Jutge Llarena
L’escac i mat a Llarena: com s’hi ha arribat i les conseqüències que tindrà
La decisió de Bèlgica és un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant judicialment en l’àmbit
09.01.2021
El jutge Pablo Llarena ha perdut. També a Bèlgica. Si la sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició per rebel·lió del president Carles Puigdemont fou un cop dur per al Tribunal Suprem espanyol, la decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola
en la repressió contra l’independentisme. I pot tenir conseqüències
molt serioses. Perquè en aquest cas la justícia d’un país de la Unió diu
obertament que hi ha un altre país de la Unió que viola drets
fonamentals de ciutadans seus, que són també ciutadans de la Unió. I
perquè aquesta decisió s’esdevé pocs dies abans de la compareixença de
Puigdemont, Comín i Ponsatí a la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra
pel suplicatori contra ells. Tot queda interconnectat, i el joc brut de
l’estat espanyol queda més que mai al descobert.
La denegació de l’extradició de Lluís Puig és important perquè el
Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les afirma que el Tribunal Suprem
espanyol no és competent per a jutjar-lo, és a dir, que se li violaria
el dret del jutge predeterminat per la llei. I més encara: la justícia
belga diu que hi ha indicis seriosos que Lluís Puig no podria tenir un
judici just a l’estat espanyol perquè se li violaria la presumpció
d’innocència, ateses les declaracions públiques de responsables
governamentals, de fiscals i de jutges criminalitzant els presos
polítics i els exiliats. Per a sostenir-ho, el Tribunal d’Apel·lació
invoca la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de
l’ONU, que el maig del 2019 va exigir l’alliberament immediat dels
presos.
1) És un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant
judicialment en l’àmbit internacional. En primer lloc, perquè una
resolució d’aquesta mena es pot esgrimir com a argument als recursos que
els presos presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a
Estrasburg, tan bon punt el Tribunal Constitucional espanyol desbloqui
els recursos contra la sentència del Suprem. És vàlida una sentència
dictada per un tribunal que no és competent? Heus ací la potència de la
resolució de la justícia belga sobre Lluís Puig.
Munició contra els suplicatoris al Parlament Europeu, per a l'extradició dels tres eurodiputats independentistes catalans
2) En segon lloc, perquè crea un precedent directe per a Puigdemont,
Comín i Ponsatí en el cas que el Parlament Europeu els llevés la
immunitat, si el suplicatori tira endavant. Queda més net el camí
posterior a una concessió del suplicatori, perquè difícilment els
tribunals belgues prendrien una decisió oposada a la que s’ha pres en el
cas de Lluís Puig. 3) I en tercer lloc, perquè els arguments contra
l’extradició de Puig són segurament els principals arguments dels
eurodiputats contra el suplicatori, i precisament la sessió en què tots
tres compareixeran per a exposar els arguments contraris a la petició
del Suprem es farà aquest dijous.
És clar que la comissió parlamentària que ha de decidir sobre el
suplicatori és presidida per un eurodiputat de Ciutadans, que en formen
part, estratègicament, un bon grapat de parlamentaris de partits
espanyols, i que la ponència per a recomanar si cal aixecar-los o
mantenir-los la immunitat és en mans d’un eurodiputat búlgar
d’ultradreta. I que al ple de l’Eurocambra, que serà qui finalment haurà
de validar la decisió de la comissió parlamentària, hi ha una majoria
política que en principi els partits espanyols tenen controlada
mitjançant els grans grups. Tot això juga contra Puigdemont, Comín i
Ponsatí. Però la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig és ferma, i
fonamenta aquella raó principal per a la qual històricament s’han
denegat els suplicatoris: el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats.
És ben possible que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu,
primer, i el plenari, després, no en facin cabal i que els retirin la
immunitat parlamentària. La defensa dels exiliats ho té present. Per
això va provar d’endarrerir tant com fos possible (amb la participació
involuntària de la pandèmia) el procediment del suplicatori, fins que la
decisió de Bèlgica sobre Lluís Puig pràcticament hi ha coincidit en el
temps. Si en efecte se’ls retira la immunitat, com podrà justificar
l’Eurocambra una decisió com aquesta? Si hi ha una decisió ferma d’una
jurisdicció de la Unió que diu que deixar en mans de la justícia
espanyola els exiliats (i els presos!) podria significar la vulneració
de la seva presumpció d’innocència, com ho justificaria? Com, quan el
tribunal belga invoca precisament una directiva aprovada pel Parlament
Europeu, la 2016/343, sobre el dret de la presumpció d’innocència en els
processos penals?
Si tanmateix ho fes, la defensa dels tres eurodiputats preveu la
possibilitat de
que, com a àrbitre, hauria de pronunciar-se sobre aquest fet tan
impactant: es pot extradir algú a un estat de la Unió quan n’hi ha un
altre que diu que si fos així es vulnerarien drets fonamentals? I més
encara: com pot ser que hi hagi ciutadans de la UE (i un eurodiputat
electe!) condemnats per un tribunal que un altre estat de la UE diu que
no té competència per a jutjar-los? Per això el cas de Lluís Puig, el
que ha anat més lluny en els procediments contra els exiliats, pot
esdevenir la clau de volta que, un cop retirada, faci caure tota
l’estructura jurídica sobre la qual s’ha bastit la repressió contra
l’independentisme.
Els fruits del litigi estratègic
El cas Lluís Puig és el cas dels exiliats, que més de tres anys
després ha acabat donant fruit. Per arribar fins aquí calia en un primer
moment desmentir el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial
espanyols segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I
per això van comparèixer immediatament quan se’ls va requerir davant
les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava fonamentar
una defensa basada en el perill de vulneració de drets que significaria
l’extradició a l’estat espanyol, per la indefensió jurídica, per la
vulneració de la presumpció d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs
tan greus i arcaics (rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència
en la resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de
seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb mals
ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i era tan
evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol que el jutge Llarena va retirar-ne la primera.
La segona euroordre va servir per a humiliar-lo: primer per Bèlgica,
que la va retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé,
i després per Alemanya, perquè el tribunal de Slesvig-Holstein va dir
que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena, enfurismat,
va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra Ponsatí just quan el
judici –que de nou feia molt mala pinta per a les pretensions del
Suprem– estava a punt de començar. I després de la sentència, la tercera
euroordre, que es va enfangar primer al Regne Unit amb Ponsatí, i que
ha fracassat definitivament a Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels
jutges belgues que són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand,
Beckaert i companyia van ressaltar amb un propòsit que transcendia la
defensa dels exiliats, que pretenia anar més enllà, desactivant el
fonament mateix de la repressió que el novembre del 2017 tot just es
començava a desplegar amb tota la fúria.
Ara, tal com Gonzalo Boye ha piulat, la sentència de Bèlgica significa un escac i mat a Llarena.
Diu, això sí, que queda per veure en quantes jugades.
L’efecte dòmino ha començat. Les peces han començat a caure, i ho
demostra el fet que el govern espanyol es vegi forçat, després de tots
aquests fracassos, a canviar el codi penal per adequar la sedició als
estàndards europeus. O si més no a dir que ho farà.
Tot acaba confluint. El fet que alguns dels presos polítics
denunciessin la seva situació de presó preventiva a un òrgan com el Grup
de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou determinant, perquè
va permetre d’obtenir una resolució favorable d’un organisme
internacional molt abans que no es pronunciés el Tribunal Europeu dels
Drets Humans, que té un procediment molt més lent perquè, entre més
coses, depèn en bona part del blocatge que pugui fer el Tribunal
Constitucional espanyol.
Haver disposat de la resolució del grup de treball de l’ONU ha estat
fonamental per a la negativa belga a extradir Lluís Puig. Els quatre
jutges del Tribunal d’Apel·lació belga esmenten aquesta resolució per a
concloure que a l’estat espanyol tindria en risc la presumpció
d’innocència. La sentència diu que “les constatacions àmpliament
documentades pel Grup de Treball de Detencions Arbitràries […] en
relació amb les declaracions d’alts funcionaris i autoritats sobre la
culpabilitat dels implicats abans de la sentència són vàlides”. Són
declaracions com aquella de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de
Santamaría dient que havien escapçat l’independentisme, o de
l’ex-ministre Rafel Catalá vaticinant la inhabilitació dels presos abans
que el jutge hagués pres cap decisió. Són declaracions documentades
també durant tot aquest temps per l’equip de defensa dels exiliats a la
justícia belga, que ha comprovat la magnitud de la persecució.
I per tot plegat no tan sols és important de tenir els
ulls posats al Tribunal dels Drets Humans quan arribi el moment, sinó
també, i per aquest ordre, al Parlament Europeu, al Tribunal de Justícia
de la UE i també, i de nou, als tribunals de Bèlgica. Perquè la demanda
dels exiliats contra Pablo Llarena per haver-los vulnerat la llibertat
d’expressió, els procediments judicials i la presumpció d’innocència,
encara és viva. I té camp per a córrer.
https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-escac-i-mat-belgica-e
>> Resposta del tribunal belga 09.01.2021: Bélgica ha denegat definitivament l'extradició de l'exConseller Lluis Puig.
>> 3er article, dilluns 08.02.2021 - Carta de la fiscalia belga (del 22.gener.2021) a Llarena notificant-li que deneguen l'extradició del conseller Puig, i perquè:
La fiscalia belga explica a Llarena com tracten la violació de drets fonamentals
La fiscalia belga no va recórrer contra la decisió del Tribunal
d'Apel·lacions de Brussel·les que va desestimar l'euroordre sobre Lluís
Puig perquè el jutge va argumentar un risc de violació de drets fonamentals,
com són la tutela judicial efectiva i la presumpció d'innocència. Així
ho va argumentar la fiscalia en un escrit que va dirigir al jutge
instructor del Suprem Pablo Llarena, i al qual ha tingut accés ElNacional.cat.
Segons va fer saber el fiscal general del Tribunal d'Apel·lacions belga a Llarena, és una "jurisprudència permanent del Tribunal de Cassació belga" que el jutge que coneix el fons del cas valori de manera "sobirana i inviolable",
si existeix un risc de violació de drets fonamentals. En concret, el
fiscal cita en el cas de Puig els articles 47 i 48 de la Carta de Drets
Fonamentals de la Unió Europea, referits al dret a la tutela judicial
efectiva i a un jutge imparcial i el dret a la presumpció d'innocència.
Inviable
En el cas de la negativa a l'euroordre de Puig, segons el fiscal, no
seria viable ni des del punt de vista tècnic ni des punt de vista
jurídic un trencament de la sentència del Tribunal d'Apel·lacions, atès que no s'admetria a tràmit un recurs de cassació contra aquesta "valoració sobirana" del jutge.
Tot plegat va portar la fiscalia després d'examinar la sentència a no
presentar un recurs de cassació, la qual cosa li va ser comunicada a
Llarena a través d'un escrit en nom del fiscal general amb data del
passat 22 de gener.
Incompetència del Suprem
La sentència del pasat 7 de gener de la Cort d'Apel·lacions de
Brussel·les que va desestimar l'euroordre contra Lluís Puig, va donar
per bona la part essencial dels arguments dels presos polítics i els exiliats en què denuncien que no és el Suprem el tribunal competent per jutjar el seu cas.
Així mateix, la justícia belga ha considerat "vàlida" la denúncia del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en
relació la violació de la presumpció d'innocència de tres dels líders
del procés, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras. A parer del
Tribunal d'Apel·lacions de Brussel·les, un grup de treball creat al si
de l'ONU compleix uns criteris d'informació objectiva i fiable que
permet determinar un "risc greu, real, concret i individual de violació
de drets fonamentals".
En el cas de Puig, concloïa que "cal tenir molt en compte el risc extremadament seriós de vulneració de la presumpció d'innocència".
"Les conclusions àmpliament documentades del citat Grup de
Treball sobre la Detencions Arbitràries respecte a la sort que van
córrer els altres tres polítics catalans sobre les declaracions d'alts
funcionaris i autoritats sobre els interessats abans de dictar
sentència, s'hi aplica igualment, entre altres coses, per la suposada
proximitat als delictes imputats, en el cas de Lluís Puig",
argumentava la sentència.
Per tot plegat, el tribunal belga es va negar a executar l'ordre de
detenció europea emesa per Llarena. I, posteriorment, la fiscalia va
anunciar que no recorreria la decisió.
https://www.elnacional.cat/ca/politica/fiscalia-belga-llarena-violacio-drets-fonamentals_581277_102.html?utm_source=telegram&utm_medium=telegram&utm_campaign=telegramgroc
