16 de gener del 2018

El documental de l'1-O de TV3 s'emetrà al Parlament Europeu. Serà el dia 1 de febrer en una jornada sobre Catalunya


 Serà el dia 1 de febrer en una jornada sobre Catalunya

 13.01.2018  

El recorregut de l'impactant i emotiu documental de la televisió pública catalana sobre el referèndum de l'1 d'octubre, produït per Mediapro i que es va emetre amb èxit absolut d'audiència dimarts passat, també es projectarà a Brussel·les el dia 1 de febrer subtitulat en anglès. Serà al Parlament Europeu amb unes jornades sobre Catalunya. Així ho ha explicat Josep Maria Terricabras en un vídeo difós a les xarxes.

16.gener.2018 - Avui fa 3 mesos que els Jordis estan en presó preventiva injustament. Mani aquesta tarda, consulteu aquí. Llistat d'articles d'avui sobre el seu empresonament.




Joan Mangues (@jmangues) ha tuitat a les 4:21 p. m. on ds., gen. 13, 2018:
5- Justificar el encarcelamiento de líderes de la sociedad civil, los Jordis, por promover la violencia el 20 y 21 de septiembre. El que se crea tal mentira, que vea este vídeo de como ellos mismos envían a la gente pacíficamente a sus casas. https://t.co/5EHglWqXF4
(https://twitter.com/jmangues/status/952198896213741569?s=03
)

Aquest dimarts 16 de gener farà tres mesos que el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez, són a la presó.
....

Són dos homes de pau tancats injustament per defensar les seves idees. Per això, hem de tornar a sortir al carrer i reclamar la seva llibertat!

A Barcelona, hi ha 5 punts de trobada des d'on s'anirà caminant, en columnes de gent, fins al passeig de Sant Joan amb el carrer Casp.


- Dia:
demà dimarts 16 de gener
- Hora: 19 h
- Lloc: consulta a quin punt de trobada has d'anar tenint en compte el teu barri:


1. Gran Via amb c/ Comte d'Urgell: Esquerra de l'Eixample, Sant Antoni i districtes de Sants-Montjuïc i Les Corts.

2. Fossar de les Moreres: Poble Sec i districte de Ciutat Vella.

3. Monumental: Dreta de l'Eixample, Fort Pienc i Sagrada Família.

4. Metro Marina: districtes de Sant Martí, Sant Andreu i Nou Barris.

5. Plaça de la Vila de Gràcia: districtes de Gràcia, Horta-Guinardò i Sarrià-Sant Gervasi.
- Recorda: si ho prefereixes, pots anar directament a les 20 h al passeig de Sant Joan amb c/ Casp.


Articles publicats avui sobre aquesta flagrant injustícia:

>> El Nacional: "Los Jordis: tres meses en prisión y un futuro imprevisible"

>> El Nacional: "L'ANC i Òmnium organitzen concentracions pels tres mesos dels Jordis a la presó"

>> El Nacional:  Felipe González no veu delicte de rebel·lió dels dirigents independentistes


Catalunya, resum de tot allò important succeit els tres mesos següents a l'1-Oct en una piulada



Excel·lent resum de la situció política a Catalunya de l'1-Oct 2017 a 16-Gener 2018 per Alber Batet:


Albert Batet🎗 (@albertbatet) ha tuitat a les 0:01 a. m. on dg., gen. 14, 2018:

La realitat a Catalunya és:


1) 1-O violència
2) Presos polítics
3) President i Govern a l'exili
4) Imam de Ripoll
5) Sixena
6) 21D victòria independentisme
7) 21D derrota 155
8) Rajoy 4 diputats
9) No han derogat 155
10) No respecten resultat electoral. No respecten democràcia.


(https://twitter.com/albertbatet/status/952314612225138688?s=03)



16.gener.2018 - Puigdemont promet la constitució per “imperatiu legal” i assegura “fidelitat a la voluntat del poble”



Puigdemont promet la constitució per “imperatiu legal” i assegura “fidelitat a la voluntat del poble”

· Jurar, o prometre, la constitució, és un pas previ per tenir l’acta de diputat

· A ERC s’han decantat per prometre, sense afegir res més 

Carles Puigdemont ha jurat “per imperatiu legal” la constitució i l’Estatut i s’ha compromès a actuar “amb plena fidelitat a la voluntat del poble”, com a pas previ per poder tenir l’acta de diputat.

Els tràmits per obtenir l’acta passen per presentar les credencials com a electe, una declaració de béns i una promesa per escrit de complir l’Estatut i la constitució, requisits que han complert els electes de JxCat i ERC abans del ple de constitució de demà.

Encara que en el cas de Carles Puigdemont, la fórmula usada, segons fonts de JxCat, és de prometre la constitució i l’Estatut “per imperatiu legal”, amb el següent afegit en el text: “Prometo actuar amb plena fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya”.

Una fórmula que han usat la majoria d’electes de JxCat, llevat de Jordi Sànchez, Joaquim Forn, Jordi Turull, Clara Ponsatí i Lluís Puig, que només prometen la constitució i l’Estatut sense afegir res més, amb l’excepció de l’exconseller Josep Rull, que sí que inclou “per imperatiu legal”.

El mateix passa a ERC, perquè Oriol Junqueras, Raül Romeva, Meritxell Serret i Carme Forcadell s’han limitat a prometre la constitució sense afegir-hi res, segons fonts de la formació republicana.

En canvi, la resta d’electes d’ERC han usat la fórmula següent: “Prometo respectar la constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per imperatiu legal. I anuncio que quedo a disposició del nou Parlament, de la Presidència i del Govern de la Generalitat de Catalunya, sent fidel als mandats democràtics emanats del poble de Catalunya”.

16.gener 2018 - Que no governe Puigdemont, com siga, per Vicent Partal





16.01.2018
Diuen que a vegades només cal mirar què fa l'adversari per entendre què has de fer tu. I si això és així és ben evident que la ratificació de Carles Puigdemont al capdavant de la presidència és l'opció més consistent que pot prendre l'independentisme avui.

Poques vegades s'ha vist una campanya, política i mediàtica, de la dimensió d'aquesta de què és objecte ara mateix el president de la Generalitat. Tot s'hi val, per a atacar-lo. El que fa i el que no fa. I el que podria fer. La bel·licositat desfermada en contra seu per polítics i periodistes espanyols o espanyolistes supera els límits de tot allò que havíem vist fins ara i deixa veure fins a quin punt el nerviosisme i la por s'han apoderat del bloc del 155, després de la derrota electoral del desembre.

Però ahir vam assistir a un augment de la pressió realment sorprenent. Va ser quan Mariano Rajoy va afirmar que si Puigdemont continuava essent president el 155 es mantindria vigent. L'explicació és esbalaïdora. El 155, segons el decret signat per Mariano Rajoy, s'extingeix amb la presa de possessió del nou govern. Però ara resulta que el president del govern espanyol i dirigent del partit amb menys diputats del Parlament de Catalunya diu que no serà així i que si el parlament ratifica Puigdemont no podrà formar govern.

La situació ha arribat a un extrem tal que Rajoy ni tan sols es troba obligat a explicar com és que diu que el president elegit pels catalans no podrà formar govern. Sobretot tenint en compte que ja s'ha explicat a bastament que Rajoy no té raó. L'article 36 de la Llei del Govern i de la Presidència autoritza explícitament l'ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no ho prohibeix. No hi ha cap norma que diga que una investidura a distància siga il·legal. I Puigdemont, a Brussel·les, legalment no és cap fugitiu, perquè no pesa cap ordre de captura sobre ell. Ja ho sé, que els tribunals espanyols, més que previsiblement, desoiran totes les raons i aplicaran la raó d'estat per damunt de la justícia, però tot té un límit, oimés si això hi ha en joc va més enllà.

És ben possible que a l'estat espanyol no li importe destruir fins el darrer bri de democràcia, en aquesta cursa enfollida per a evitar que s'acomplesca el resultat de les eleccions. Però no és necessari, ni acceptable, que el Parlament de Catalunya siga arrossegat per l'espiral d'iniquitat autoritària del PP. Resistir-s'hi no serà fàcil, això ho sabem tots, però conformar-se a viure dins aquesta espiral on tot és arbitrari i on l'estat deixa d'existir per passar a ser només un braç auxiliar del partit és una opció molt pitjor encara. Enfrontar-se a l'arbitrarietat i l'autoritarisme, també des de la legitimitat de la República proclamada el 27 d'octubre, és l'única via que tenim al davant i és, certament, la que a ells els fa més por. I per això, perquè aquesta legitimitat l'encarna millor que ningú el govern que hi ha a Brussel·les, la perspectiva de la ratificació parlamentària de la presidència legítima els ha fet embogir, ha fet embogir el règim.

PS. La sentència sobre el cas Palau feta pública ahir arriba molt tard, després de vuit anys llarguíssims, però això, al capdavall, no li lleva ni importància ni contundència. I la sentència demostra clarament que CDC es va beneficiar econòmicament de la trama organitzada per Fèlix Millet. Que CDC no fos l'única –també se n'aprofità la FAES i ha restat fora del judici– no canvia res de substancial. I els tecnicismes que es puguen adduir respecte de l'adjudicació o no de l'obra pública poden confondre, però no poden canviar el fet substancial: que Convergència Democràtica va participar en una trama econòmica irregular, que inevitablement taca el seu funcionament com a partit i els qui van estar al capdavant del partit, políticament parlant.
www.vilaweb.cat  - Editorial - 16.01.2018

"Que la prudència no ens faci traïdors", per Agustí Colomines


                                                             Dilluns, 15 gener de 2018
Jordi Carbonell, president d’ERC entre el 1996 i el 2004, l’11 de setembre de 1976, a Sant Boi, va pronunciar una de les frases mítiques d’aquells anys de transició política, de debat entre la reforma i la ruptura. “Que la prudència no ens faci traïdors”, va dir des de l’escenari muntat per l’Assemblea de Catalunya i es va convertir en el titular d’aquella jornada. L’advertiment d’un antic lluitador antifranquista, llavors independent, anava dirigit als que, esporuguits per la força del militarisme franquista, volien passar pàgina ràpidament del passat. Un dels errors de la transició va ser la pressa, però no precisament per accelerar el canvi. Al contrari. El PSUC, malgrat que era el partit més ben organitzat sota la dictadura, va imposar un ritme, diguem-ne, lent a la transició amb l’excusa que calia atraure els sectors moderats franquistes cap a les posicions democràtiques. Ara sabem que el que hauria calgut era escarmentar-los de debò. Els franquistes van poder sobreviure al dictador sense pagar el que devien.

L'agost del 1976 es va constituir la Comissió Onze de Setembre, integrada per l'Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i altres grups que no participaven en aquests dos organismes unitaris. L'objectiu era aconseguir l'autorització per celebrar, de nou, la Diada Nacional. Des del primer moment les discussions internes i les negociacions amb el governador civil, Salvador Sánchez Terán, van ser difícils. El governador civil era el guardià de les essències de la legalitat d’aleshores. El Club Catalonia, liderat per Juan Antonio Samaranch, en aquell moment president de la Diputació de Barcelona, es va despenjar de la convocatòria per desacord amb la referència a l'Estatut republicà en el document unitari que s’havia de llegir aquella tarda. Samaranch, antic falangista, encara no s’havia convertit en el pròcer barceloní que es va voler vendre després del 92. Era un home de la dictadura i per això molta gent es va oposar que l’Estadi Olímpic portés el seu nom. Despenjat Samaranch i com que calia que a Sant Boi parlés un conservador, es va haver de recórrer a Octavi Saltor, un venerable escriptor catòlic, promotor de la Lliga Liberal Catalana, que no obstant això, com va quedar demostrat a les eleccions de 1977, no representava ningú.

La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme 

La manifestació havia de tenir lloc a la Ciutadella però el govern Suárez va vetar la proposta precisament pel simbolisme que havia intuït Josep Solé Barberà, l’advocat comunista que havia fet la proposta. Finalment, Rodolfo Martín Villa, ministre de Governació, va autoritzar la manifestació, que es va celebrar a Sant Boi a proposta de Josep Benet. Els historiadors tenen predilecció per preservar la memòria i en aquella ciutat del Baix Llobregat hi havia estat enterrat, per bé que l’any 1976 res no ho indicada, Rafael Casanova. La plaça on va tenir lloc el míting estava plena de gom a gom i Jordi Carbonell va encendre els ànims en comparar el 1714 amb el 1939: “Que la prudència no ens faci traïdors” —cridava mentre la gernació allí aplegada es desfeia en aplaudiments. Va ser premonitori. La “traïció del líders”, per resumir-ho amb el títol de les denses i acusatòries memòries de Lluís Maria Xirinachs, va deixar oberta una ferida que el règim del 78 no va saber suturar. Des dels inicis de la democràcia, la tònica general de les polítiques autonomistes aplicades per l’Estat ha sigut la regressió en comptes de la superació dels dèficits constitucionals.

Quan Carbonell va morir, el 22 d’agost de 2016, feia una mica mes de mig any que s’havia constituït el Govern presidit pel MHP Carles Puigdemont, després del famós pas al costat d’Artur Mas, rebregat per la CUP. Els companys de partit de Carbonell, integrats a Junts pel Sí, van repetir la mítica frase del 1976 una vegada i una altra per ressaltar, suposo, que ells es mantindrien ferms en la defensa d’un full de ruta que ens havia de dur al que va passar el 27-O, que no va ser altra cosa que la proclamació de la República catalana, seguint el mandat de l’1-O. Dubtar de l’altre és un dels esports favorits de l’independentisme. Però hi ha unionistes catalanistes que s’han especialitzat a sermonejar tothom, com Jordi Amat, aquest assagista que titlla d’irresponsables els que defensen un projecte polític independentista simplement perquè comporta riscos. Posar al mateix nivell les formes autoritàries imposades pel PP a l’estat de dret i l’independentisme és un insult. És, al capdavall, justificar la violència, la iniquitat, l’arbitrarietat, les mentides i la xenofòbia promoguda pel PP i pels mitjans de comunicació espanyols. De quina irresponsabilitat parla, aquest home? Fins i tot un polític tan conservador con Churchill sabia, l’any 1945, que el món estava canviant més de pressa del que podien canviar ells i, per tant, que el gran error dels conservadors seria aplicar al present els hàbits del passat. La Catalunya del 2018 ja no és aquella feble i dòcil Catalunya dels anys 80 que anhelen reconstruir avui els que llavors deien pestes del pujolisme.


“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”

“Que la prudència no ens faci traïdors”, caldria repetir ara una altra vegada, però aplicant-ho als que ens han empès contra les roques i ara reclamen “realisme”, en una feliç coincidència entre unionistes i repenedits. És legítim tenir por davant la repressió que aplica l’Estat contra els dirigents polítics i de la societat civil del sobiranisme, però l’acció política no pot quedar subordinada al temor sobre què ens passarà individualment. Cal assumir les conseqüències del que s’ha fet i de com s’ha fet. I si no es pot resistir l’estrebada, cal optar per retirar-se de la primera línia. Aquesta no és l’hora dels adormits. Cal saber defensar el que s’ha guanyat i no acceptar, si més no d’entrada, les condicions de rendició que busquen l’Estat i l’unionisme. És per això que el MHP Puigdemont, destituït il·legalment, com va quedar clar en el recurs interposat pel Parlament contra el 155, ha d’afrontar el debat d’investidura sense por. Un cop investit, si torna a ser destituït o els partits unionistes recorren a argúcies reglamentàries per impedir la investidura, ja es veurà què cal fer. És per això que la constitució de la mesa del Parlament i el debat d’investidura són dues cares d’una sola moneda. Separar-ho és una trampa que faria perdre la legitimitat que avui és a mans dels sobiranistes.


Prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Puigdemont i el seu Govern al capdavall ens convertiria en traïdors

Temps hi haurà per determinar si fins a l’aplicació del 155 hem viscut una fase naïf del procés, com indiquen alguns articulistes lligats al passat i que recomanen calma des dels diaris unionistes, o bé si ha quedat demostrat que almenys la meitat del poble de Catalunya està disposada a mantenir les posicions. La idea de legitimitat va donar la victòria a JuntsXCat en detriment d’ERC i la CUP. Aquesta legislatura, que serà llarga, no en dubtin, perquè cal refer l’autogovern, tanmateix no serà normal perquè comença amb una gran anormalitat, que és que l’Estat vol alterar la voluntat popular impedint que el líder de la majoria sobiranista sigui investit president. Serà una legislatura presidida pel conflicte, d’això tampoc no cal dubtar-ne. Dir el contrari seria enganyar-se o bé demostraria que ha triomfat el vell autonomisme de la mà dels que ara criden a la prudència. Ens cal formar ben aviat un Govern per començar la remuntada, però cal, també, que preservem la legitimitat, perquè prescindir-ne, prescindir de la legitimitat republicana que representen el president Carles Puigdemont i el seu Govern, al capdavall ens convertiria en traïdors a l’esperit de l’1-O i el 27-O. Jordi Carbonell ho tindria avui tan clar com ho tenia el 1976.
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/agusti-colomines-que-la-prudencia-no-ens-faci-traidors_229212_102.html 


Altres articles sobre Jordi Carbonell: 



15 de gener del 2018

"Necessitat supera legalitat" per Joan J. Queralt. Article recomanat per J. Antich.




Dilluns, 15 de gener de 2018
A tots els sistemes els cal defensar-se del que entenen que són atacs contra la seva línia de flotació. Pot passar, com és el cas d’Espanya, que l’Estat, incompetent i autoritari, incapaç de fer mecanismes polítics, només branda la bandera de la llei i només la llei com el màgic ungüento amarillo (perdó pel castellanisme, no pel color).

El reduccionisme legal per a la superació de conflictes porta a un atzucac del qual no es pot sortir més que de la mateixa manera que no s’hi havia d’haver entrat: amb política. Tanmateix, aquest Estat, que branda la llei i només la llei, queda pres del seu propi designi i la defensa de l’Estat fa crisi a cada pas, cada pas legal és més absurd que l’anterior i engrandeix el conflicte, fent més difícil una solució raonable, és a dir, pactada i, per tant, política.

Com que la llei òbviament és insuficient per resoldre conflictes radicals, l’Estat es troba indefens. Li manquen mecanismes de superació del conflicte. Per això, malgrat que brandi fins a l’extenuació la llei com l’únic instrument possible, aquesta es demostra un element de poca o nul·la força persuasiva. Fins i tot la seva capacitat retòrica és ridículament irrellevant.

Per això, malgrat que l’Estat pretén presentar-se com a campió en solitari de la legalitat i el legalisme, fuig de la llei i de la seguretat jurídica i de tots els principis democràtics que coneixem, a l’hora de defensar-se.

La separació de poders —en què els jutges no creen normes, només les apliquen—, el dret penal d’un Estat social i democràtic de dret basat en l’indeclinable principi de legalitat, la proporcionalitat —mostra inequívoca del dret democràtic— o el principi d’humanitat —fruit de la qualitat humana indestriable que és la dignitat de la persona—, per només esmentar unes poques bases que creiem sòlides com roques, se’n van en orris. Desapareix la legalitat, l’ADN de l’Estat exemplar que es vol vendre, i arriba, ves per on!, el principi de necessitat.

Pel que fa al cas del manteniment dels empresonaments del vicepresident Junqueras, del conseller Forn i dels Jordis (i de l’exili forçat del president Puigdemont i quatre dels consellers del seu Govern), hem passat de veure les decisions judicials presidides pel principi de legalitat a veure-les presidides pel principi de necessitat.

Vegem la interlocutòria del 12 de gener d’enguany. Es crea un supòsit de restricció de drets dels investigats que la llei desconeix. El jutge aixeca requisits, envaeix competències exclusives i excloents del Parlament i criminalitza el dret de manifestació. Una llosa a la porta de sortida de la presó.

Dit ras i curt, a parer meu —i d’un nombre creixent de juristes acreditadament responsables en el maneig del dret—, la interlocutòria de l’instructor del TS fretura de bases legals per denegar la llibertat provisional a Junqueras i negar-li l’excarceració puntual (amb trasllat permanent a Barcelona) per acudir a les sessions del Parlament de Catalunya del qual, com cap de llista del seu partit, és membre.

Anem a pams. La limitació als investigats dels seus drets polítics no està prevista a cap llei. Ans al contrari, els presos només tenen limitats el dret a la llibertat i els que específicament estableixi la condemna, com preveu l’article 3 de la Llei Penitenciària. Ací no hi ha condemna encara; per tant, l’únic dret limitat és el de llibertat ambulatòria, que no és precisament poca cosa.

Per cercar una base, inexistent, reitero, l’instructor va a parar a un precepte legal que explora i reconeix que no pot aplicar: l’article 384 bis de la Llei de processal penal. Deixant de banda qüestions —que el jutge tampoc toca—, com què cal entendre per rebel a la llum d’aquest precepte d’excepció, el cert és que les mesures restrictives per a l’exercici de càrrecs públics que preveu aquesta disposició només es poden aplicar als investigats quan arriben a la situació de processats. Falta, sembla, molt per arribar a aquest estadi, atès que en totes les resolucions emeses fins ara es parla del caràcter inicial de la causa i que només som en presència d’indicis que cal investigar i corroborar.
Malgrat aquesta inaplicabilitat, l’instructor, tot partint d’un tàcit principi de necessitat, dissenya la restricció de l’exercici del càrrec públic del presoner, el de diputat al Parlament de Catalunya, i manifesta que no el deixarà assistir a determinades sessions parlamentàries, com sí que s’havia fet anteriorment (d’exemples n’hi ha als parlaments espanyol i basc). Per més que busquin a les lleis, no trobaran cap previsió que un investigat no pugui sortir de la presó per a un tràmit com el que Junqueras sol·licita. Això és, a parer meu i, pel que veig, repeteixo, de molts altres juristes, una vulneració del principi de legalitat.

Però la cosa no acaba ací. El que és gravíssim és que, sense base legal de cap mena, hom aplica una restricció analògicament (en dret penal i sancionador, l’analogia contrària al ciutadà està constitucionalment prohibida). En efecte, aquesta mesura només és prevista un cop s'ha estat processat pels delictes de terrorisme —fruit d’una legislació d’emergència que data dels anys noranta i està avalada pel Tribunal Constitucional en la sentència 71/1994. Aquesta sentor antiterrorista com a font de la laminació de drets fonamentals del vicepresident Junqueras no casa amb cap mena de garantia, per laxa que sigui.

Per si això fos poca cosa, se centra l’anàlisi de la limitació de drets sense base legal en els drets del presoner al càrrec, reconeguts a l’article 23. 2. de la Constitució. No entrarem en aquesta retòrica discussió aliena a la causa, que sembla destinada a fer més inintel·ligible la raó del càstig. Sí que cal, si més no esmentar, que l’article 23.1. ha quedat esborrat del patrimoni jurídic dels ciutadans —votessin la llista de Junqueras, o no—, quan s’impedeix el ple exercici, sense cap mena de base legal, del dret dels ciutadans a intervenir en els afers públics per si mateixos o mitjançant representants. Fer de diputat és molt més que votar les resolucions en el ple de la cambra. És tan obvi que hom s’enrojola per haver-ho d’esmentar.

Per dur a terme la seva limitació de drets al marge de les previsions legals, l’instructor fa dues coses per a les quals fretura de tota mena d’habilitació legal. Com que l’article 93 del Reglament del Parlament preveu la delegació de vot, entre altres casos, en els supòsits d’incapacitat perllongada del diputat, el jutge tira pel dret i acorda “Declarar la incapacidad legal prolongada de estos investigados para cumplir el deber de asistir a los debates y las votaciones del Pleno del Parlamento de Cataluña”. O sigui, en un procés penal, en la fase d’instrucció, inicial, com es reitera un i altre cop, sense sentir la part afectada, el jutge acorda una incapacitació per assistir al Parlament. A aquestes alçades de la lectura de la interlocutòria, fa estona que hom ens ha endinsat en la jungla de la pura i crua necessitat, lluny dels paràmetres propis d’un estat de dret.

No únicament es procedeix a declarar aquesta incapacitat, sinó que a més, vulnerant la intangibilitat del Parlament, es prohibeix la presència virtual a les sessions per via telemàtica, cosa que correspon en exclusiva a la Mesa de la cambra. O sigui que la capacitat d’autoorganització parlamentària ha esclatat i queda sotmesa a la voluntat d’un jutge instructor, en un procés en el qual el Parlament ni és ni pot ser-ne part.
Es rebla el clau de la limitació de drets amb una quasi queixa a l’hora de parlar dels eventuals trasllats des dels centres penitenciaris al Parlament. Així, manifesta la resolució: “Con estos precedentes y con estas condiciones actuales, afrontar unas conducciones de salida y de retorno del centro penitenciario, en fecha y horas determinadas, con un punto de destino y de regreso bien conocido, y hacerlo con la garantía de que se desarrollarán despejadas del grave enfrentamiento ciudadano que puede impulsarse o brotar con ocasión del traslado de unos presos que suscitan su apoyo incondicional, es algo que este instructor no percibe con la garantía que reclama el mantenimiento de la pacífica convivencia que precisamente justificó la adopción de la medida cautelar.” Novament el dret de manifestació criminalitzat, encara que no sigui promogut pel mateix pres.

Per acabar d’arrodonir la superació del principi de legalitat —recordem-ho, el principi brandat com a divisa de l’Estat espanyol—, aquesta resolució es fa extensiva a Jordi Sànchez i al conseller Forn. Una de les bases processals més elementals, el dret al procés degut, rau que ningú pot estar afectat per una resolució en la tramitació de la qual no ha pres part. La interlocutòria de 12 de gener proppassat reconeix que cap dels dos presoners esmentats ha demanat res i, per tant, no ha estat part en el debat de la resolució esmentada; tanmateix, els en fa també receptors. Aquest nou extrem incrementa el desassossec per la deriva contragarantista en la qual sembla ja ficat de ple el sistema jurídic espanyol.

Això, ni de lluny, és el que pretenem ensenyar en les nostres classes. No sé on poden haver-se après aquestes noves normes, alienes al dret vigent.