30 d’abril del 2025
S’ha mort Josep Maria Salrach. Tota una vida dedicada al coneixement de la societat medieval i la formació de la identitat nacional.
S’ha mort Josep Maria Salrach, un referent de la història medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó. Tota una vida dedicada al coneixement de la societat de l'edat mitjana i la formació de la identitat nacional.
L’historiador Josep Maria Salrach Marès (Llinars del Vallès, 1945 – Barcelona, 2025) ha mort el dilluns 28 d’abril als 80 anys, deixant un llegat fonamental, imprescindible i durador en l’estudi de la Catalunya de la plena edat mitjana i, per extensió, en el coneixement de la Corona d’Aragó i l’Europa de l’època. Considerat el principal coneixedor de la història catalana entre els segles IX i XII, Salrach ha renovat la historiografia del país amb una mirada rigorosa, social i profundament humanista.
Llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona el 1969, va impartir docència a la mateixa universitat i a la Universitat de París VII i va ser catedràtic d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra des del 1993 fins a la seua jubilació el 2015, fent-hi classes com a emèrit durant molts cursos més, atés que ha continuat treballant com a docent i investigador pràcticament fins a la fi dels seus dies.
Salrach va ser un dels impulsors de la col·lecció Catalunya Carolíngia, una obra monumental iniciada per Ramon d’Abadal el 1920, que recopila i analitza milers de documents catalans anteriors a l’any 1000; juntament amb Gaspar Feliu, va dirigir els darrers volums, aportant una visió profunda sobre la formació de la societat feudal i la cultura documental catalana.
A més, entre les seues obres més destacades, hi ha El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII i IX) (1978), Història de Catalunya. El procés de feudalització (segles III-XII) (1987), Història medieval de Catalunya (1998), escrita amb la seua companya de vida i també medievalista Mercè Aventín, o Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col·lecció diplomàtica (segles XI-XII) (2018 i 2024).
Salrach també va coordinar nombroses obres col·lectives com la Història de Catalunya (6 vols., 1978-79), Història dels Països Catalans (1981), i la Història Universal (10 vols., 1980-83) de l’Editorial Salvat, la Història agrària dels Països Catalans (Universitat de Barcelona, 2004) o el Naixement de la nació catalana: orígens i expansió, segles XI-XIV (Enciclopèdia Catalana, 2017).
Imbuït per una visió marxista i alhora humanista cristiana de la història, Salrach es va centrar en l’estudi de les estructures socials, el poder -especialment en el seu vessant jurídic i judicial, com va fer en el transcendental col·loqui El feudalisme, comptat i debatut del 2002-, les identitats nacionals i la vida quotidiana de la societat medieval. La seua claredat expositiva, capacitat de síntesi i de relacionar-se amb altres historiadors de manera proactiva el van fer un divulgador excepcional, reconegut tant per la comunitat acadèmica com pel gran públic.
El passat mes de gener, l’Institut d’Estudis Catalans li va retre un sentit homenatge, en el qual destacats historiadors com Roser Salicrú, Joaquim Albareda o Borja de Riquer van elogiar la seua trajectòria i qualitat humana: “Mai ningú malparla d’ell: això, en aquest país, és excepcional“, en va destacar Riquer. En el mateix acte, Josep Maria Salrach va afirmar que: “No he fet en la vida més que complir, fer els deures. Els nascuts als anys 40 som els que vam lluitar contra la dictadura agonitzant“.
Amb la seua mort, la nostra societat i la historiografia medieval de Catalunya i la Corona d’Aragó perd un savi discret, un mestre generós i una figura clau per a entendre els orígens de les identitats nacionals actuals. La seua obra continuarà sent una referència imprescindible per a futures generacions d’historiadors.
El distribuidor d'aigua de la ciutat de Nimes fet pels romans (vídeo 1 min) v.2
>> https://www.facebook.com/share/r/1B5oVKHEaq/
VIDEO CURT SOBRE EL FORMIGÓ QUE VAN DESENVOLUPAR ELS ROMANS:
Combinació de:
CAL + AIGUA + PUZZOLANA
Aquest ciment es va desenvolupar el s.II abans de C. Les primeres obres que es van fer foren molls i ponts. Ha resultat molt molt resistent, molt més que els formigons moderns:
Cliqueu:
>> https://www.facebook.com/share/r/1BbaYR5uzP/
VIDEO CURT SOBRE COM FEIEN ELS ROMANS PERQUÈ DUES PEDRES ENCAIXESSIN PERFECTAMENT ENTRE SI AL AIXECAR MURS: LES LLIMAVEN ENTRE ELLES AMB UN BALANCEIG:
>> https://www.facebook.com/share/v/16GzzcJ1ni/
L'AQUEDUCTE D'ALBARRACIN:
VÍDEO AMB MODELS DE LES BASSES, 'CASTELLUM DIVISORIUM' I COMPORTES DELS AQUEDUCTES, (veu en anglés):
Feien mineria provocant que tota una muntanya o tota una vessant caigués. Era el sistema emprat a Las Médulas (León) per extraure or. El mètode s'en deia 'ruïna montium'. A la foto és mostra el moment d'aixecar una comporta d'una gran bassa: al buidar-la de manera súbita, l'aigua erosionarà la muntanya. A Las Médulas havien conduit les aigües de neu per canals des de molt lluny per omplir les basses d'acumulació. Així al buidar-les de cop l'aigua tenia molta força.
>>> https://www.facebook.com/share/r/1LJ9Sk7so2/
(Aquest video ha tingut 28 visites)
_
L'explicació del tall general d'electricitat a ESP: curt i clar per Antonio Turiel, del CSIC. v.2
Un resum boníssim del problema que ha deixat tot ESP sense llum durant 12 hores. Van fallar les renovables (el 60%).
No
s'havien pres mesures preventives perquè són cares. El el passat recent
això mateix ha passat ja 5 cops, i s'havia solventat apagant industries, però és clar, aquest NO és el mètode.
>>> https://www.facebook.com/share/v/1BvsSBrtjP/
PER A SABER-NE MÉS:
Aquest vídeo curt explica molt bé la qüestióclau de la freqüència de 50Hz de l'electricitat, i perquè
Frenar l'automatisme de 'la dopamina ràpida' davant d'un problema o d'un avorriment. Per la Dra Marian Rojas Estapé.
Es tracta de ser conscient del que passa quan davant d'un moment d'avorriment, d'estrès, el cervell ens proposa una solució de 'dopamina ràpida', i som capaços d'aturar-ho conscientment.(1 minut de vídeo ben aprofitat)
29 d’abril del 2025
Tall d'electricitat: Comentaris de Lorenzo Ramírez pel canal Negocios tv a la gran apagada elèctrica d'ahir. Tot Espanya a les fosques, tot el país paralitzat. Un anàlisi.(vídeo 25 min)
Pengem algunes frases en forma de foto amb text: és l'anàlisi de Lorenzo Ramírez pel canal de YouTube Negocios tv:
L'Estat espanyol havia aconseguit evitar en els darrers mesos que es produís aquesta apagada a base d'uns acords amb algunes empreses: en cas de perill, aquestes es desconectaven de la xarxa, a canvi d'una quantitat de diners. És a dir, la vulnerabilitat de la xarxa elèctrica era una cosa que es sabia!
Se sabía des de fa 5 anys que la xarxa elèctrica era insuficient:
El sistema ha fallat per manca de generació elèctrica amb sistemes que no depenguin ni del sol ni del temps: centrals de cicle combinat de gas i centrals nuclears.
Repsol havia avisat amb missatges a internet:
La ministra, que cobra més de 500.000 €/any, per ara no ha dimitit.
Xiular vol dir rebutjar; al camp, però també fora, per Vicent Partal de Vilaweb
Les xiulades
multitudinàries contra Espanya, com la de dissabte a Sevilla, són un
contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional sobre
la "normalització" de Catalunya27.04.2025
Xiular, xiular multitudinàriament, és una manera ràpida, col·lectiva i fàcil d’expressar desacord o rebuig públic, sense haver de tenir cap organització prèvia complicada que ho faça possible. És un gest espontani que tothom pot fer alhora, que té sempre una gran eficàcia i que s’entén perfectament. La famosa xiulada a Glasgow contra Margaret Thatcher l’any 1986 o la que va rebre Sarkozy a París el 14 de juliol de 2010 han passat a la història com a fets d’una gran importància política.
És en aquest context que hem d’incloure les xiulades als reis i a l’himne d’Espanya, que els dediquen de fa ja quinze anys els afeccionats del FC Barcelona –com la de dissabte a Sevilla. No són gests rituals, no són costums exòtics ni encara menys fenòmens hooligan com algú ha volgut dir, sinó mostres espontànies d’oposició política que, per això mateix, per l’espontaneïtat i pel fet de ser multitudinàries, tenen tant de valor.
De fet, amb l’excepció de la històrica xiulada al camp de les Corts del 1925 –ara fa, doncs, cent anys–, aquest gest de reprovació política col·lectiva dels seguidors catalans cap a Espanya té una correspondència claríssima amb el procés d’independència. Correspondència que fa que qualsevol equívoc respecte de la seua significació no es puga explicar sense incórrer en falsedats.
És veritat que el FC Barcelona és una pedra angular de la nació catalana, que el Camp Nou, especialment en els moments més difícils de la dictadura, era un espai segur on refugiar-se. També és cert que després de la mort de Franco hi va haver petits grups d’afeccionats barcelonistes que van expressar amb estelades, amb crits o amb xiulets la seua ideologia independentista als partits. Però als anys setanta i vuitanta eren pocs. A partir dels anys noranta –coincidint amb l’arrelament de l’independentisme modern entre els joves– n’hi hagué més, però el punt d’inflexió no arribà de debò fins l’any 2009. Aquell any en què TVE va censurar l’àudio en la retransmissió de la final jugada a Mestalla entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao i provocà un autèntic efecte multiplicador de la protesta.
Contextualitzem-ho: l’estatut del president Maragall era al Constitucional espanyol i ja havia passat el ribot del congrés. I faltaven pocs mesos per a fer la consulta d’Arenys de Munt. Entre els ciutadans s’anava preparant el gran salt de consciència que ha definit el país d’aleshores ençà: el pas de l’autonomisme a l’independentisme, la substitució del nacionalisme moderat pel separatisme. I manifestar-se contra Espanya i els seus símbols era una manera de fer aquest bot endavant.
Del 2010 ençà, cada vegada que el Barça juga una final de Copa del Rei, la xiulada a l’himne espanyol i al monarca es repeteix. I si el rival és un altre club amb identitat nacional pròpia encara és més sonada. La final de copa del 2015 al Camp Nou, novament entre Barça i Atlètic de Bilbao va ser especialment eixordadora en un context en què el govern espanyol va anunciar la prohibició d’estelades al camp, prohibició que va haver de ser aixecada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Paral·lelament a l’actuació espanyola per a aturar els esdeveniments polítics, doncs, la sorpresa inicial per les xiulades va anar acompanyada durant la dècada passada d’intents continus de reprimir-la, bé amb censura televisiva, bé amb repressió. Cal recordar que el 2012 el govern espanyol va anunciar que faria servir càmeres per identificar els seguidors que xiulaven i multar-los, que més d’una volta polítics espanyols han demanat penes de presó i que algunes xiulades s’han judicialitzat per un presumpte delicte d’ultratge a la corona que, tanmateix, no ha arribat mai a port.
El fenomen també ha anat creixent –i això cal reconèixer-ho– per l’accelerada assumpció dels seguidors del Reial Madrid que el Barça és un club estranger. Que no som espanyols. D’ací ve aquest ús agressiu que fan, en contra nostre, de la bandera d’Espanya; o, dissabte mateix, el ridícul “lo-lo-lo-lo” amb què acompanyaven les notes de la marxa militar que els fa d’himne, en un intent de compensar els xiulets catalans.
Siga com siga, en un moment com l’actual –en què l’establishment polític i mediàtic s’esforça a imposar un relat de normalització i de “girar full”– les xiulades en massa com la de despús-ahir representen un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional.
Mentre els pactes de despatx pretenen de diluir el conflicte en una retòrica d’entesa que no respon a la realitat viscuda pels ciutadans, aquests actes espontanis emergeixen com una expressió primària i genuïna, impossible de domesticar i de traduir en termes diplomàtics. Una expressió lliure que ens recorda que la veu del poble rarament s’expressa fent càlculs a l’estil de la política institucional i que precisament té en aquesta cruesa, en aquesta expressió directa i incontrolable, l’autenticitat i la força política transformadora.
Els xiulets, d’una aparent simplicitat, contenen una veritat que cap exercici de cosmètica discursiva no pot silenciar: són la mostra d’una disconformitat profunda, d’una incompatibilitat nacional, d’un anhel de llibertat que persisteix més enllà dels esforços per a intentar “normalitzar” la vida pública catalana.
És en aquest context que hem d’incloure les xiulades als reis i a l’himne d’Espanya, que els dediquen de fa ja quinze anys els afeccionats del FC Barcelona –com la de dissabte a Sevilla. No són gests rituals, no són costums exòtics ni encara menys fenòmens hooligan com algú ha volgut dir, sinó mostres espontànies d’oposició política que, per això mateix, per l’espontaneïtat i pel fet de ser multitudinàries, tenen tant de valor.
De fet, amb l’excepció de la històrica xiulada al camp de les Corts del 1925 –ara fa, doncs, cent anys–, aquest gest de reprovació política col·lectiva dels seguidors catalans cap a Espanya té una correspondència claríssima amb el procés d’independència. Correspondència que fa que qualsevol equívoc respecte de la seua significació no es puga explicar sense incórrer en falsedats.
És veritat que el FC Barcelona és una pedra angular de la nació catalana, que el Camp Nou, especialment en els moments més difícils de la dictadura, era un espai segur on refugiar-se. També és cert que després de la mort de Franco hi va haver petits grups d’afeccionats barcelonistes que van expressar amb estelades, amb crits o amb xiulets la seua ideologia independentista als partits. Però als anys setanta i vuitanta eren pocs. A partir dels anys noranta –coincidint amb l’arrelament de l’independentisme modern entre els joves– n’hi hagué més, però el punt d’inflexió no arribà de debò fins l’any 2009. Aquell any en què TVE va censurar l’àudio en la retransmissió de la final jugada a Mestalla entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao i provocà un autèntic efecte multiplicador de la protesta.
Contextualitzem-ho: l’estatut del president Maragall era al Constitucional espanyol i ja havia passat el ribot del congrés. I faltaven pocs mesos per a fer la consulta d’Arenys de Munt. Entre els ciutadans s’anava preparant el gran salt de consciència que ha definit el país d’aleshores ençà: el pas de l’autonomisme a l’independentisme, la substitució del nacionalisme moderat pel separatisme. I manifestar-se contra Espanya i els seus símbols era una manera de fer aquest bot endavant.
Del 2010 ençà, cada vegada que el Barça juga una final de Copa del Rei, la xiulada a l’himne espanyol i al monarca es repeteix. I si el rival és un altre club amb identitat nacional pròpia encara és més sonada. La final de copa del 2015 al Camp Nou, novament entre Barça i Atlètic de Bilbao va ser especialment eixordadora en un context en què el govern espanyol va anunciar la prohibició d’estelades al camp, prohibició que va haver de ser aixecada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Paral·lelament a l’actuació espanyola per a aturar els esdeveniments polítics, doncs, la sorpresa inicial per les xiulades va anar acompanyada durant la dècada passada d’intents continus de reprimir-la, bé amb censura televisiva, bé amb repressió. Cal recordar que el 2012 el govern espanyol va anunciar que faria servir càmeres per identificar els seguidors que xiulaven i multar-los, que més d’una volta polítics espanyols han demanat penes de presó i que algunes xiulades s’han judicialitzat per un presumpte delicte d’ultratge a la corona que, tanmateix, no ha arribat mai a port.
El fenomen també ha anat creixent –i això cal reconèixer-ho– per l’accelerada assumpció dels seguidors del Reial Madrid que el Barça és un club estranger. Que no som espanyols. D’ací ve aquest ús agressiu que fan, en contra nostre, de la bandera d’Espanya; o, dissabte mateix, el ridícul “lo-lo-lo-lo” amb què acompanyaven les notes de la marxa militar que els fa d’himne, en un intent de compensar els xiulets catalans.
Siga com siga, en un moment com l’actual –en què l’establishment polític i mediàtic s’esforça a imposar un relat de normalització i de “girar full”– les xiulades en massa com la de despús-ahir representen un contrapunt popular que trenca el monopoli discursiu institucional.
Mentre els pactes de despatx pretenen de diluir el conflicte en una retòrica d’entesa que no respon a la realitat viscuda pels ciutadans, aquests actes espontanis emergeixen com una expressió primària i genuïna, impossible de domesticar i de traduir en termes diplomàtics. Una expressió lliure que ens recorda que la veu del poble rarament s’expressa fent càlculs a l’estil de la política institucional i que precisament té en aquesta cruesa, en aquesta expressió directa i incontrolable, l’autenticitat i la força política transformadora.
Els xiulets, d’una aparent simplicitat, contenen una veritat que cap exercici de cosmètica discursiva no pot silenciar: són la mostra d’una disconformitat profunda, d’una incompatibilitat nacional, d’un anhel de llibertat que persisteix més enllà dels esforços per a intentar “normalitzar” la vida pública catalana.
AVE eix mediterrani: "...absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles"
D’ençà del temps de l’imperi romà que es repeteix cíclicament allò que la història dels pobles es pot escriure a través del mapa de carreteres. I qui diu carreteres, diu ferrocarrils. Encara més: nosaltres podem dir que la història dels pobles es pot escriure precisament a través de les absències de ferrocarrils. Perquè, ben mirat, tan revelador és allò que es construeix com allò que es deixa per construir.
La notícia m’ha arribat sense sorprendre’m gens: el ministre espanyol Óscar Puente –aquest que deien que era el substitut de Pedro Sánchez– ha inaugurat a so de bombo, platerets i una mica massa de retòrica un tram de gran velocitat ferroviària entre Càceres i Plasència. Càceres, ciutat noble i antiga, amb 96.000 habitants. Plasència, vila episcopal, amb 40.000 ànimes mal comptades. Dues ciutats que, entre totes dues, sumen una població que cabria en alguns barris de València. I, no cal ni dir-ho, de Barcelona.
No tinc cap raó per a oposar-me que Extremadura tinga bones comunicacions. De cap manera. No es tracta d’això. Conec prou bé el gust amarg de pertànyer a una “regió” marginada i això em fa ser empàtic amb totes. Es tracta, més aviat, de reflexionar sobre la lògica –o, més ben dit, sobre la manca absoluta de lògica– que determina les prioritats de l’estat espanyol en matèria d’infrastructura.
Perquè és evident que no parlem d’una lògica econòmica, ni de negoci ni de res que es puga considerar economia. Ni tan sols d’una lògica que tinga al cap la competitivitat de l’estat. Qualsevol manual universitari –fins i tot el més elemental o estrafolari– aconsellaria d’invertir prioritàriament en l’eix Barcelona-València, que no endebades concentra una bona part de la població, més del 40% del PIB del conjunt de l’estat espanyol i la meitat del trànsit total de mercaderies.
Per tant, avui i ací, sí que cal qüestionar-se: com és possible que la gran velocitat ferroviària connecte abans Càceres amb Plasència, que no pas València o Alacant amb Barcelona, o València amb Alacant i tot? Perquè, dit amb tot el respecte del món, connectar Càceres amb Plasència és l’equivalent a connectar amb gran velocitat directa Sant Cugat del Vallès i Burjassot.
La comparança fa evident, crec, que en aquesta absurda distribució de recursos s’amaga una por no confessada. La por que, si es facilita la comunicació ràpida entre Barcelona i València, entre València i Alacant, es puga reforçar un eix cultural, econòmic i –també, també!– nacional que existeix i resisteix tots els intents d’aniquilar-lo i que, per això mateix, és tan temut per Espanya de fa segles.
Notícies del tram Castelló de la Plana - Tarragona, un tram llarguíssimament esperat
En algun paper que ara no recorde vaig llegir que quan Felip V va abolir els furs –del Regne de València i del Principat de Catalunya– va envoltar-se d’experts en la governació “d’estats difícils”. I que aquests li van aconsellar de seguida que separàs tant com pogués els regnes que havíem estat part de la corona catalana i ho centralitzàs tot. Per allà corria el peculiar Jean Orry, seigneur de La Chapelle-Godefroy, que va posar en solfa les finances del nou estat nascut de l’ocupació. També aquell mòrbid cardenal italià, Giulio Alberoni, amb qui Orry acabà barallant-se i que va arribar a fer de primer ministre i tot abans d’acabar tan malament com es pot acabar en aquesta vida. I sobretot José Patiño, un “espanyol molt espanyol” de Milà –que en realitat es deia Giuseppe Patino– i que les cròniques consideren el màxim inspirador dels decrets de Nova Planta i totes les barbaritats que van venir a continuació.
Els segles han passat. Tot s’ha mogut molt. Però heus ací que la prevenció continua. I, de fet, l’única diferència que jo hi sé veure és que els encarregats de mantenir-la tres segles després ara són de l’altiplà: un senyor nascut a Valladolid, de nom Óscar, i un altre de Madrid que li diuen Pedro i que expliquen que té com a gran virtut somriure molt.
>>> https://www.vilaweb.cat/noticies/entre-caceres-i-plasencia/
NOTÍCIES RELACIONADES SOBRE L'AVE DE L'EIX MEDITERRANI:
>> Els empresaris valencians alerten del retard de les obres del AVE al Corredor Mediterrani. Obres a Cartagena. (juliol 2024 )
>> AVE - arco mediterraneo (238 entrades)
_
26 d’abril del 2025
25 d’abril del 2025
Hacienda multa si treus efectiu sense avisar a partir de 3.000€, o 1000€ en dies seguits. La multa és de 150.000€. La mateixa notícia explicada per negocios tv. v.2
Republiquem la notícia de Marc Vidal el 23.04.2025. També ho ha publicat fa uns dies el canal "La Cara Oculta de la Luna", ho tenim penjat a la Cuca de Llum.
Font d'informació:
La mateixa notícia explicada per negocios tv, explicant-ho en clau de manca de llibertat personal i d'abús de poder:
>>> https://youtu.be/fOAJ_CSCEjo?si=klaxEq9m3K20RLtE
__
Xavier Sala-i-Martin valora els arancels de Trump. Valora amb exactitut quin fruit és el que podem treure amb l 'IA, i quin no. Això ho ha explicat en el seu nou llibre, que li ha costat 7 anys d'escriure. Amb la seva habilitat d'explicar allò difícil d'entendre, i que sembli senzill. (vídeo 34 min)
publicat al blog el 10.04.2025
A més a més, quina il·lusió tornar a veure en Jaume Barberà!!!
(Aquest post ha rebut 19 visites)
__
23 d’abril del 2025
Tricentenari BCN 1714-2014. Les institucions catalanes d'abans del 1714: Joaquim Albareda. Petit resum de les estructures de l'Estat català abans del 1714.
Publicat el 19 de nov. 2013
Què va passar el 1714? Quin va ser el seu origen i quines van ser les seves conseqüències? En parlem amb els historiadors Albert García Espuche, Josep Fontana, Joaquim Albareda, Josep Maria Torras Ribé, Agustí Alcoberro, Virginia Leon i Francesc Xavier Hernández. L'Ajuntament de Barcelona commemora el 300 aniversari dels fets de l'11 de setembre 1714 en una gran celebració ciutadana amb la voluntat de redescobrir la ciutat del segle XVIII, entendre la dimensió dels fets i posar-los en relació amb la realitat present i les expectatives de futur del nostre país. Més informació a www.bcn.cat/tricentenari
TAMBÉ PODEU ACCEDIR-HI CLICANT:
PER A SABER-NE MÉS:
>> Catalunya 1714, disposicions amb els detalls de la llibertat perduda
LES ESTRUCTURES DE L'ESTAT CATALÀ EREN:
>> 1- INSTITUCIONS DE GOVERN: 1-Les Corts Catalanes, que es convocaven d'ofici cada any des de finals de 1200 // 2-El Consell de Cent // 3-La Diputació del General o Generalitat
>> 2- INSTITUCIONS ECONÒMIQUES:
>> 3- INSTITUCIONS JURÍDIQUES:
La Real Audiència. Era el tribunal d'última instància.
L'edifici on tenia la seu és a prop del Palau Reial i limita amb el perímetre est de la catedral de Barcelona. Durant molts anys l'edifici s'ha fet servir com a seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó que, com sabeu, ara té una seu nova a prop del Parc de la Ciutadella. Ara en aquests moments no estic segura que la placa que hi ha al carrer recordi que el Principat de Catalunya tenia una darrera instància judicial que es deia la Reial Audiència: efectivament, no interessa que es coneguin les institucions de quan Catalunya va ser un estat independent i reconegut pels estats veïns entre l'any 988 i el 1.714.
_
"Oració al Senyor Sant Jordi" de Salvador Espriu
ORACIÓ AL SENYOR SANT JORDI
Senyor sant Jordi, patró,
cavaller sense por,
guarda´ns sempre del crim
de la guerra civil.
Allibera´ns dels nostres pecats
d´avarícia i enveja
del drac
de la ira i de l´odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda´ns a merèixer la pau
i salva la parla
de la gent catalana.
Amén.
Salvador Espriu (1913-1985)
(Aquesta entrada ha rebut 226 visites)
Desenvolupament de la institució de la Generalitat des del seu naixement el 1359, breu resum, per Narcís Banchs i Valls
El primer organisme testimonial medieval, va ser el de la Generalitat antiga l’any 1359. En aquells temps, qui havia de presidir la nova institució no podia ser ningú més, encara que solament fos per raons protocol·làries, que el Bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles. Aquella nova Institució va tenir una primera fase del 1359 fins el 1362, quan es va consolidar.
El 7 de març del 1360, el president Berenguer de Cruïlles, en ús de
les seves noves atribucions, va nomenar com a notaris institucionals a
Francesc Viader i a Berenguer Guerau. Cal no oblidar que la institució
catalana va néixer en una fase extraordinàriament convulsa, en què es
produïa la Guerra de Castella contra Aragó (1356-1369). A les Corts de
Cervera del 1359 es posaven en marxa els primers acords econòmics que
haurien de regir el normal funcionament de la institució. Berenguer de
Cruïlles va ser per tant el primer president de la Generalitat amb
capacitat institucional i de govern.
Al llarg dels anys es varen anar succeint els diferents presidents,
fins que l’any 1713 fou escollit president Josep de Vilamala. Josep de
Vilamala, era monjo i fou el darrer president de la Generalitat de
Catalunya abans de l’abolició de la institució i dels drets dels
catalans l’any 1715, per part de Felip V amb el Decret de Nova Planta.
Des d’aquell fatídic 1714 fins al 1931, Catalunya va ser orfe de la
seva pròpia institució de govern. El 1931, el president Francesc Macià i
Llussà fa possible la restitució de la Generalitat i la proclamació de
la República Catalana. El 1933, Lluís Companys i Jové va ser escollit
president de la Generalitat. La Guerra Civil va propiciar que el 1940 a
Catalunya es visqués el drama del seu afusellament per part de les
tropes franquistes. A partir de llavors, va ser Josep Irla i Bosch qui
va assumir la presidència i juntament amb els membres del govern van
anar a l’exili, i els seus béns eren confiscats pel règim franquista.
Fou en el 1954, arran d’una greu malaltia, quan el va substituir del
càrrec de la presidència de la Generalitat en Josep Tarradellas, que es
va refugiar a França. L’extradició que en demanava el règim franquista
va ser denegada. La majoria dels membres del govern es trobaven exiliats
a Mèxic i allà es va procedir a l’elecció de la mesa del parlament
català, de la Diputació permanent i del nou president. Després de la
mort de Franco, va poder tornar a Catalunya.
El 29 de setembre de 1977, el govern d’Espanya derogà la llei
franquista de 1938 que eliminava les institucions catalanes i restablia
la Generalitat provisional. El 17 d’octubre de 1977 es nomenà
Tarradellas com a legítim president de la Generalitat. Fins aquí una
breu descripció de l’odi i de la repressió que històricament hem sofert
els catalans.
Amics lectors, cal fer gaire esforç mental per trobar algunes semblances amb els moments actuals que estem vivint a Catalunya?
http://www.catalunyalliure.cat/2018/01/fem-memoria-historia-catalunya/#
Per a saber més:
>> [Els 650 anys de la Generalitat de Catalunya] http://www.cucadellum.org/2015/05/650-anys-de-la-generalitat-de-catalunya.html
___
Subscriure's a:
Missatges (Atom)