aquesta Espanya imperialista,
tancada, que fa pudor de podrit, de morts a les cunetes, de memòria
històrica silenciada, amb una classe social colpejada sistemàticament,
robada, violada i vilipendiada…: liquidar aquesta Espanya és fonamental.
Trencar-la és fonamental. Però cal parlar de l’alternativa. I la que
ofereix Catalunya, republicana, és el model a seguir. No és casual que
obrin aquesta via ara. Tant Catalunya com Euskal Herria han mantingut la
lluita per la dignitat des de fa molts anys. És una lluita de poble
digne que l’han volgut amagar i silenciar els mitjans del règim,
acusant-la de terrorisme, de violenta… Catalunya ha fet una demostració
excel·lent de la via pacífica i democràtica. Catalunya ha obert la porta
de la seva república, però també de l’espanyola. A mi em sembla molt sa
trencar l’Espanya unitària, centralista i franquista.
—Les esquerres i els demòcrates espanyols no van en la línia d’això que expliqueu…
—Hi ha moltes raons que fan pensar això. D’entrada, els qui pensem això,
no hi acabem de ser. Vull dir que ens imposen un silenci brutal als
mitjans de comunicació. Ens han posat a la nevera durant molt de temps.Especialment aquests últims mesos. Fa la impressió que no hi ha
tertulians ni intel·lectuals defensant això que us he explicat. Però és
bàsicament perquè no ens donen espai per expressar-ho. Tan sols cal anar
a l’hemeroteca per veure què passa. Aleshores sembla que ningú no
defensi aquesta posició. Així fan una censura suau: bombardar amb una
única posició perquè sembli que no hi ha alternatives. I n’hi ha. En el
terreny dels partits, passa una cosa semblant. Podem ho denuncia sovint.
Es troben amb un silenciament per part dels mitjans amb tota la
intenció del món per evitar que donin el missatge que volen donar. Els
mitjans de comunicació espanyols fan una campanya molt bruta per no
informar de què passa i de les veus diferents de l’oficial del règim. I
això fa que a Catalunya no us arribi el suport de molta gent que és
favorable a la República i al camí que heu emprès els catalans. I també
és cert que cal que es creïn partits republicans a Espanya, d’ideologia
d’esquerres i d’ideologia liberal. Com passa a Catalunya.
—L’evolució de Podem no és pas engrescadora en aquest sentit.
Ens trobem que han arribat a culpar l’independentisme d’haver despertat
el feixisme…
—El recorregut de Pablo Iglesias és molt confús. Igual que el d’Ada
Colau. Cal tenir en compte com van aparèixer aquestes formacions.
Bàsicament, abrigats i emparats per uns mitjans de comunicació. Pablo i
Ada deuen el seu èxit –entre cometes– principalment a Jaume Roures, que
va apostar per Podem i els va posar a La Sexta. Hi va haver una època
que obries un calaix i sortia Pablo Iglesias. Eren pertot arreu. I això
va ser així fins que els van col·locar al nivell suficient per fer mal
al PSOE. Perquè aquesta era l’estratègia per esclafar Rubalcaba… Jaume
Roures és una persona amb molta capacitat d’influència i poder i que
sempre ho ha vist molt clar. Ell no és independentista. És partidari
d’un referèndum per a votar que no.
—El canvi de discurs ha estat molt evident…
—Quan va arribar, Pablo Iglesias era una alenada d’aire fresc i era un
paio molt potent. Tenia les coses molt clares. Venia d’una esquerra
radical, però tenia idees força clares. Una vegada es va posar en
aquesta voràgine, va començar a tenir por i pressions. Si volia
continuar sortint a les televisions i als mitjans, havia d’acontentar
els amos. I això vol dir fer el discurs que ells volen. Si surts del
discurs que volen o deixes de ser-los útil, desapareixes. I és força
evident que Pablo ha deixat de ser tan present als mitjans. Abans era
pertot arreu i ara no el veus enlloc. I això ha influït molt Pablo
Iglesias i Podem. Aquesta por de perdre presència. És una persona amb
molt d’ego, a qui agrada molt sortir als mitjans. Hi ha coses que sé per
converses que havíem tingut abans de tota la seva aventura. La seva
vocació real és de presentador de la tele. No pas fer política.
—Això ho penseu o ho sabeu?
—Ell m’ho va arribar a confessar. Es reia de mi perquè jo creia en la
política. I ell volia ser presentador de tele. Amb l’objectiu de
poder-se mantenir sota el focus, ha canviat molt el seu discurs. Vol
tenir content el seu electorat, però també el seu patrocinador. I a Ada
Colau li ha passat una mica això mateix. Són presoners dels mitjans de
comunicació. La reflexió aquesta d’haver despertat el feixisme, a mi
se’m va entravessar. Se suposa que l’esquerra és la que hauria de
combatre el feixisme, no? Què cony els retreus, als independentistes,
que són els únics que fan una feina digna, d’haver despertat el
feixisme? Si passa això és perquè l’esquerra no heu estat capaços de
posar-los a lloc. I això no vol dir que el feixisme més ranci i més
radical s’hagi despertat aquests últims mesos. La qüestió catalana ha
escalfat molt els fatxes. Molt! Però no se’n pot culpar qui ha optat per
una revolució democràtica.
—Trobeu preocupant l’estat d’opinió general dels espanyols
sobre Catalunya? Més enllà de l’escàndol, la ‘chirigota’ contra
Puigdemont és un símptoma d’alguna cosa més? L’odi arrela o és una
caricatura?
—Doncs totes dues coses. Per una banda, a mi em preocupa molt l’opinió
pública perquè és manipulada. A mi em fa molt mal que passi això. La
gent no s’assabenta de tot això que passa a Catalunya.
—Així no és TV3 qui manipula?
—Ara parlaré de TV3. Però és cert que estic preocupada per la situació a
Espanya. La gent no s’assabenta de què passa, però tampoc no vol
informar-se’n. I això és pitjor. És preocupant la pèrdua del sentit
crític. La incapacitat de preguntar-se si això que veuen és realitat o
no, i de cercar fonts alternatives i preguntar. Això és terrible. El cas
de la ‘chirigota’ penso que respon a un argot, una broma i una conya
que ha tingut sempre la gent a Cadis. I no hauria de tenir gens
d’importància si no fos perquè fer una broma a Twitter sobre Carrero
Blanco et porta a la presó. Si no fos perquè els piulets que va fer
César Strawberry, que et poden agradar més o menys, són perseguits per
enaltiment del terrorisme. Si la ‘chirigota’ és humor, Carrero Blanco
també ho és. I els missatges de Strawberry, també. O tots o cap. I aquí
és on veig el problema. Riem la gràcia dels qui humilien els catalans,
però empresonem i detenim els qui es riuen del franquisme. Això
m’emprenya, perquè demostra que no vivim en un estat de dret i no hi ha
igualtat per a tothom davant la llei. Aquest és el problema. I que Rajoy
vagi a França a la capçalera d’una manifestació per l’atemptat contra
Charlie Hebdo per la llibertat d’expressió mentre aquí actuen com ho fan
quan es fan comentaris a Twitter… Això és perillós.
—Volíeu parlar de TV3…
—M’ha cridat molt l’atenció l’assetjament contra TV3. Fa uns anys que
estic en el món dels mitjans de comunicació i l’imaginari col·lectiu a
Espanya és que TV3 manipula i alliçona els nens amb el seu informatiu
infantil. Fa un parell de mesos que participo en programes de TV3 i, per
la meva experiència, és la televisió pública que he conegut amb més
professionalitat. Ho vull dir perquè em sembla de justícia. He vist com
preparaven els programes, els continguts, els convidats garantint la
pluralitat d’intervencions, l’educació en els debats, la ponderació… Tan
sols tinc una crítica a fer a TV3. Ja els ho he dit a ells. Trobo a
faltar –no per mi, que jo m’he adaptat molt de pressa al català–
subtítols en castellà. Em sembla que és una cosa que cal repensar. TV3
és tan bona que seria molt interessant que la pogués entendre gent que
no entén el català. És cert que tampoc no és tan difícil entendre el
català si hi ha voluntat. Però…
—Hi ha el risc d’acabar fent prescindible el coneixement del català…
—Sí, però, els subtítols podrien ser una opció. Molta gent a Espanya
podria canviar la seva visió dels catalans si pogués veure TV3. Amics
que no l’havien mirada mai i que ho han fet per veure’m quan hi he anat
jo, n’estan encantats. Encantats! M’han dit que estaven sorpresos pel
nivell del debat i dels programes. Comparat amb La Sexta, que fan
programes de debat a la mateixa hora que jo era a TV3, em deien que era
un gust poder veure el nivell de la informació i l’educació i la
pluralitat del debat. És una pena que per la qüestió lingüística TV3 no
arribi a més gent. Seria molt interessant que arribés més.
—Canviem de tema. L’independentisme ha d’abandonar la unilateralitat?
—L’única unilateralitat que hi ha hagut fins ara ha estat la del 155. Ho
dic sincerament i amb tota l’honestedat de què sóc capaç, sempre he
vist Puigdemont cercant el diàleg. Sempre. I mira que Puigdemont no és
de la meva corda ideològica. Ell és de dretes. Però em sembla que és un
senyor molt digne que ha sabut entendre quin paper havia de fer. I
sempre l’he vist oferint la mà i un espai de diàleg. Quina
unilateralitat pot tenir una persona que vol posar urnes al carrer
perquè la gent s’expressi? Quan decideixes posar urnes perquè sigui la
gent qui decideixi lliurement, on és la unilateralitat? Unilateralitat
és enviar les forces i cossos de seguretat de l’estat a fotre llenya.
Això sí que és unilateral. El ciutadà que anava a votar no podia decidir
si s’emportava el mastegot o no. Te’l podies estalviar si renunciaves
als teus drets i et quedaves a casa. Aleshores no et pegava ningú. Però
una urna permet de votar a favor i en contra.
—O no votar.
—Exacte… O votar en blanc. Una urna et permet d’expressar-te i s’ha de
poder fer sense por. El que exerceix la unilateralitat, l’amenaça i la
repressió és el govern d’Espanya. Això sí, aplaudit per Ciutadans i el
Partit Socialista. Parlar d’unilateralitat… Això s’ho ha inventat el
Partit Popular per justificar la violència i la repressió.
—Què han fet malament els independentistes?
—Diria que hi ha hagut una gran falta de pedagogia. A mi més que parlar
d’independentistes m’agrada parlar de sobiranistes. És cert que hi ha
molts canals que els són privats. Però també haurien pogut aprofitar els
mitjans que els donaven veu, com TV3, i per això et deia allò d’abans.
Els ha faltat pedagogia i han parlat massa per a si mateixos. Per al seu
electoral i la seva gent. S’ha creat un diàleg de sords. Els unionistes
–o els monàrquics– estan completament tancats. I els sobiranistes
s’adonen que han d’explicar la República. I l’han d’explicar als qui han
mogut el seu vot per por, per cansament i per tota la merda que s’han
inventat de les empreses que se n’anaven i tot plegat. La República s’ha
de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I
aquesta és la meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va
la República catalana a Espanya. Que s’entenguin totes aquestes lleis
que el Tribunal Constitucional ha liquidat. Vull ajudar a explicar què
és el projecte republicà i de sobirania entre la gent d’Espanya.
—Es podia arribar on es va arribar a l’octubre sense tenir la capacitat de controlar el territori i defensar la República?
—Entenc que hi hagi qui pugui considerar que tot això que ha passat hagi
estat un error i que s’ha improvisat massa. Ho entenc. Però crec que,
vistes les circumstàncies i la realitat viscuda aquests últims mesos,
s’ha fet allò que calia. No es pot passar per alt amb què ha topat la
revolta democràtica catalana. Cal entendre què és realment el règim
franquista. Una vegada tens clara quina és la bèstia que tens davant, si
vas a totes i ets honest, crec que no hi havia més opcions que la que
s’ha seguit. Entenc que hi hagi gent que parli del perill de vulnerar la
legalitat… Bé, no la legalitat, sinó les sentències del Tribunal
Constitucional… Gràcies a tot això que han fet, a haver-se jugat la seva
llibertat, gent de pau, que no és corrupta, que és pacífica, han posat
en evidència l’absència d’un estat de dret a Espanya. Que els vulguin
jutjar per delictes que no han comès, que els vulguin atribuir una
violència que no ha existit, que vulguin enganyar l’opinió pública amb
els mitjans de comunicació, per criminalitzar unes persones que no han
fet res de res? Si no haguessin arribat on es va arribar, hauríem
continuat per sempre més en un partit de tennis. I no s’hauria arribat
enlloc. Aquesta gent va guanyar unes eleccions i van aplicar allò que
havien dit en el seu programa electoral. No han enganyat ningú.
—I han tornat a guanyar les eleccions…
—Bé… els resultats que han obtingut… buf! Aquest matí a la farmàcia, la
farmacèutica em deia que està saturada i que passa de les notícies
perquè està tot manipulat. I tanmateix em deia que havia guanyat
Arrimadas… Li he dit que no. Que Arrimadas no havia guanyat. I que
Puigdemont tornaria a ser el president… Fan creure el que volen a la
gent. És un drama. Que aquestes eleccions les hagin guanyat els
sobiranistes després d’haver-se convocat de manera il·legítima… Perquè
el 155 no dóna cap dret de destituir un govern, ni atribuir-te des
d’Espanya el control de la Generalitat, ni dissoldre el parlament… La
lectura del 155 és molt clara. El govern espanyol pot donar ordres al
govern autonòmic, si s’activa el 155, perquè faci allò que consideri que
ha de fer. Però no pot liquidar un govern. S’han convocat eleccions amb
pressa, sense garanties, amb blocatges constants, empresonant
candidats, fent el ridícul amb l’ordre de detenció europea… S’ha arribat
a una situació tan brutal que Puigdemont es pot passejar lliurement per
tot el món menys per Espanya. Van retirar l’ordre de detenció perquè
sabien perfectament que Bèlgica els deixaria amb els pantalons als
turmells. I els hauria cridat l’atenció i els hauria dit que això que
fan és una vergonya i una aberració jurídiques.
—I amb tot això, els partits de la República guanyen les eleccions.
—Hosti, és que és molt fort! El dia 5 de gener encara arribaven
butlletes de vot a Washington.Hi ha hagut unes irregularitats que fan
feredat.Aquests dos milions d’euros de la campanya de Ciutadans que van
tenir la vergonya de dir-me públicament a la televisió que els havien
aconseguit estalviant cafès… Han passat coses molt estranyes. I molt
desproporcionades. Han passat coses molt misterioses. I, amb tot, mira
el resultat. Estic convençuda que sense totes aquestes irregularitats el
resultat seria encara més sorprenent.
—El govern de Rajoy es pot permetre un altre 155 si es forma un govern que fa passos republicanes? —Aquesta gent? Viu fora de la realitat. Completament. D’aquesta gent, me
n’espero qualsevol cosa. Albiol ja ho va advertir abans de les
eleccions. Sempre amenacen. ‘Si feu bondat i no preneu el camí de la
unilateralitat, nosaltres no haurem d’aplicar el 155’, diuen. ‘Si torneu
al mateix camí, us aplicarem el 155 però encara més dur.’ Des del meu
punt de vista, qualsevol excusa els servirà per a ficar més gent a la
presó i construir un relat dels fets completament fals. Ho van fer
durant molts anys al País Basc.El Partit Popular ja el coneixem, oi?
Són els hereus del franquisme. Aquesta tropa no creu en l’estat de dret
ni la democràcia ni res de res. Parlen de legalitat com si tot fos això.
Perdoneu, però en el temps de Franco també hi havia lleis. La qüestió
de les lleis és si emanen de la sobirania popular o s’imposen a cop de
decret llei perquè a vosaltres us rota. Per tant, on és el problema? En
el Partit Socialista.La culpa que aquesta situació hagi arribat a
aquest punt de degradació és dels socialistes i de Pedro Sánchez. Havia
d’haver presentat una moció de censura abans de l’1 d’octubre i tot.
Havia d’haver fet caure Rajoy amb el suport dels nacionalistes, és clar
que sí, i haver convocat un referèndum pactat. Hauria pogut emprendre el
camí cap a una república federal. No s’hi ha atrevit i ha aplaudit
Mariano Rajoy.
—El govern del PP no seurà mai a la taula a parlar? D’ara endavant hi haurà més repressió i més presos? —Sí. Perquè aquesta gent són així. I això els dóna vots. Distreuen
l’atenció amb la creació d’un enemic. I així l’enemic dels espanyols no
són ells, que han furtat milers i milers de milions de patrimoni públic,
han trinxat la sanitat i l’estat del benestar, han untat la justícia…
Amb l’enemic català, ells deixen de ser el problema. I pinten els
catalans com els dóna la gana a través dels mitjans de comunicació, que
per això els unten amb publicitat institucional i el que faci falta. I
hi ha un atemptat a la Rambla i filtren una nota a través del Ministeri
de l’Interior i a veure qui és el llest o l’imbècil que la publica.
Sempre hi ha un passerell que es presta a publicar la porqueria. Aquesta
és la pena de tot plegat. Aquests individus han perdut el nord! Aquesta
tropa és així. És trist que encara ens en sorprenguem. Perquè vol dir
que ens havíem cregut la pantomima que això era una democràcia. I no. Aquesta gent fa com ha fet tota la vida. Ells, els seus avis, els seus
pares i els seus rebesavis.
—Tampoc no ens ha de sorprendre l’actuació de la justícia? Tampoc no hi ha cap esperança en aquest camp?
—Buf, això de la justícia… El mes de juny es va publicar l’informe
aquell del Consell d’Europa amb una bateria de recomanacions al govern
espanyol per la situació greu de manca d’independència judicial.
L’informe deia que perillaven els drets socials i les garanties
judicials dels ciutadans i que s’anés molt amb compte. Li exigia de
revisar els nomenaments dels responsables judicials i fiscals.
Especialment preocupant era la situació dels fiscals anticorrupció
nomenats pel fiscal general nomenat pel govern. Tampoc no validava la
reforma recent del Tribunal Constitucional. Som al mes de gener. Després
de sis mesos de l’informe, no han revisat cap de les deficiències que
assenyalava el Consell d’Europa. Cap ni una! Jo sóc llicenciada en dret i
al·lucino molt. Però molt!
—Amb aquest panorama, hem de pensar que els presos polítics passaran molts anys tancats?
—Quin horror… Espero que no. De debò. Això em fa un nus a la gola. Em
fot molt. Penso en Cuixart, per exemple. Que té un nen de sis mesos. Com
poden fer això a una persona que no ha fet res de res! Tots hem vist
els vídeos. Van demanar permís a la Guàrdia Civil per pujar damunt els
cotxes. Van demanar a la gent que se n’anés cap a casa en pau i
tranquil·litat. Em va enviar una carta. No el conec personalment. Però
arran d’aquest merder em vaig posar en contacte amb la gent d’Òmnium.
Són gent adorable. És un home magnífic, Cuixart. Una persona
encantadora. Dolç, afectuós, tranquil… Com pot ser que aquesta persona
sigui a la garjola? Al pitjor lloc del món! Què coi passa aquí mentre
aquests de dalt furten a mans plenes?! I dediquen tota l’atenció a fotre
a la presó gent de pau amb fills i família? Els fan malbé i els creen
un perjudici que no podran recuperar! És molt preocupant. Perquè
qualsevol pot acabar a la garjola per qualsevol cosa. Quines garanties
tenim tots plegats?
—Podem confiar que Europa o algú de la comunitat internacional es mogui arran de tot això?
—Us sembla poca cosa que Puigdemont es pugui moure lliurement per
qualsevol país d’Europa? Entenc que la gent espera actuacions
contundents. O reconeixements explícits. I això no passarà. Mireu els
palestins quants anys que fa que batallen pel reconeixement. Però,
sincerament, us sembla poc suport que Puigdemont i els consellers puguin
moure’s amb plena llibertat, concedir entrevistes a qui vulguin, a
qualsevol país de la Unió Europea? Alerta! Que això és una botifarra
molt gran a Espanya de tots els altres països de la UE.
—Però s’han liquidat un govern i un parlament elegits
democràticament sense que ningú fes soroll. I s’ha empresonat gent
completament innocent sense que ningú alcés la veu… Això és alarmant.
—Parlo sovint amb gent d’altres països, de partits, de la premsa i de
l’administració, i la seva posició és molt crítica amb Espanya. Però no
podem passar per alt el principi de les relacions internacionals de
no-ingerència. Això és com un manament fonamental que garanteix la
relació entre estats. És com anar al dentista, agafar-lo dels ous i
dir-li ‘Oi que no ens farem mal?’ Aquest principi és molt sagrat. Però
una altra cosa és la percepció que tenen de l’estat espanyol els altres
països. I aquesta percepció és demolidora. El govern del PP avergonyeix
pràcticament tothom. Fins i tot, a les mateixes files del Partit Popular
europeu senten vergonya del seu soci espanyol.Sobre la qüestió de
Catalunya, hi havia molta desinformació. Hi imperava el missatge oficial
que arribava des dels grans mitjans espanyols i del govern. L’1
d’octubre va trencar aquesta desinformació. I la gent al·lucina. I
esperen a veure què passa. Observen amb especial atenció què passarà amb
Puigdemont.
—Creieu que el retorn de Puigdemont pot ser el desllorigador?
—Si Puigdemont és investit president –que és allò que hauria de passar– i
torna a Catalunya com a president, vull veure què passarà. Se suposa
que l’han de detenir. Com carat explicaran al món que han ficat a la
presó a un individu que acaba de guanyar les eleccions per haver fet
allò que ha fet? I per haver fet allò que ha fet, Espanya el vol tancar a
la presó. Expliqueu-ho al món i a veure què passa. Per això intenten
per tots els mitjans que Puigdemont no pugui ser investit president. El
pitjor escenari per a Espanya és el retorn de Puigdemont investit
president. Això sí que provocarà resposta internacional. Peti qui peti.
Aquest serà el moment que tothom s’haurà de pronunciar. És un president
investit legítimament.
—I això desblocarà res? —Serà el punt final amb què s’exigirà que el govern espanyol s’assegui a
parlar. I diria que aquesta és l’estratègia de Puigdemont des de fora.
Els qui pensen que es va precipitar o equivocar marxant a Brussel·les
van ben confosos. La seva estratègia és impecable. Si Puigdemont no se
n’hagués anat a Brussel·les i s’hagués deixat empresonar, no hauria
tingut l’oportunitat d’explicar al món, als espanyols i als catalans tot
això que ha pogut explicar. I no sé si el sobiranisme hauria pogut
guanyar les eleccions. Això ho hauria volgut el govern espanyol. La seva
estratègia és impecable.
Faig unes eleccions , i si les perdo ficaré a presó els que han guanyat
perque no puguin exercir el seu dret i els que son fora , si tornen
aniran a la presó , que llest que soc!!! ....
RTVE necesitaba un respiro, un paréntesis con el que ajustar unas
cuentas que año tras año arrojan pérdidas. La corporación pública ha
encontrado un resquicio, señalado este martes por su presidente, José
Antonio Sánchez, en la comisión mixta de control parlamentario celebrada
en el Senado: "El cambio en la Ley del IVA permite a RTVE deducirse
este impuesto". Ocurrirá, eso sí, desde 2015.
En 2014, la pública soportó un IVA de 91,7millones de euros. El
déficit alcanzado ese año fue de 132,9 millones de euros. Por lo tanto,
ante ese precedente y en palabras del presidente de la corporación, "el
impacto favorable sobre los costes de 2015 va a ser muy significativo".
La deducción del IVA es, de momento, el salvavidas lanzado
por el Ministerio de Hacienda a la corporación pública. RTVE comenzó a
abonar ese pago en el año 2010, tras la aprobación de la Ley General
Audiovisual, que eliminaba las exenciones previas.La Reforma fiscal
aprobada el pasado mes de noviembre -y en vigor desde el 1 de enero de
este año- permitía a las radiotelevisiones autonómicas la deducción del
IVA, un alivio financiero del que no podía participar la corporación
estatal.
José Antonio Sánchez ha negociado con el Ministerio de Hacienda con
el objetivo de que la exención llegara a RTVE; no sólo a las
autonómicas. Fuentes de la radiotelevisión admiten "un cambio de
sensibilidad" en el equipo de Cristóbal Montoro. De hecho, Lepoldo
González-Echenique negoció en la misma línea que su sucesor antes de
presentar su dimisión como presidente de RTVE, el pasado mes de
septiembre. "El Gobierno ha puesto un sólido fundamento para garantizar la estabilidad económica de RTVE de cara al futuro", cree Sánchez.
El presidente indicó también que el Gobierno está "estudiando medidas
estructurales para resolver el problema de ingresos de RTVE". Sin
especificar esas "vías alternativas", sí cargó contra la Ley de
Financiación de 2009 impulsada por el Ejecutivo de José Luis Rodríguez
Zapatero, por la que RTVE comenzó a prescindir de los ingresos por
publicidad comercial.
En concreto, el presidente subrayó una vez más la insuficiencia de la
partida de las tasas procedentes de los operadores de
telecomunicaciones y de las televisiones privadas. Según datos
aportados por RTVE a este diario, de los 261,3 millones de euros
previstos en 2014 a través de esas tasas, se ingresaron tan sólo 150,9
millones, es decir, un 40% menos de lo esperado.
En la actual directiva de la pública se entiende que la deducción del
IVA, junto con los patrocinios deportivos y culturales, supone una de
las escasas maniobras para paliar la disminución de ingresos. En los
últimos tiempos, RTVE ha afrontado sucesivas reducciones de la
aportaciones del Estado que no se han visto suficientemente compensadas
por otras vías, como la citada e incierta tasa de los operadores.
Sánchez recordó asimismo que el presupuesto de RTVE para 2015 es de
948 millones y que la plantilla de la corporación a cierre de 2014
abarcaba 6.302 trabajadores.
(Recuperamos este artículo como protesta por el trato diferencial que recientemente ha recibido TV3. En efecto, se le exige el pago del IVA, con el agravante de ser una norma de aplicación retroactiva desde dos o tres años atras. El objetivo es hundir TV3 como uds habrán imaginado. Destruir es tan fàcil! A golpe de decreto-ley. Cuca de Llum)
Reportatge sobre
l'assetjament del govern espanyol contra els equipaments culturals, als
quals reclama l'IVA d'uns ajuts que no s'havien pagat mai
Des de final d’any, el Ministeri d’Hisenda espanyol ha emprès un
seguit d’accions per a reclamar l’IVA dels ajuts que atorga el govern
espanyol en diversos àmbits de la societat. En el terreny de la cultura
la mesura és tan agressiva i aclaparadora, i afecta institucions i
entitats tan determinants, que es pot considerar un atac letal. Si els
recursos interposats contra la mesura no aturen la demanda i els diners
reclamats s’han de fer efectius, trontollaran i fins i tot es perdran
actius culturals de qualitat. En aquest cas, podria costar dècades de
recuperar la vitalitat cultural i artística del país (en un sector que
ja fa anys que travessa grans dificultats). Ho expliquem.
El Ministeri d’Hisenda espanyol ha reclamat l’IVA corresponent als
ajuts atorgats entre el 2012 i el 2016 a algunes institucions, entitats i
fundacions de Catalunya, sobretot vinculades al teatre i als museus.
Mai no s’havia reclamat l’IVA dels ajuts, segurament perquè és un
contrasentit. Alhora, l’acció del ministeri és completament arbitrària,
perquè l’IVA no es reclama a tots els equipaments ni entitats culturals,
sinó només a aquells que hagin tingut una inspecció durant el 2017.
Tampoc no es reclama als que són de titularitat cent per cent estatal,
que en resten exempts. A més, no hi ha constància que cap equipament
cultural de fora del Principat de Catalunya hagi rebut el requeriment
tributari, tot i que en principi la mesura té abast estatal.
A l’arbitrarietat de tot plegat, s’hi afegeix que aquesta reclamació
arriba durant l’aplicació del 155, amb la Generalitat intervinguda, cosa
que vol dir que els equipaments, empreses i fundacions culturals
afectats no poden comptar amb la Generalitat perquè les defensi. Això
implica una desprotecció absoluta contra una acció abusiva i
desproporcionada del govern espanyol.
No hi ha cap llista completa dels equipaments, empreses i fundacions
culturals afectades. Sabem que, fins ara, han rebut el requeriment una
desena. En l’àmbit teatral, se sap el cas del Mercat de les Flors (un
milió d’euros i ja n’ha pagats 400.000), el Teatre Lliure (1,3 milions
d’euros) i el Festival Temporada Alta (un milió d’euros). Pel que fa als
museus, el requeriment ha arribat al MNAC (un milió d’euros), al Macba
(1,1 milions d’euros), al CCCB (1,25 milions d’euros i ja n’ha pagats
300.000) i la Fundació Palau. I en el cinema, a la productora Proa (ha
pagat 60.000 euros).
L’advocat Durán-Sindreu i la retroactivitat de la modificació de la llei de l’IVA La major part dels equipaments afectats s’han posat en mans de
l’advocat especialitzat en temes tributaris Antonio Durán-Sindreu. Ell
ha explicat a VilaWeb que aquest problema de l’IVA de les subvencions ve
de lluny, d’una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea
del 2014. Aquesta sentència afectava la llei de contractes del sector
públic i incloïa una modificació de la llei de l’impost sobre el valor
afegit. La modificació d’aquesta llei, arran d’una esmena d’ERC (a la
qual tots els grups del congrés espanyol van donar suport), aclaria que
els ajuts culturals restaven exempts d’IVA, com també els d’uns altres
àmbits de la societat (les televisions, la recerca científica i el
transport públic). Aquesta modificació va entrar en vigor el 10 de
novembre de 2017. En aquest punt, semblava que es resolia el problema de
l’IVA dels ajuts culturals. Tanmateix, passat el 10 de novembre alguns
equipaments van rebre una notificació del Ministeri d’Hisenda espanyol
dient que havien de pagar l’IVA dels ajuts dels anys anteriors, entre el
2012 i el 2016.
Durán-Sindreu explica: ‘El cas que ara ens ocupa és un cas
d’interpretació de la llei. La interpretació del Ministeri d’Hisenda és
que la modificació de la llei de l’IVA no afecta les subvencions que
s’hagin rebut abans del 10 de novembre del 2017, que és quan entra en
vigor i, per tant, pot reclamar-ne l’IVA. Però és una interpretació
dubtosa, perquè l’IVA és un impost harmonitzat dins una normativa
comunitària i la modificació de la llei aclareix el concepte de
subvencions. Aquesta modificació no es pot considerar una nova llei; per
tant, és retroactiva i afecta els anys anteriors. Si la llei és
retroactiva, en cap no cas s’ha de cobrar aquest IVA dels anys anteriors
que reclama Hisenda. A més, la llei de l’IVA sempre s’havia interpretat
de manera que els ajuts culturals no tributaven. I ara que s’especifica
que no tributen, ens trobem en aquesta situació. És una nova batalla
que comença.’
En aquestes circumstàncies, Durán-Sindreu ha començat un procés de
reclamació i per això ha posat un recurs contra la liquidació d’aquest
IVA. ‘El fet greu –denuncia– és que ningú no ha defraudat res a Hisenda,
aquest IVA no s’ha pas cobrat al públic. És un cas d’interpretació de
la llei, insisteixo, però es fa difícil d’entendre que es faci una
interpretació que pugui tenir conseqüències tan nefastes. Els efectes en
la cultura són gravíssims. I hem de recordar que la cultura és un bé
d’interès general.’
Ajuntament de Barcelona, CoNCA i proposicions de llei al congrés i al senat Però el fet és que, ara per ara, els requeriments milionaris
pesen sobre uns equipaments, empreses i fundacions culturals i això ha
despertat una gran inquietud entre els afectats. Per això,
paral·lelament a la via econòmico-administrativa, institucions públiques
catalanes i partits polítics han impulsat més accions per tal que el
Ministeri d’Hisenda espanyol es faci enrere i s’especifiqui en la llei
que l’exempció de l’IVA per a les subvencions té efectes retroactius.
L’1 de desembre passat la batllessa de Barcelona, Ada Colau, va convocar
les entitats culturals afectades vinculades a l’Ajuntament de Barcelona
(el MNAC, el Macba, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure i el
CCCB), juntament amb entitats vinculades a la recerca, també afectades
per l’IVA. Colau va exposar la defensa d’aquests sectors contra la
mesura: ‘El pagament de l’IVA retroactiu que demana Hisenda fa perillar
la viabilitat d’equipaments culturals que són essencials per a la nostra
ciutat i no en podem prescindir. Tenim una responsabilitat
institucional. No podem permetre que perillin aquests equipaments. La
voluntat és anar completament coordinats amb tots els actors de tots dos
sectors (el cultural i el científic), perquè són sectors estratègics
per a la ciutat de Barcelona. Més i tot: són dos pilars de tota societat
democràtica i són clau per a la sortida econòmica del moment en què ens
trobem.’
Ada Colau va anunciar que havia demanat de reunir-se amb el ministre
espanyol Cristóbal Montoro per aclarir la situació. ‘Perquè tècnicament
té solució, ens ho diuen els experts; i per sortir com més aviat millor
d’aquesta situació d’incertesa.’ Tanmateix, quan fa gairebé un mes i
mig de la demanda, Montoro encara no li ha respost.
Un altre organisme, aquest de la Generalitat, el Consell Nacional de
la Cultura i de les Arts (CoNCA), va reunir totes les entitats afectades
de què tenia constància, a mitjan desembre, per compartir la situació i
engegar accions coordinades. Segons Gemma Sendra, vice-presidenta
interina del CoNCA: ‘Vam reunir els equipaments afectats, juntament amb
l’advocat Durán-Sindreu i Rosa Pasqual, responsable de pressuposts de la
Generalitat, per analitzar conjuntament la situació. Perquè hi havia
molta confusió i situacions diferents segons els equipaments. La majoria
tenen el paraigua de l’Icub o del departament de Cultura, però, per
exemple, el Festival Temporada Alta, que depèn de l’entitat privada Bitó
Produccions, es trobava desemparada i era la que requeria una acció més
immediata. Des del CoNCA hem fet una declaració pública contra la
mesura del Ministeri d’Hisenda, i hem enviat una carta als ministres
Montoro i Méndez de Vigo, demanant una reunió per a parlar-ne i mirar de
resoldre-ho. Encara no en tenim cap resposta.’
Pel que fa als partits polítics, avui el grup d’ERC al senat espanyol
ha presentat una proposició de llei per garantir la sostenibilitat
financera del sector cultural, audiovisual, d’investigació, de
transports i més serveis públics. A mitjan desembre ERC ja va entrar la
proposició de llei, però va haver-hi de fer modificacions tècniques i
finalment s’ha presentat avui. També avui el grup de Podem ha presentat
una proposició de llei al congrés espanyol en els mateixos termes. La
voluntat de tots dos partits és pressionar el Partit Popular per
modificar la llei de l’IVA perquè inclogui el concepte de
retroactivitat, a fi que les reclamacions de Montoro deixin de poder-se
fer des d’Hisenda.
El senador d’ERC Bernat Picornell ha explicat a VilaWeb que en la
següent reunió de la mesa, a final de mes, es qualificarà i que en els
dos o tres plens vinents es podria debatre. Això vol dir fer el debat de
la proposició de llei cap al mes de març: ‘Busquem una presa de posició
del PP. Hi ha molta gent afectada. Hem de batallar perquè en l’àmbit
del sector cultural reclamar aquest IVA és un disbarat.’ El 12 de
desembre en una sessió de control del ministre Montoro, Picornell ja va
demanar sobre l’IVA de les subvencions. En aquell moment el ministre va
dir que no considerava la llei retroactiva. Una posició pública que
podria fer sospitar que Montoro no està disposat a cedir.
Tanmateix,
Picornell considera que en aquell moment Montoro feia campanya electoral
i que va aclarir poca cosa. Que no serà fins al debat de la proposició
de llei que es veurà la posició del PP i del govern. Però Picornell creu
que és fonamental de lluitar fins al final: ‘Si no ho canviem, perdrem
bous i esquelles.’
D’esquerra
a dreta i de dalt a baix: l’advocat Antonio Durán-Sindreu; la batllessa
Ada Colau; el senador d’ERC Bernat Picornell; la vice-presidenta del
CoNCA, Gemma Sendra; el responsable de Temporada Alta, Salvador Sunyer;
el diputat de Podem Josep Vendrell.
Per una altra banda, Josep Vendrell és el representant de Podem al
congrés que ha treballat la proposició de llei. ‘Ara –diu– el govern té
un mes per vetar o no la proposició de llei. Si la veta vol dir que no
l’admetrà a tràmit, però nosaltres creiem que tirarà endavant. Si
s’admet, anirà al ple i s’obrirà un període per a presentar esmenes,
etc. Amb aquesta acció volem dir al govern que cal resoldre el problema
de l’IVA de les subvencions. És una manera de pressionar perquè es
resolgui. El temps que tardarà no ho podem saber, perquè tindrà molt a
veure amb la voluntat política del PP. Però el problema és molt greu. En
el cas dels equipaments culturals, aquest tribut pot eliminar-ne la
viabilitat. S’incorre en una situació d’indefensió i inseguretat
jurídica.’
El Festival Temporada Alta de Girona i Salt podria tancar Una de les empreses més afectades per la mesura és el Festival
Temporada Alta de Girona i Salt, que organitza l’empresa Bitó
Produccions des de fa vint-i-sis anys. És un dels festivals de teatre de
més prestigi d’Europa i possiblement del món. Bitó és l’única empresa
privada fins ara que ha rebut el requeriment d’Hisenda de pagar l’IVA
dels ajuts del 2012 al 2016. Salvador Sunyer, responsable del Festival
Temporada Alta, està visiblement afectat per la mesura i es mossega la
llengua per no agreujar la situació, perquè –tal com diu– ara l’objectiu
és salvar el festival. Si la justícia no li dóna la raó i es troba
obligat a pagar el milió d’euros que li reclama el ministeri espanyol,
l’empresa haurà de tancar. ‘Òbviament no tenim aquests diners. Tots els
diners dels ajuts s’han quedat dalt els escenaris. Per tant, si hem de
pagar i no hi ha ningú que ens avali, haurem de tancar.’
Salvador Sunyer sent una certa desesperació, perquè no entén que es
reclami aquest IVA dels ajuts quan la modificació de la llei de l’IVA ja
ha aclarit l’exempció: ‘No ens han reclamat mai l’IVA dels ajuts. Tota
la vida, després de cada festival, hem fet una auditoria per mostrar i
demostrar en què ens hem gastat els diners. D’ajuts, en rebem de
diversos organismes públics: Generalitat, Ajuntament de Girona,
Diputació de Girona, Unió Europea i també del Ministeri de Cultura
espanyol. De cap d’aquests organismes públics no ens reclamen l’IVA
d’aquests ajuts. I ara resulta que ens reclamen un IVA d’unes edicions
anteriors al novembre del 2017 que cap entitat cultural no havia
previst, perquè no s’havien reclamat mai fins ara. Per això no es va fer
cap reserva de diners per pagar-los. Tots els diners dels ajuts s’han
invertit en les activitats.’
Hem demanat a Salvador Sunyer que recordi com s’han succeït les
accions fins ara. Ens explica que durant el 2017 van rebre una inspecció
d’Hisenda. Els van dir que tot estava bé, però a mitjan octubre van
rebre un requeriment per a pagar l’IVA dels ajuts del 2012 al 2016. La
xifra puja a un milió d’euros, que havien de fer efectius (pagar o
avalar) abans del 5 de gener d’enguany. L’advocat Antonio Durán-Sindreu
va presentar una demanda dient que Bitó produccions no té aquests diners
i que justificar l’embargament podria implicar danys d’impossible
reparació. I va recórrer contra el requeriment perquè el tribunal
eximeixi Bitó de l’aval. És un pas necessari perquè Bitó pugui recórrer
judicialment contra la mesura d’Hisenda i el tribunal la pugui aixecar.
Ara Bitó Produccions es troba en la incògnita de saber si és eximit de
pagar l’aval d’un milió d’euros i pot recórrer contra la mesura sense
cap despesa prèvia, com passa amb les entitats públiques consorciades.
L’equip de Bitó produccions que organitza el Festival Temporada Alta
és format per vint-i-vuit persones. De moment, explica Salvador Sunyer,
treballen amb tota normalitat. El fet és que enguany han rebut una
important subvenció de la Unió Europea que implica vuit festivals i
productores europees. Tanmateix, si Bitó hagués de tancar, el projecte
es perdria, no solament per al Festival Temporada Alta sinó també per a
la resta d’entitats implicades.
La feina del Festival Temporada Alta és de gran qualitat i és
estructural per a moltes companyies i teatres del país. En aquest moment
difícil, moltes empreses, companyies, actors i persones del sector
teatral han donat suport particular al Festival Temporada Alta, amb
accions com ara no voler cobrar feines tècniques o actuacions. Sunyer
destaca aquesta generositat de molta gent amb el festival en l’àmbit
particular. Tanmateix, quan li hem demanat pel suport rebut de
l’Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona, dues institucions
públiques que encara mantenien musculatura econòmica, Sunyer ha fet
silenci.
El Festival Temporada Alta dóna nom i prestigi a la ciutat de Girona.
En l’àmbit teatral es troba al mateix nivell que el Celler de Can Roca
en l’àmbit de la gastronomia internacional. Posats en contacte amb el
regidor de Cultura de l’Ajuntament de Girona, Carles Ribas, li hem
demanat per la posició que adoptarà l’ajuntament davant la situació de
Bitó Produccions, que podria ser letal i si la institució està disposada
a avalar l’empresa teatral. Ribas ha dit: ‘D’entrada, que un ajut en
l’àmbit de la cultura contingui IVA és una autèntica barbaritat. És no
entendre la importància social que té la cultura. L’Ajuntament de Girona
ha declarat Temporada Alta un festival estratègic per a la nostra
ciutat. Amb això ja queda clar que el considerem molt important. A
partir d’aquí, en l’hipotètic cas que es denegués el recurs contra
l’aval (que jo penso que arribarà més tard, que abans es resoldrà la
situació especificant la retroactivitat en la modificació de la llei de
l’IVA), l’Ajuntament de Girona, com faran més entitats públiques i
privades, ens posarem al costat del Festival i a la seva disposició. Ara
no em feu dir com haurà de ser el suport, però farem el que tinguem a
les nostres mans, el que calgui, perquè Temporada Alta no desaparegui.
No estan sols. També sé que molts empresaris s’han posat en contacte amb
Salvador Sunyer per donar-li suport.’
Una acció punitiva que s’afegeix al context de repressió política que viu el país El fet és que aquesta mesura tributària té efectes a tot
l’estat espanyol. I, tanmateix, només es té notícia d’equipaments
afectats a Catalunya. Hi ha hagut arbitrarietat en els requeriments? Hi
ha raons polítiques darrere aquesta arbitrarietat? El senador Bernat
Picornell diu que ERC té previst de demanar un informe sobre els
equipaments afectats a tot l’estat espanyol i quin criteri s’ha emprat.
L’advocat Antonio Durán-Sindreu posa en dubte l’arbitrarietat del
Ministeri d’Hisenda espanyol. ‘No hi veig arbitrarietat, hi veig
criteris d’Hisenda.’ Recorda que hi ha un pla d’inspeccions de les
subvencions de fa temps. I creu que ha trobat un element comú en tots
els equipaments culturals afectats: tots han demanat la devolució de
l’IVA. Per retornar l’IVA cal fer una inspecció per comprovar que la
devolució és correcta. La inspecció ha comprovat les subvencions i, tot
seguit, Hisenda n’ha reclamat l’IVA.
Per una altra banda, Durán-Sindreu creu que només s’han inspeccionat
alguns equipaments i no uns altres (per exemple no s’ha tocat el Gran
Teatre del Liceu ni l’empresa Focus) pel fet que els equipaments
culturals tenen matisos fiscals segons el sector i també segons la
titularitat i el tipus d’equipament (les fundacions tenen unes altres
condicions determinades), que fan que hi hagi diferències en el
tractament fiscal.
Durán-Sindreu també apunta les peculiaritats del sector cultural a
Catalunya, que té unes característiques diferents de l’espanyol. ‘La
cultura a Catalunya –explica– té molt suport de l’administració pública,
que la considera un bé d’interès general; alhora que moltes entitats
són consorciades. És una política molt diferent i la cultura s’exerceix
d’una manera molt diferent.’
Però aquest IVA dels ajuts es reclama en el context del 155, quan no
hi ha ni govern, ni conseller de Cultura que defensi aquests
equipaments. En aquest sentit, l’advocat Durán-Sindreu sí que veu en el
context un agreujament, també en l’aspecte de presa de decisions,
burocràtic i de marge de maniobra.
A més, la repressió propiciada pel poder judicial, executiu i
legislatiu espanyol s’ha centrat en la presó (presos polítics) i en les
multes inabastables: fiances multimilionàries, multes desproporcionades i
ara l’IVA de les subvencions culturals, que molta gent interpreta en la
mateixa direcció. Les raons polítiques de l’acció tributària són
difícils de provar. Si es constata que el govern espanyol només ha
reclamat l’IVA de les subvencions a equipament culturals de Catalunya,
serà una constatació d’arbitrarietat política.
Tots els protagonistes d’aquest afer consultats són
conscients de la gravetat de la situació. Perquè si Montoro i el seu
equip se sortís amb la seva, alguns equipaments de cultura importants a
Catalunya en resultarien tan perjudicats que la mesura podria
desmembrar-los. I es fa ben palès que el món de la cultura és
vulnerable, massa, i que tot i que és un sector de prestigi
imprescindible per al país i la seva projecció internacional, alhora que
un motor econòmic, la realitat és que la situació dels treballadors de
la cultura i els seus equipaments es troben al ras.