19 de setembre del 2013

El videoclip de la Via Catalana, primicia de Vilaweb. Amb la lletra de la cançó "La Via".



El grup de l'Ebre diu que amb aquest vídeo vol 'enaltir la germanor entre tots els territoris de parla catalana' i alhora 'reivindicar la independència de Catalunya com a primer pas cap a la llibertat de tots els Països Catalans'. 
El videoclip és obra de la productora Concerts Privats i presenta una nova versió de la cançó 'La Via', amb la col·laboració de Juanjo Blanco i Arecio Smith. 


La lletra de 'La Via'

Hi ha el somni del xiquet que dorm al braç,
la mare que li dóna de mamar
i el vell que just baixava a comprar el pa
que s'ha trobat la via i s'hi ha quedat.

El jove amb tot a guanyar
i res a perdre per cridar
In, Inde-, Independència!

La 'txatxa' que li pega per ballar
seguint la batucada aquí i allà
i aquell 'enteradillo' que ho sap tot
que beu birra del paki de la sort.

I després diran
que si només érem quatre gats.
Tot un poble clamant per la llibertat
i al diari tot són containers cremats.

Qui vulgui jugar que s'agafi de la mà.
Qui vulgui cridar que s'agafi de la mà.
Qui vulgui lluitar que s'agafi de la mà.
Tots junts.

Hi ha pancartes 'catxondes', crits i balls,
sardanes, castellers, dracs i tabals
i el clímax energètic que se sent
quan se posa d'acord tota la gent.

I després diran
que si només érem quatre gats.
Tot un poble clamant per la llibertat
i al diari tot són containers cremats.


http://www.vilaweb.cat/noticia/4144668/20130919/videoclip-via-catalana.html

18 de setembre del 2013

Resum de la història de Catalunya, vídeo: "Glòria Catalunya llibertat pels catalans - cronologia " 18 min.

Edward Hugh: “Els avantatges d'estar dins la UE no són tan grans” - (article del desembre 2012)



L'economista considera poc probable que Europa es plantegi marginar una Catalunya independent. Detalla que, si quedés fora de l'euro, Catalunya tindria avantatges per ser viable



> Manté que amb una moneda pròpia Catalunya pot competir amb  preus atractius

> Considera que la UE té un llarg currículum d'avisos que acaba no complint 

L'08/12/12 02:00 - tarragona - marc rovira - L'economista Edward Hugh ho té clar: “Catalunya no és un país tan petit com alguns ens volen fer creure”, i amb la mateixa seguretat manté que, si la culminació del procés sobiranista català comporta l'expulsió de l'euro i/o de la Unió Europea, tampoc no seria cap tragèdia.

En una conferència que va oferir a la Cambra de Comerç de Tarragona i a la qual va posar per títol Un euro sense Catalunya, Hugh (antic alumne de la London School of Economics, fi analista de la realitat macroeconòmica, col·laborador del premi Nobel Paul Krugman i, malgrat que nascut a Liverpool, ciutadà alt-empordanès de pro) va fer una crida a la calma davant un auditori que estava ple d'empresaris inquiets pel futur del país (alguns més inquiets que d'altres si s'atén a les preguntes que van dirigir a l'expert).

La recepta de Hugh per temperar els temors que generen les previsions apocalíptiques referides a una Catalunya independent d'Espanya no és altra cosa que l'observació de la realitat. D'aquesta manera, l'economista considera que, tot i les veus que amenacen amb la marginació d'una Catalunya sobirana, ara per ara no té sentit posar la bena abans que la ferida perquè “a Europa tot és lectura i relectura. No estan tan clavats com ho està la Constitució Espanyola” i reflexiona: “Al principi se'ns deia que era impossible rescatar un estat, i s'han rescatat estats. Ens deien que no és possible sortir de l'euro sense sortir de la Unió Europea i, en canvi, ja hi ha qui està obrint la porta perquè això passi amb Grècia. També deien, de fet ho diu el Tractat, que el Banc Central no pot finançar els governs i, en canvi, ara han trobat la fórmula perquè els governs, si ho volen, que algun dia ho voldran, puguin ser finançats pel Banc Central.”


FORA DRAMATISMES.
Per a Hugh, és una possibilitat molt remota (“quasi impossible”, diu) que una Catalunya independent quedi fora de la Unió Europea perquè “la racionalitat ens porta a pensar que les persones negociaran abans de prendre una decisió que posaria en escac l'euro”, però, apunta, que si l'expulsió es produís tampoc no seria cap drama irreparable: “Catalunya en cap cas no desapareixerà com a país i l'adopció d'una nova moneda suposaria un actiu per a la indústria turística. Una moneda més barata suposaria poder oferir als britànics o als suecs preus molt més atractius que els que donen Grècia o Portugal. El mateix passaria, per exemple, amb el parc immobiliari que, automàticament, cotitzaria a preus molt més raonables.”
  
Per reforçar la seva teoria, un dels exemples que posa l'economista és “Islàndia” i apunta que “és un país que té 300.000 habitants i ha estat en una situació crítica. Però té una moneda pròpia i l'ha devaluat i se n'està sortint”.


Hugh resumeix que “els avantatges d'estar dins de la Unió Europea no són tan grans” i diu que malgrat que amb la desvinculació de la UE “inevitablement passen coses”, considera que “és solucionable. El veritable problema el tens quan tens un problema que no pots solucionar. El vas patint dia sí i dia també i això cansa”.


En el pitjor escenari possible (fora de la UE), Hugh pronostica que a “Catalunya li tocarien uns anys de menjar sorra però després ens en sortirem”, i afegeix: “És que si els catalans no tinguessin aquesta capacitat de sortir-se'n, entre d'altres coses no existiria la llengua catalana el dia d'avui.”

Però una cosa és la llengua i l'altra és la butxaca?
“Hi ha persones que han sacrificat bastant la butxaca per tirar endavant l'idioma i la identitat.”

Essent com és un coneixedor de les dues realitats, Hugh accepta valorar possibles coincidències entre Escòcia i Catalunya: “No tenen res a veure. Escòcia és un país que ha patit grans migracions de persones cap al sud d'Anglaterra a buscar feina”, i, afegeix, “Escòcia té una dependència fiscal amb Anglaterra, no un dèficit.”



L'ATUR NO REMUNTARÀ.
Edward Hugh té el convenciment que la taxa d'atur “és difícil que baixi del 20% abans de l'any 2020” i parteix de la base que “cadascú hi ha de posar de la seva part per sortir del forat. Ha quedat demostrat que ningú no ens vindrà ajudar. Cal preguntar-nos què sabem fer i què podem fer”. Explica que cal explotar el potencial de cadascú i detalla que “jo, per exemple, volia ser escriptor en lloc d'economista, però un dia em vaig dir «deixa't de foteses i centra't en el que saps mig fer».” Manté que, tot i la situació de pessimisme enquistat, hi ha opcions vàlides que són fruit de l'època en què vivim: “Els joves tenen coneixements i tenen la possibilitat de crear petites empreses i prosperar amb internet i les noves tecnologies.”

El detall
La clau està en una safata d'entrepans
Després de la ponència, Edward Hugh accepta respondre unes quantes preguntes en un apart. Al davant hi té una safata d'entrepans que li acaba servint per escenificar l'explicació que dóna quan es refereix a la separació Catalunya-Espanya i als sacrificis que pugui fer l'Estat Català: “Mira, Catalunya pot anar a Madrid i dir-li «d'aquests sis entrepans nosaltres només en mengem un». No passa res, perquè Catalunya trobarà altres possibilitats de menjar.”

Sobre les càrregues que comporti la independència, l'economista explica que “Catalunya pot assumir una part del deute espanyol a canvi de reconeixements, com per exemple, el dret a poder accedir als mercats de finançament”.

Per a Hugh, “la clau és fer ofertes pensant quins beneficis en treus, no es pot plantejar una oferta a l'abstracte”.
Quan se li fa notar que hi ha la possibilitat que la consulta es faci sense què la ciutadania sàpiga en quina situació quedaria una Catalunya independent, respon: “És que és impossible de saber. La inexactitud sobre el que passi a Catalunya, Espanya o Europa, és total. Et pronuncies per decidir si vols gestionar tu mateix les coses i sortir del pou de la crisi. Catalunya està col·lapsada.”
Darrera actualització ( Dissabte, 8 de desembre del 2012 02:00 )
Publicat a
 http://www.elpuntavui.cat/ma/article/4-economia/-/600564-edward-hugh-els-avantatges-destar-dins-la-ue-no-son-tan-grans.html?utm_source=botons&utm_medium=com_elpunt&utm_campaign=facebook

La 'Catalunya noruega' sí que fa por a Brussel·les, per Vicent Partal



Publicat el 16.09.2012   /   
M’ho va dir un amic ben situat a Brussel·les: 'La Unió no permetrà que sigueu una altra Noruega.' Ofuscat, com ho ha estat durant segles i ho serà sempre, l’espanyolisme ha començat a brandar l’espantall que una Catalunya independent seria expulsada de la Unió Europea sense tenir en compte tres coses importants. En primer lloc què pensa Europa. En segon lloc quina força té --Espanya vull dir. I en tercer lloc oblidant que hi ha estats europeus que no són part de la Unió. Tot això es resumeix en la frase del meu amic.
De primer perquè Espanya es pensa que pot vetar o condemnar o impedir coses com la independència de Catalunya, capacitat que clarament és fora del seu abast avui. És obvi que Espanya avui és un estat pària a Europa i Europa no li consentirà que, a més a més dels molts problemes que ja ha causat, encara en cause de nous.
Segonament, perquè allò que Europa pensa no és, clarament, allò que l’espanyolisme es pensa que pensarà. Ja n’he parlat abastament aquests dies i em remet a l’episodi ridícul del talòs de portaveu de la Comissió Europea castigat i obligat a penedir-se d'haver dit irreflexivament que Catalunya restaria fora de la UE. La Unió Europea no posarà ni un sol entrebanc a la república catalana.
I no ho farà, especialment ara, perquè per a la Unió Europea una Catalunya ‘noruega’ és un perill enorme, i aquest sí que els preocupa. De fet, tinc la seguretat que ara mateix preocupa més a la Unió Europea que Catalunya reste fora de la Unió que no hauria de preocupar a Catalunya restar-ne fora. I ho dic des de la meua militància europeista, pública i notòria.
Europa viu un moment molt perillós. La Unió ha estat concebuda amb el mandat d’incloure, no d’excloure. La Unió va forjar-se per unir tots els estats possibles i per això veu amb tanta por això que ara passa. Que hi haja països que abandonen la Unió o que l’euro siga un fracàs per a la Unió Europea. I és per això que no farà mai cap pas per expulsar Grècia de la Unió --els mesos van passant i no l’expulsa. Europa viu amb terror una seqüència de mapes en què el seu mapa siga menor en territori que no ha estat. Per tant, de cap manera no consentirà que Catalunya se’n vaja.
Oimés tenint en compte que no és gens clar que, fora de la Unió Europea o de l’euro, Catalunya visqués pitjor que no ara. De qui tenen por a Brussel·les és de Noruega, ara mateix el país més ric per càpita i més estable en termes econòmics d’Europa. I que no és part ni de la Unió Europea ni de l’euro, simplement perquè no vol.
Ara, Noruega és una anècdota explicable. Però, si Catalunya no formàs part de l’euro ni de la Unió i malgrat això anàs econòmicament bé, que tots sabem que hi aniria, la cosa ja no seria tant una anècdota com una dura impugnació del model amb conseqüències continentals.
La pregunta a respondre és: a la vista de tot això, per quin motiu hauria d’arriscar-se la Unió a deixar-ne fora Catalunya?

Admiremos a Cataluña, artículo impagable de Suso de Toro


Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender.



12/09/2013 - Los medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y 
despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta... Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido. Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros... Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?

Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.

Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como “la dictadura”. Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de “Rosa Sensat”, cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la “nova cançó” y Lluis Llach “al`Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional... 

En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta “Moses und Aron” cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.
Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el “Quadern Gris” de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.
Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.
Y con esta Diada acaban de darnos una nueva lección de civismo y libertad. Para comprender cuán necesaria es esa lección hay que tener presente lo que ocurrió el mismo día en Madrid, un ataque fascista que no es ninguna anécdota. La medida de la libertad y del aire que se respira en la capital del Estado y en el conjunto del Estado la dará el tratamiento que se le dé a ese ataque: ¿se le aplicará la ley antiterrorista? ¿Serán ilegalizados y perseguidas esas organizaciones como hicieron los políticos y la justicia española en Euskadi? Y, cuando aparecen multitud de policías bien pertrechados cada vez que la ciudadanía defiende legítimamente sus derechos, ¿por qué no estaba en esta ocasión en las cercanías del lugar para protegerlo? Qué asco.
Lo que nos ofrecieron a todos los catalanes en su día fue ciudadanía libre y alegre frente a canallas amargados y matones. Al ministro que amenazó con el Ejército le oponen gente de todas edades con bocadillos, camisetas y banderas. No se valorará la dimensión de ese gran acto cívico si no se cae en la cuenta de que no era una manifestación como la que hubo hace unos meses. La Via Catalana fue el resultado de un trabajo organizativo de meses, cada persona se anotó y se dirigió al lugar donde le correspondía en el mapa de la cadena. No fue un calentón de un día o una semana, un momento de enfado que ocupa las calles, sino que cada ciudadano o ciudadana se buscó su camiseta y se apuntó con tiempo para ocupar su lugar correspondiente. No se trataba de una multitud de manifestantes sino de una ciudadanía organizada voluntariamente y desde abajo, hablamos de un pueblo decidido que tiene una decisión tremendamente madurada porque la ha ido elaborando a través de los años y de sucesivas experiencias que le fueron demostrando una tras de otra que el Estado español no reconocía sus demandas y no protegía su lengua ni tampoco sus intereses. No es una ocurrencia repentina.
En los últimos años cada vez que comenté el proceso social y político catalán con políticos de partidos estatales siempre me respondían “es que Mas...”, “realmente lo que quiere Convergencia...”, “...las banderas...”, “...es que la burguesía catalana...”, “es que Esquerra...”. Por más que les insistía repetían sus cómodos prejuicios y lo reducían a una dialéctica de partidos, casi nadie tuvo la humildad de ir desde Madrid a Barcelona y no digamos a otras ciudades catalanas a preguntar y escuchar a la gente. No comprendían que era la gente, no los partidos; Mas sólo se puso al frente de un movimiento social de gran profundidad porque no tuvo más remedio. Lo que hicieron los medios de comunicación madrileños y la política española fue menospreciar a los catalanes, reducirlos a una gente aturdida y conducida astutamente por unos malévolos políticos enemigos de España. Lo que hicieron fue negarle la dignidad personal a esas personas, precisamente a los habitantes de un país que siempre le dió lecciones de civismo a España. Tendrán muchos defectos los catalanes pero son una sociedad con una complejidad y densidad cívica como no conozco otra. Lo que ahora tienen delante es la realidad, los catalanes no eran unos chalanes aprovechados y unas sanguijuelas, como nos contaron, sino que tenían dignidad. Toneladas de dignidad colectiva y personal.
Hoy por hoy, de Cataluña sólo podemos aprender. Paul Celan escribió sobre una Alemania que era maestra de la muerte, Cataluña en cambio es una maestra de civilidad: mucho mejor le hubiese ido a España si la hubiese escuchado y aprendido sus lecciones. No quiero imaginar una España sin Cataluña.
Los franquistas invocarán la sagrada unidad de la patria y el deber del Ejército, aunque no lo hicieron cuando entregaron las provincias españolas del Sahara a la monarquía marroquí por orden de sus amos norteamericanos. Y los nacionalistas españolistas en general invocarán una constitución, dictada por Yahvé y que se bajó Moisés del monte, ya tenían en el Tribunal Constitucional a quienes la interpretaron en su día como les interesaba a ellos y ahora tienen presidiéndolo a Pérez de los Cobos, que ya nos informó de lo que piensa de los catalanes. Pero quienes creemos en la democracia y no somos catalanes tenemos el deber de reconocer que ejercen la democracia y su libertad y sólo podemos esforzarnos en imaginar el modo de que Cataluña sea lo que libremente desee su ciudadanía y que ello no suponga que pasen a ser gente extraña a nosotros. Pues así lo sentimos
 http://www.eldiario.es/autores/suso_de_toro/


Avui 18-09-2013 ens arriba una resenya d'El Singular Digital, d'aquest article precisament:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/09/suso_del_toro_quasi_ningu_ha_tingut_la_humilitat_d_escoltar_els_catalans_95950.php






 
16/10/2011 -  Lluis Llach -30 ANIVERSARIO, EN MEMORIA DE LOS OBREROS ASESINADOS POR LA POLICIA ESPAÑOLA.



(En esta blog hemos publicado algún otro artículo notable a favor de Catalunya escrito por mentes claras del Reino de España; vean por ejemplo las entrevistas al Sr. Cotarelo.  Si el 50%  de lo interlocutores políticos de Catalunya fueran así, otro gallo nos cantara!      
>>"Singulars":  Ramón Cotarelo: S'ha acabat la "conllevancia"? 
>> Ramón Cotarelo razona sobre el derecho a decidir de las naciones de España, sin imposiciones )

14 de setembre del 2013

Signa per a l'autodeterminació. Campanya de pressió a les institucions europees per donar suport a un referèndum d'autodeterminació a Catalunya.


Benvolguts,
Hi ha iniciada aquesta campanya de recollida de signatures al parlament  europeu,   en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta  a Catalunya. O ara o mai...

Passeu-lo a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara  ens en falten 14.000!!

Campanya de pressió a les institucions europees per donar suport a un  referèndum d'autodeterminació a Catalunya.

Si et plau, SIGNA i fes-ho arribar a qualsevol persona que estigui  conscienciada per aquest afer tan important per a nosaltres!!!  Clicar:

La Gigafoto de la Via Catalana: primeres mostres a la xarxa



14.9.2013.  Actualització (12:15 h):
- Les imatges del tram 602, captades per Ricard Vaqué.

Un dels elements més atractius de l'operatiu de la Via Catalana va ser la captació d'una imatge fotogràfica que mostrés d'una sola tirada tots els manifestants, enllaçats, metre a metre, al llarg dels 400 km. Una de les incògnites per a molta gent és l'aspecte que tindrà la foto i com estarà construïda tecnològicament.

Per tal que la foto funcionés, l'ANC va difondre les instruccions de com comportar-se un cop situats a la Via, és a dir, era el "decàleg" de la Via.

A la xarxa, hi ha alguna prova del que podria ser la Gigafoto de la Via Catalana, captada per uns 800 fotògrafs voluntaris que, organitzats per l'ANC, van recórrer tots els trams. Podeu veure aquí una possible prova d'un tram 161, disponible al site de Gigapan, a càrrec de Josep Giribert, en un indret que podria ser Montroig del Camp.

Convé tenir en compte que es tracta d'un muntatge provisional, que no és la Gigafoto definitiva que en el seu moment difondrà l'Assemblea Nacional. Per tant, hi pot haver desajustaments de muntatge, repeticions de fotogrames, etc.

La imatge serveix tan sols per començar d'imaginar quin aspecte pot tenir la presentació final de la Gigafoto. Cosa que moltíssima gent es pregunta i espera coneìxer amb tanta il·lusió com impaciència.


Podeu visitar també aquests impressionants reculls de la Via Catalana a Nació Digital:



http://www.naciodigital.cat/noticia/59309/gigafoto/via/catalana/primeres/mostres/xarxa


A 18 set 2013  tenim més notícies via www.vilaweb.cat: 


Primeres proves no oficials de la Gigafoto de la Via Catalana


S'han publicat a la xarxa les fotos panoràmiques d'uns quants trams de la cadena humana

L'Assemblea Nacional Catalana ha informat que els centenars de fotògrafs que van col·laborar en l'elaboració de la gigafoto dela Via Catalana treballen de valent per a tenir-la a punt ben aviat, de tal manera que tots els participants s'hi puguin trobar. Però com serà aquesta gigafoto, com es veurà la superposició de fotos de cada tram? Per fer-nos-en una idea, aquests últims dies hores s'han publicat a la xarxa algunes composicions de fotos de trams, que no són pas encara les oficials.

Heus ací una foto del Tram 90. Foto de Joan Fibla:

Tram 219, a la Canonja. Foto de Ricard Casas:

Tram 430 a Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Foto de Joan Carles Orengo:

Tram 760, corresponent a la plaça d'Espanya de Barcelona:

I encara una altra del tram 292, al Vendrell, obra de Jaume Santacana:
(>> Veure les gigafotos a: http://www.vilaweb.cat/noticia/4144097/20130918/primeres-proves-oficials-gigafoto-via-catalana.html 


En un altre post La Cuca de Llum actualitza les gigafotos que es van publicant, cliqueu:

Actualització de la Gigafoto de la Via Catalana a 21.09.2013