30 d’abril del 2025

El naixement del català oral i escrit (vídeo 3 min 40'')

El cronista Enric de Pisa (Naixement de la nació catalana 12/15)




La crònica de Pisa és del 1.115, s.XII, és el primer document escrit que anomena "catalans" i "Catalunya" als habitants d'aquestes terres.



(Explica perquè es va escriure aquesta Crònica el 1115 pel cronista de la ciutat-estat de Pisa: van formar un coalició amb altres ciutats italianes per atacar els pirates àrabs amb base a l'illa de Mallorca; l'estol en arribar a les costes catalanes, van demanar al comte de Barcelona Ramon Berenguer III d'unir-se a l'exèrcit i dirigir-lo.)
 
 
(Aquesta entrada ha rebut 161 visites)

El distribuidor d'aigua de la ciutat de Nimes fet pels romans (vídeo 1 min) v.2


>> https://www.facebook.com/share/r/1B5oVKHEaq/

 

VIDEO CURT SOBRE EL FORMIGÓ QUE VAN DESENVOLUPAR ELS ROMANS:


Combinació de:

CAL + AIGUA + PUZZOLANA

Aquest ciment es va desenvolupar el s.II abans de C. Les primeres obres que es van fer foren molls i ponts. Ha resultat molt molt resistent, molt més que els formigons moderns:

Cliqueu:

>> https://www.facebook.com/share/r/1BbaYR5uzP/

 

VIDEO CURT SOBRE COM FEIEN ELS ROMANS PERQUÈ DUES PEDRES ENCAIXESSIN PERFECTAMENT ENTRE SI AL AIXECAR MURS: LES LLIMAVEN ENTRE ELLES AMB UN BALANCEIG:

>>  https://www.facebook.com/share/v/16GzzcJ1ni/

 

L'AQUEDUCTE D'ALBARRACIN:

>> L'aqueducte d'Albarracín: detalls de construcció d'un aqueducte de 25 km fins a la colònia de Cella - v.2 Entrevista a Isaac Moreno, especialista en enginyeria romana 


VÍDEO AMB MODELS DE LES BASSES, 'CASTELLUM DIVISORIUM' I COMPORTES DELS AQUEDUCTES, (veu en anglés):


 Feien mineria provocant que tota una muntanya o tota una vessant caigués. Era el sistema emprat a Las Médulas (León) per extraure or. El mètode s'en deia 'ruina montium'. A la foto és mostra el moment d'aixecar una comporta d'una gran bassa: al buidar-la de manera súbita, l'aigua erosionarà la muntanya. A Las Médulas havien conduit les aigües de neu per canals des de molt lluny per omplir les basses d'acumulació. Així al buidar-les de cop l'aigua tenia molta força.

>>>  https://www.facebook.com/share/r/1LJ9Sk7so2/

 

(Aquest video ha tingut 30 visites)

_

Andorra NO va patir el tall d'electricitat que sí que van patir Espanya, Portugal i França durant 12 hores a TOT el país (cas d'Espanya)


 Un jove que fa bones pregun-tes. 

(Vídeo 1 min)

 

 

>>> https://www.facebook.com/share/v/16BfWtgniQ/

Frenar l'automatisme de 'la dopamina ràpida' davant d'un problema o d'un avorriment. Per la Dra Marian Rojas Estapé.

  


 Es tracta de ser conscient del que passa quan davant d'un moment d'avorriment, d'estrès, el cervell ens proposa una solució de 'dopamina ràpida', i som capaços d'aturar-ho conscientment.(1 minut de vídeo ben aprofitat)



>>> https://www.facebook.com/share/v/1AXSsfdhED/

29 d’abril del 2025

Tall d'electricitat: Comentaris de Lorenzo Ramírez pel canal Negocios tv a la gran apagada elèctrica d'ahir. Tot Espanya a les fosques, tot el país paralitzat. Un anàlisi.(vídeo 25 min)


 Pengem algunes frases en forma de foto amb text: és l'anàlisi de Lorenzo Ramírez pel canal de YouTube Negocios tv:

L'Estat espanyol, "Red Elèctrica", havia aconseguit evitar en els darrers mesos que es produís aquesta apagada a base d'uns acords amb algunes empreses: en cas de perill, aquestes es desconnectaven de la xarxa, a canvi d'una quantitat de diners. És a dir, la vulnerabilitat de la xarxa elèctrica era una cosa que se sabia!


Se sabía des de fa 5 anys que la xarxa elèctrica era insuficient:

 
Han 'desaparegut' 15 GW, que ja veurem per quina causa. Això ha desestabilitzat el sistema, aleshores automàticament s'ha anat desconnectant per protegir-se.

El sistema ha fallat per manca de generació elèctrica amb sistemes que no depenguin ni del sol ni del temps: centrals de cicle combinat de gas i centrals nuclears. Ara son les centrals de cicle combinat de gas els que han salvat el sistema.  L'apagada por tornar a passar.

 
Repsol havia avisat amb missatges a internet:

L'ex-ministra de Habitatge, Beatriz Corredor, i actual presidenta de "Red Eléctrica", cobra 546.000 €/any, per ara no ha dimitit, no té cap experiència en el sector.

Pedro Sánchez va trigar molt a aparèixer davant la premsa, i no va contestar preguntes. 

Tot això ha de servir per crear un debat nacional de temes que s'han imposat a cop de decret. Varis temes, entre ells debatre sobre l'euro digital: ahir només es podia pagar en metàlic.

 

>>> https://youtu.be/gSPSVWIbK48?si=Em2sQtz7uhGZXLhy

Xiular vol dir rebutjar; al camp, però també fora, per Vicent Partal de Vilaweb

Les xiulades multitudinàries contra Espanya, com la de dissabte a Sevilla, són un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional sobre la "normalització" de Catalunya
 
27.04.2025 
Xiular, xiular multitudinàriament, és una manera ràpida, col·lectiva i fàcil d’expressar desacord o rebuig públic, sense haver de tenir cap organització prèvia complicada que ho faça possible. És un gest espontani que tothom pot fer alhora, que té sempre una gran eficàcia i que s’entén perfectament. La famosa xiulada a Glasgow contra Margaret Thatcher l’any 1986 o la que va rebre Sarkozy a París el 14 de juliol de 2010 han passat a la història com a fets d’una gran importància política.

É
s en aquest context que hem d’incloure les xiulades als reis i a l’himne d’Espanya, que els dediquen de fa ja quinze anys els afeccionats del FC Barcelona –com la de dissabte a Sevilla. No són gests rituals, no són costums exòtics ni encara menys fenòmens hooligan com algú ha volgut dir, sinó mostres espontànies d’oposició política que, per això mateix, per l’espontaneïtat i pel fet de ser multitudinàries, tenen tant de valor.

D
e fet, amb l’excepció de la històrica xiulada al camp de les Corts del 1925  –ara fa, doncs, cent anys–, aquest gest de reprovació política col·lectiva dels seguidors catalans cap a Espanya té una correspondència claríssima amb el procés d’independència. Correspondència que fa que qualsevol equívoc respecte de la seua significació no es puga explicar sense incórrer en falsedats.

É
s veritat que el FC Barcelona és una pedra angular de la nació catalana, que el Camp Nou, especialment en els moments més difícils de la dictadura, era un espai segur on refugiar-se. També és cert que després de la mort de Franco hi va haver petits grups d’afeccionats barcelonistes que van expressar amb estelades, amb crits o amb xiulets la seua ideologia independentista als partits. Però als anys setanta i vuitanta eren pocs. A partir dels anys noranta –coincidint amb l’arrelament de l’independentisme modern entre els joves– n’hi hagué més, però el punt d’inflexió no arribà de debò fins l’any 2009. Aquell any en què TVE va censurar l’àudio en la retransmissió de la final jugada a Mestalla entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao i provocà un autèntic efecte multiplicador de la protesta.

C
ontextualitzem-ho: l’estatut del president Maragall era al Constitucional espanyol i ja havia passat el ribot del congrés. I faltaven pocs mesos per a fer la consulta d’Arenys de Munt. Entre els ciutadans s’anava preparant el gran salt de consciència que ha definit el país d’aleshores ençà: el pas de l’autonomisme a l’independentisme, la substitució del nacionalisme moderat pel separatisme. I manifestar-se contra Espanya i els seus símbols era una manera de fer aquest bot endavant.

D
el 2010 ençà, cada vegada que el Barça juga una final de Copa del Rei, la xiulada a l’himne espanyol i al monarca es repeteix. I si el rival és un altre club amb identitat nacional pròpia encara és més sonada. La final de copa del 2015 al Camp Nou, novament entre Barça i Atlètic de Bilbao va ser especialment eixordadora en un context en què el govern espanyol va anunciar la prohibició d’estelades al camp, prohibició que va haver de ser aixecada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

P
aral·lelament a l’actuació espanyola per a aturar els esdeveniments polítics, doncs, la sorpresa inicial per les xiulades va anar acompanyada durant la dècada passada d’intents continus de reprimir-la, bé amb censura televisiva, bé amb repressió. Cal recordar que el 2012 el govern espanyol va anunciar que faria servir càmeres per identificar els seguidors que xiulaven i multar-los, que més d’una volta polítics espanyols han demanat penes de presó i que algunes xiulades s’han judicialitzat per un presumpte delicte d’ultratge a la corona que, tanmateix, no ha arribat mai a port.

E
l fenomen també ha anat creixent –i això cal reconèixer-ho– per l’accelerada assumpció dels seguidors del Reial Madrid que el Barça és un club estranger. Que no som espanyols. D’ací ve aquest ús agressiu que fan, en contra nostre, de la bandera d’Espanya; o, dissabte mateix, el ridícul “lo-lo-lo-lo” amb què acompanyaven les notes de la marxa militar que els fa d’himne, en un intent de compensar els xiulets catalans.

S
iga com siga, en un moment com l’actual –en què l’establishment polític i mediàtic s’esforça a imposar un relat de normalització i de “girar full”– les xiulades en massa com la de despús-ahir representen un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional.

M
entre els pactes de despatx pretenen de diluir el conflicte en una retòrica d’entesa que no respon a la realitat viscuda pels ciutadans, aquests actes espontanis emergeixen com una expressió primària i genuïna, impossible de domesticar i de traduir en termes diplomàtics. Una expressió lliure que ens recorda que la veu del poble rarament s’expressa fent càlculs a l’estil de la política institucional i que precisament té en aquesta cruesa, en aquesta expressió directa i incontrolable, l’autenticitat i la força política transformadora.

E
ls xiulets, d’una aparent simplicitat, contenen una veritat que cap exercici de cosmètica discursiva no pot silenciar: són la mostra d’una disconformitat profunda, d’una incompatibilitat nacional, d’un anhel de llibertat que persisteix més enllà dels esforços per a intentar “normalitzar” la vida pública catalana.
 

AVE eix mediterrani: "...absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles"

   

 
D’ençà del temps de l’imperi romà que es repeteix cíclicament allò que la història dels pobles es pot escriure a través del mapa de carreteres. I qui diu carreteres, diu ferrocarrils. Encara més: nosaltres podem dir que la història dels pobles es pot escriure precisament a través de les absències de ferrocarrils. Perquè, ben mirat, tan revelador és allò que es construeix com allò que es deixa per construir.


La notícia m’ha arribat sense sorprendre’m gens: el ministre espanyol Óscar Puente –aquest que deien que era el substitut de Pedro Sánchez– ha inaugurat a so de bombo, platerets i una mica massa de retòrica un tram de gran velocitat ferroviària entre Càceres i Plasència. Càceres, ciutat noble i antiga, amb 96.000 habitants. Plasència, vila episcopal, amb 40.000 ànimes mal comptades. Dues ciutats que, entre totes dues, sumen una població que cabria en alguns barris de València. I, no cal ni dir-ho, de Barcelona.

 

No tinc cap raó per a oposar-me que Extremadura tinga bones comunicacions. De cap manera. No es tracta d’això. Conec prou bé el gust amarg de pertànyer a una “regió” marginada i això em fa ser empàtic amb totes. Es tracta, més aviat, de reflexionar sobre la lògica –o, més ben dit, sobre la manca absoluta de lògica– que determina les prioritats de l’estat espanyol en matèria d’infrastructura.

 

 Perquè és evident que no parlem d’una lògica econòmica, ni de negoci ni de res que es puga considerar economia. Ni tan sols d’una lògica que tinga al cap la competitivitat de l’estat. Qualsevol manual universitari –fins i tot el més elemental o estrafolari– aconsellaria d’invertir prioritàriament en l’eix Barcelona-València, que no endebades concentra una bona part de la població, més del 40% del PIB del conjunt de l’estat espanyol i la meitat del trànsit total de mercaderies.

 

Per tant, avui i ací, sí que cal qüestionar-se: com és possible que la gran velocitat ferroviària connecte abans Càceres amb Plasència, que no pas València o Alacant amb Barcelona, o València amb Alacant i tot? Perquè, dit amb tot el respecte del món, connectar Càceres amb Plasència és l’equivalent a connectar amb gran velocitat directa Sant Cugat del Vallès i Burjassot.

 

La comparança fa evident, crec, que en aquesta absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles.

 

  Notícies del tram Castelló de la Plana - Tarragona, un tram llarguíssimament esperat


En algun paper que ara no recorde vaig llegir que quan Felip V va abolir els furs –del Regne de València i del Principat de Catalunya– va envoltar-se d’experts en la governació “d’estats difícils”. I que aquests li van aconsellar de seguida que separàs tant com pogués els regnes que havíem estat part de la corona catalana i ho centralitzàs tot. Per allà corria el peculiar Jean Orry, seigneur de La Chapelle-Godefroy, que va posar en solfa les finances del nou estat nascut de l’ocupació. També aquell mòrbid cardenal italià, Giulio Alberoni, amb qui Orry acabà barallant-se i que va arribar a fer de primer ministre i tot abans d’acabar tan malament com es pot acabar en aquesta vida. I sobretot José Patiño, un “espanyol molt espanyol” de Milà –que en realitat es deia Giuseppe Patino– i que les cròniques consideren el màxim inspirador dels decrets de Nova Planta i totes les barbaritats que van venir a continuació.

Els segles han passat. Tot s’ha mogut molt. Però heus ací que la prevenció continua. I, de fet, l’única diferència que jo hi sé veure és que els encarregats de mantenir-la tres segles després ara són de l’altiplà: un senyor nascut a Valladolid, de nom Óscar, i un altre de Madrid que li diuen Pedro i que expliquen que té com a gran virtut somriure molt.

>>>  https://www.vilaweb.cat/noticies/entre-caceres-i-plasencia/

 

NOTÍCIES RELACIONADES SOBRE L'AVE DE L'EIX MEDITERRANI:

>> Els empresaris valencians alerten del retard de les obres del AVE al Corredor Mediterrani. Obres a Cartagena. (juliol 2024 )

>> AVE - arco mediterraneo (238 entrades)

(Publicat inicialment a l'abril del 2025)

 _