20 de setembre del 2021

En record del 20 de setembre del 2017, un escorcoll a la conselleria d'Economia que preanunciava més ilegalitats que van arribar

 


 

La manifestació espontània a Gran Via - Rambla Catalunya. Els dos Jordis no eren polítics, eren activistes ciutadans amb gran prestigi. Van intentar ajudar a calmar els ànims. Donc això els hi ha costat 4 anys de presó, quatre!!!
 
 
 
 
---

L'Estat va prohibir que Puigdemont tingués escorta

 

 
 
 
 
 
---

18 de setembre del 2021

Via fora els adormits, 1734. Llibre petit antiborbònic.


     Vibrant.
 
 
“Via fora als adormits”. Opuscle antiborbònic (110 planes), publicat a Barcelona el 1734. Reivindica la restitució de les constitucions catalanes arrabassades després de 1714, la devolució dels territoris ocupats per França pel tractat il•legal dels Pirineus i proposa la creació d'un domini català que amb utilitat de l'Europa pot reviure, la república lliure de Catalunya aliada als regnes de la Corona Catalana-aragonesa, a Portugal i Galícia:

«... podria lograr-se la quietud de la Europa assegurant la llibertat ques deu a Catalunya, Aragó, y València. Per fundar est projecte, diré que una monarchia de Borbón en Castilla sols pot enfrentar-se fent-la incomunicable ab França. Ab un altre o regne o república intermèdia que, aliada ab Portugal, resistís a dit Borbón rey de Castilla y, comunicable ab las potencias marítimas per lo Occeano y Mediterraneo, no temés al gran poder de la França; dic ques balancejaria lo equilibri de Europa(...)

Per confins ab França, deuria restituhirse a est domini tot lo que França ha usurpat en lo llarg dels Pirineus, ço és en Catalunya, los comtats de Rosselló, Conflent y Cerdanya, y en Navarra y Guipuzcoa las parts corresponents. Per la Nova España (conquistada en temps de Fernando cathòlic y Isabel) deduhiria dit domini de Aragó son dret en un congrés. Dits sis regnes y provincias, regits cada un ab sas lleys provincials justas y antiguas, que la sola tirania present té sepultadas, formarian un regne, o república libre que, ab justa soberania, concorreria a salvar lo equilibri de Europa. Són sis dominis provincials (unint-s-y Bizcaya y Guipurcoa) que a més de la comuna utilitat tenen just dret per separar-se del domini de un Borbón en Castilla: primo Catalunya, 2. Aragó, 3. València..., 4to. lo regne de Múrcia..., 5to. Navarra entera.... 6to. Ias señorias de Bizcaya, Guipuzcoa y Alaba.»

La publicació, vint anys després de 1714, prova la persistència de la consciència nacional catalana, confirmada per l’aparició, el 1736, del “Record de l'aliança fet al sereníssim Jordi August, rei de la Gran Bretanya”. Aparegué també en una traducció francesa contemporània, i fou reeditat en català per La Veu de Catalunya
(1898).
 
 
 
 
 
--

André Stern: “Los niños aprenden porque se entusiasman, y no diferencian entre jugar y aprender”


 Este músico, conferenciante, periodista, escritor y padre de dos hijos publica ‘Entusiasmo’, un libro sobre cómo alimentar las capacidades durante la infancia desde el
ejemplo y la confianza.
 
 
 14.09.2021 -El País
Músico, conferenciante, escritor, periodista y padre de dos hijos, Antonin y Benjamín, André Stern (1971) cree que el entusiasmo nos hace capaces de cualquier cosa, “que nos libera de nuestros límites”. Y que es en la infancia la etapa en la que las expectativas adultas y la jerarquía aceptada de las disciplinas y profesiones, según Stern, termina ahogando ese entusiasmo innato que todos tenemos y que es el que nos lleva a ser quienes queremos ser. A hacer lo que queremos hacer. Así lo cuenta en 'Entusiasmo' (Ed. Litera), un libro que en realidad es un viaje a una infancia que difícilmente encaja en un mundo hecho a medida de los adultos. Hijo del investigador y pedagogo Arno Stern, André no fue a la escuela. Dice que aquello y el acompañamiento de su familia le permitió experimentar y desarrollar sus capacidades a través del autoaprendizaje.
 
 
PREGUNTA: ¿Cómo definiría lo que es el entusiasmo?
RESPUESTA: Yo definiría el entusiasmo como una fuerza que nos da alas, que nos da energía para mover montañas, que nos libera de nuestros límites impuestos. Esa fuerza la tienen todos los niños, está ahí desde el principio, y eso les permite descubrir el mundo. No debería limitarse a la infancia, sino que debería acompañarnos toda la vida.
 
 
P. ¿Cuáles son los “efectos secundarios” del entusiasmo? ¿Qué ocurre cuando dejamos que se manifieste?
R. Cuando algo nos entusiasma recopilamos información y nos hacemos cada vez más expertos y más competentes en eso que nos apasiona. El primer efecto segundario del entusiasmo es la competencia: si somos competentes habrá gente que nos necesitará independientemente de nuestra calificación.
 
 
P. Confundimos el entusiasmo con la felicidad…
R. Sentimos entusiasmo cuando sentimos felicidad y sentimos felicidad cuando sentimos entusiasmo. Sin embargo, es cierto que el entusiasmo nos puede llevar a atravesar momentos que no son de felicidad. Nuestros niños nos lo demuestran cuando hacen esfuerzos increíbles, como escalar una pared, coger un balón muy pesado o desplazar cosas con energía: no serían capaces de hacerlo, pero tienen esa capacidad de esfuerzo porque tienen ese entusiasmo y ahí está justamente la diferencia entre la felicidad y el entusiasmo.
 
 
P. Plantea que el entusiasmo es la clave del aprendizaje, pero también advierte de que no existe un “método”, que se trata más de una actitud y no de una metodología.
R. Para los niños entusiasmarse es su forma de estar en el mundo. Tienen la necesidad de buscar ese genio que hay en su interior y que a su vez será el genio que les llevará a ser útiles en este mundo. Para ellos no hay jerarquías entre profesiones o disciplinas. Ellos se pueden entusiasmar tanto con el oficio de un astronauta como con el oficio de un barrendero. Somos los adultos los que establecemos permanentemente jerarquías, los que les decimos que es más importante una materia u otra. ¿Y si pensáramos que aprender a leer no es más importante que aprender a bailar?
 
 
P. ¿Qué necesitan niños y niñas para despertar lo que les entusiasma?
R. Me cuesta decir “lo que necesitan los niños” porque no creo que haya diferencias entre lo que necesita un adulto o lo que necesita un niño. Por ejemplo, si existen palabras malsonantes para un niño, entonces también serán malsonantes para que las pronuncie un adulto. Decir que los niños tienen necesidad de alguna cosa es una arrogancia porque entonces estamos discriminándolos, colocándolos en otro lugar, y este es un mal invisible en nuestra sociedad: el edadismo. Considero que los niños no existen: hay un niño en un momento dado y una persona detrás de él cuyas necesidades van cambiando. En el momento que hemos hecho una categoría de niños, esta pasa a ser dominada por la categoría de adultos, que se atribuyen la capacidad de saber lo que el niño necesita. Es la misma historia que la del patriarca: la categoría hombre que decide lo que le hace falta a la mujer. Es la misma discriminación.
 
 
P. Me parece muy interesante la cuestión del edadismo. ¿Cómo influye esto en el entusiasmo?
 R. El edadismo está por todas partes, pero no lo vemos. A los niños no les tomamos en serio, y no tomamos en serio algo que hacen –y que es muy importante– que es jugar. Aprenden porque se entusiasman, y no diferencian entre jugar y aprender. Somos nosotros, los adultos, quienes no solo hemos separado el juego y el aprendizaje, sino que, además, hemos posicionado ambas acciones como opuestas. Pensamos que ya se les pasará cuando sean mayores, que el juego y el entusiasmo son defectos de la infancia.
 
 
 
 
----
 
 
 
 
 
 
 

17 de setembre del 2021

Josep Pla, 1924, "Prosperitat i rauxa de Catalunya"

 

Un resum brillant de la situació d'Espanya, tan aleshores com ara; de Josep Pla, el 1924, via Roger Evans, 2021.  Cita publicada per Matthew Tree a Facebook 17.09.2021.

 


La questió bàsica d'aquest país: el contrast entre la inconstitucionalitat del catalanisme i una monarquia unitària a la francesa. El col.laboracionisme fou una invitació reeixida a creure en una política miraculista. El problema de l'hamletisme a Catalunya: radical de portes enfora, de portes endins un statu quo amb la monarquia, un regionalisme monàrquic. L'esdevenidor d'Espanya com a organisme estatal va lligat a la persistència de la institució monàrquica. Necessita una condició indispensable per mantenir-se dret: necessita una absoluta immobilitat. El més petit esllavissament, la ruptura d'un punt del sistema, pot enderrocar-lo tot. No hi ha hagut a la política espanyola més que una idea directriu: el quietisme, la defensiva, el tapar el forat, l'apedaçar el clivell, l'esperar cada dia amb angoixa que toqui mitjanit. El poder executiu ha tingut només la feina de graduar el raig de llibertat favorable al manteniment de la sedimentació. L'únic fre, l'única necessitat que pesa a Espanya, és el sentiment de la feblesa del país. És curiosa la unanimitat del poble espanyol davant l'unitarisme. Els més revolucionaris coneixen el mal enorme que han fet a Espanya el centralisme i la concepció unitària però no es troba un esperit filosòfic i lliure que adopti davant Catalunya la posició que adoptaren els anglesos desinteressats davant Irlanda. La resta dels espanyols no poden plantejar-se el problema de Catalunya deslligant-lo de llur vanitat personal.


(Any 1924, ‘Prosperitat i rauxa de Catalunya’, vol. 32  Obra Complerta. Josep Pla)
 
 
 
 
 ----

Puigdemont es reuneix amb diputats i senadors a l’Assemblea francesa


Ahir el president va assistir a la projecció del documentari  'Avec un sourire, la révolution!' del director quebequès Alexandre Chartrand

 

El president Carles Puigdemont s’ha reunit aquest matí amb diversos senadors i diputats a l’Assemblea francesa per explicar-los la situació política a Catalunya i la repressió de l’estat espanyol. En la reunió hi ha hagut parlamentaris del grup Llibertats i Territoris, de la França Insubmissa i dels Ecologistes.
 
 

  
Comença la reunió del President Carles Puigdemont @KRLS amb diputats i senadors a l’Assemblea Nacional francesa @AssembleeNat per explicar el conflicte polític català i la repressió espanyola. pic.twitter.com/IQgK13nETv
 
 
Puigdemont els ha explicat la situació política de Catalunya i després hi ha hagut un debat amb els diputats i senadors. A més d’esmentar el cas d’Escòcia i el Regne Unit, en contrast amb la posició de l’estat espanyol, també els ha posat l’exemple de com l’estat francès ha negociat i ha pactat els referèndums de Nova Caledònia.

 

El president també ha aprofitat per agrair-los la publicació d’una carta denunciant la repressió espanyola contra l’independentisme català.
 

 

Ahir, Puigdemont va assistir a la projecció del documentari quebequès Avec un sourire, la révolution!, del director Alexandre Chartrand, al Cinema Saint-André des Arts, on va intervenir en el col·loqui sobre el film.

 Moltes gràcies per l’organització d’aquesta sessió, i un agraïment immens a @alex_chartrand per la manera com va saber llegir el procés que ens va dur a la victòria de l’1 d’octubre. Imprescindible veure’l també avui. Han anunciat que l’1 d’octubre s’emetrà per @tv3cat. Bravo! https://t.co/qGwRn3cxnP— Carles Puigdemont (@KRLS) September 16,

 

 

 

 

---

15 de setembre del 2021

Vicent Partal, al parlament: Parlament, entrega de Premis presentada per Vicent Partal: “La classe política ens heu decebut. Heu deixat molta gent a l’estacada”


 

El director de VilaWeb
ha fet la glossa dels represaliats i els advocats premiats amb la Medalla d'Honor del parlament
 
 10.09.2022 - Vilaweb
 El director de Vilsweb, s guardonats en l’acte de lliurament de la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya als represaliats per la causa general contra l’independentisme i els seus advocats i defensors.

 

“Molt Honorable Presidenta del Parlament,

Molt Honorable president de la Generalitat,

Autoritats. Senyores i senyors.

 

L’any 1939, Albert Camus feia de periodista a Le Soir républicain, un diari d’Orà crític amb la repressió que s’abatia contra Algèria. El diari apareixia sovint censurat i Camus va respondre-hi publicant un manifest en favor de la llibertat. En aquell text el futur Premi Nobel gira el debat tot dient una cosa que té un gran sentit avui, en aquest acte: que quan en un país desapareix la llibertat, la qüestió és saber com cada persona pot restar lliure. I que, arribats en aquest punt, el problema ja no és de la col·lectivitat, sinó que concerneix sobretot l’individu i la seua responsabilitat, de manera íntima i intransferible. Som les persones concretes qui tenim la responsabilitat de mantenir-nos lliures. I aquest és, a parer meu, el sentit de la medalla que el Parlament de Catalunya atorga avui. Reconèixer gent que ha decidit de continuar essent lliure i que ha assumit la seua responsabilitat.
I no són pas pocs. D’ençà el 2017, prop de quatre mil conciutadans han estat víctimes d’una repressió que s’ha exercit també de manera retroactiva fins a l’organització de la consulta del Nou de Novembre o la política exterior de la Generalitat de tota la dècada.

Entre ells hi ha la gent que va defensar les urnes el Primer d’Octubre. 1.066 ferits en aquelles càrregues van ser identificats en un documentat estudi de Núria Pujol-Moix, professora emèrita de la Universitat Autònoma i investigadora de l’Hospital de Sant Pau.

El Primer d’Octubre és un dia fundacional i és per això que des d’aleshores tot es desplega a partir seu –la repressió també. Ningú que visqués el Primer d’Octubre no tornarà a ser com era el dia abans. Perquè com diu en un vers molt conegut, Goethe on la llum esclata amb més intensitat és precisament en la foscor més gran. Com més foscor caiga sobre nosaltres, més llum veurem poada del fons d’aquells dies.

 

Però tots sabem què va passar immediatament després. L’exili del president Puigdemont i una part de l’executiu i la presó del vice-president Junqueras i una altra part del govern, a més de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i de la presidenta del parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell.
Els nou presoners polítics tancats durant gairebé quatre anys avui són a casa, gràcies a la tenacitat de la protesta popular i a la defensa que el Consell d’Europa ha fet dels nostres drets. I d’això no podem sinó alegrar-nos-en. Però no haurien hagut de passar ni una sola nit a la presó i la repressió s’hauria hagut d’aturar, tota, després del dictamen d’Estrasburg. Tanmateix, continua.
 
La setmana vinent l’actual conseller d’Empresa i Treball, el Molt Honorable president del parlament Roger Torrent, haurà d’acudir a declarar al Tribunal Superior de Justícia amb part de la seua mesa. I en l’actual govern la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el conseller d’Educació, Josep González-Cambray, també estan pendents de causes repressives. Igual com la consellera de Feminisme i Igualtat, Tània Verge, encara que ja només siga pendent d’un recurs.
 
La llista de servidors públics involucrats en aquesta causa general impressiona. Hi ha els tres darrers presidents de la Generalitat, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra. Hi ha els dos darrers presidents del parlament, Roger Torrent i Carme Forcadell. Hi ha diputats. Hi ha consellers, hi ha batlles de mig país. Hi ha els membres de la Sindicatura Electoral. Hi ha càrrecs intermedis i funcionaris de tota mena. Molts, a més, amenaçats amb la ruïna pel Tribunal de Comptes espanyol; alguns amenaçats amb penes de presó.
 
Ara, tot i que aquesta és la més visible, la realitat és que la repressió no s’ha centrat en l’àmbit de la política institucional i prou.
 
Els CDR, per exemple, han estat en el punt de mira, obsessivament. Tamara Carrasco i Adrià Carrasco foren objecte de la primera gran acció policial en contra. I van ser membres de CDR els primers ciutadans catalans, a banda els dirigents polítics, d’ingressar a la presó arran de l’anomenada operació Judes. Germinal Tomàs, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Duch, Txevi Buïgas, Eduard Garzón, Ferran Jolis, David Budria i Clara Borrero foren detinguts en una ràtzia que hem vist que es revifa encara avui.
 
Fa pocs dies també vam veure com s’intentava de revifar la causa contra el Tsunami Democràtic, on ja hi ha més de tres-cents represaliats. I n’hi ha dos-cents més per les protestes post-sentència, entre els quals tres catalans deportats al Marroc, dels quals no sabem sinó els noms, Mohammed, Ayoub i Ashraf. I hi ha massa gent que també va passar en un moment o altre per la presó. En Charaf, en Robert i l’Ibrahim, de Girona; en Ionut d’Anglesola; l’Álvaro i en David, de Parets del Vallès; l’Andrea, de Sabadell; l’Amadeu, d’Artesa de Lleida; la Xènia, de Caldes de Montbui; en Joan, del Pont d’Armentera; en David, de Tarragona; la Paula i en Francesc de Barcelona; en Pau, de Llagostera; la Laura, del Serrallo; en Martí, de Térmens,..
 
Hi ha, en fi –i demane disculpes perquè no puc fer la llista exhaustiva– el cas de Joel Muñoz, a qui la fiscalia reclama divuit anys de presó; i tres activistes que tenen condemna de presó ja ferma i que en qualsevol moment poden ser els nostres nous presoners polítics: Francisco Garrobo, Adrián Sas i Marcel Vivet.
 
El tall de la Meridiana, les protestes d’Urquinaona o davant els Lledoners, les vagues generals i més mobilitzacions han fet que molts ciutadans fossen detinguts, empresonats, jutjats, amenaçats de maneres diverses. Fins i tot per haver escrit un text o haver opinat a les xarxes socials, com passa amb les pedagogues Mariona Reig o Rosa Vidiella o per haver parlat en classe del que va passar el dia del referèndum.
 
Molts són avui ací o són representats per algunes de les persones que replegaran aquesta Medalla d’Honor. Però alguns altres no hi són. No hi volen ser. I alguns han alçat la veu per denunciar allò que consideren que és un acte hipòcrita.
 
Quan em van demanar si volia fer la glossa d’aquesta medalla vaig pensar que era difícil, perquè és complicat de parlar de més de tres mil persones diferents que representen la pluralitat del país. Però per això mateix, que algunes no en vulguen saber res, d’aquest acte, a mi em sembla normal. Torne a Camus: cadascú ha de saber què fa ell.
 
I invoque Camus també per a dir que crec que jo tinc l’obligació, personal, avui i ací, de dir que la classe política ens heu decebut a molta gent. Heu deixat molta gent a l’estacada. Ens heu pegat amb una BRIMO que havia d’haver estat dissolta ja fa molt temps. Ens heu dut a judici i heu demanat, en nom de la Generalitat, anys de presó. Heu deixat que la sobirania d’aquest parlament fos trepitjada fins a l’extrem de ni publicar les declaracions que ha fet.
 
Ja ho sé que no és just parlar del conjunt dels polítics com si fósseu tot u. Tampoc no ho és parlar dels represaliats com s⁰⁰i fossen tot u. Cadascun de nosaltres és una persona diferent, pensa diferent, actua diferent. Però la immensa majoria no representem ningú; en canvi vosaltres, els il·lustres diputats d’aquesta cambra i molt particularment els de la majoria, representeu tots aquells ciutadans que el Primer d’Octubre vam entendre que sí que es podia canviar la realitat. Representeu la gent que fa quatre anys que aguanta la violència. I representeu molta gent que no som capaços d’entendre l’espectacle que sovint protagonitzeu, tancats en els rogles partidistes.
 
La Medalla d’Honor que avui aquest parlament lliura als represaliats i als advocats és indubtablement merescuda. Per això jo no puc acabar aquesta glossa sense remarcar, i crec que ho puc fer en nom de molta gent, l’agraïment més profund a tots els represaliats, del primer al darrer, a tots i a cadascun. I l’agraïment profund també als advocats, juristes i organitzacions que heu defensat no només els ciutadans represaliats sinó a través d’ells la ciutadania tota.
 
No puc acabar tampoc sense tenir un record per les víctimes de les moltes altres repressions que hi ha avui a Catalunya, contra moviments socials de tota mena. I sense dir que estic convençut que aquesta causa general que ara suportem no s’acabarà fins el dia de la independència. Quan arribe, que arribarà, la victòria total i definitiva de la democràcia. Quan la por passe a ser un record. I el futur un full en blanc pensat per a poder canviar-ho tot, per a millorar, en definitiva, les vides de tots els catalans.
 
Moltes gràcies per la seua atenció.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/ens-heu-decebut-medcall-honor-vicent-partal-parlament-video/

 

 

 

 ---