ENTRADES RECOMANADES MAIG - JUNY 2026
- La nostra "democràcia de perfil baix"
- El jurament dels diputats a Pere el Cerimoniós
- Por qué la gente con dinero no invierte en pisos, por Marcos de Quinto v.2
- Gaudí es nega a parlar castellà, defineix la (mala) administració d'Espanya, i alaba a Prat de la Riba. Article del 1917
- Llibres: història de Catalunya [1] al voltant de l'any 1000. Els inicis de l'Estat-nació v.6
18 de maig del 2020
7 de maig del 2020
La primera llei de la republica catalana ha de ser reduir la quota dels autònoms
La primera llei de la republica catalana HA de ser reduir la quota dels autònoms al
nivell de França i/o en general d´Europa. L´actual quota fixa de 300 eurs al mes no pot ser.
Els autònoms son els remenses del s.XXI. Els remences
que va citar el Pres. Puigdemont al seu discurs d´investidura, eren els més
desfavorits de l'Edat Mitja. Vegeu més detalls al tag "història de Catalunya" a l´index d´aquest blog.
Cuca de Llum
(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el 24 gen. 2020. Avui, a 3 d´abril del 2020, torna a estar a primera línia: el gobierno de España) es nega a condonnar els 200€/mes que és la quota dels autònoms, ni tan sols ara que estem tots a casa confinats pel coronavirus i no hi ha CAP activitat comercial. Impresentables, no hi ha paraules)
(Publicat per primer cop a la Cuca de Llum el 24 gen. 2020. Avui, a 3 d´abril del 2020, torna a estar a primera línia: el gobierno de España) es nega a condonnar els 200€/mes que és la quota dels autònoms, ni tan sols ara que estem tots a casa confinats pel coronavirus i no hi ha CAP activitat comercial. Impresentables, no hi ha paraules)
Espanya s'apropa a la seva 14a bancarrota
(Entrada-publicada-per-primer-cop-el-2017)
L’Estat espanyol és un dels estats més històricament improductius i poc rendibles de la història. Després de la gran època de l’Imperi amb el comerç amb les amèriques, l’Estat ha comptat la gestió econòmica del seu patrimoni per bancarrotes, donada l’escassa habilitat gestora dels seus mandataris i l’excessiva dependència dels territoris productius com ara Catalunya.
Nou rècord de mala gestió a Espanya: l’Estat supera el 100% del PIB en endeutament
Les darreres dades del banc d’Espanya són molt clares: Espanya acabat de superar el llindar del 100% del PIB en deute acumulat. Aquest dada no s’esdevenia des de 1909, quan l’Estat va caure en la mateixa situació d’imprudència. Amb una xifra d’1,095 bilions de deute, segons les pròpies xifres del Banc d’Espanya, l’Estat arriba exactament al 100,04% del deute. Espanya podria ser que s'estigués apropant de manera inexorable cap a una nova bancarrota de proporcions històriques, per una nova mala gestió del capital públic. Tot plegat, després de demonitzar les autonomies per, segons el govern, una mala gestió de les finances, quan l’Estat s’ha aprofitat de la seva jerarquia per recollir el major marge d’endeutament que Europa li demanava que es repartís amb els governs autonòmics.
Les 13 bancarrotes de la història d’Espanya
L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:
Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre
El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.
La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1598. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.
La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.
El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria.
L’Estat espanyol porta diversos anys amb un endeutament que supera el 95%. Ara finalment ha superat el llindar psicològic del 100%, la qual cosa l’acosta cap a l’abisme de la bancarrota. No seria però, el primer cop. L’Estat espanyol, o la Corona de Castella en el seu moment ha patit 13 moments de default, de bancarrota. Vegem-los:
Els Àustries, un forat econòmic darrere l'altre
El rei castellà, Felip II, suspenia pagaments per primer cop en la història de la Corona per impagament d’un deute que la Corona havia contret amb un banquer alemany que ascendia als 850.000 florins d’or. Era l’any 1557. El motiu de l’endeutament va ser sorprenentment actual: suborns.
La fallida econòmica de la Corona es va allargar en dues ocasions més, en 1577 i en 1597 a conseqüència del primer deute que el Rei no havia aconseguit salvar. Així, aquestes tres primeres suspensions de pagament de l’època es varen emmarcar dins el regnat del mateix Felip II, que moriria el 1598. Va ser el moment de la revolta dels Països Baixos espanyols.
La història dels Felips, fins arribar al cinquè és ben trista.Com a mínim, tenint en compte que anaven de suspensió en suspensió: Felip III va trigar només 10 anys a tornar a suspendre pagaments, ho va fer el 1607, i el seu successor, Felip IV, va suspendre compte en fins a quatre ocasions més: 1627, 1647, 1652 i 1662. Es calcula que la inflació d’aquest període va arribar al 250%.
El 1666 era el torn de Carles II, que va protagonitzar la seva pròpia fallida. Aquesta va comportar posteriorment una sèrie de reformes econòmiques sota la direcció del govern de Medinacelli, que va aturar una mica la tendència sagnant de l’economia espanyola i va posar punt i final a la sagnia dels Àustria.

Els Borbons, afectats per les guerres napoleòniques
No obstant, els Borbons tampoc van saber demostrar ser bons en finances, sobretot en temps de guerra. El conflicte bèl·lic amb la França revolucionària a finals del XVIII va generar dues suspensions de pagaments més: una el 1799, amb Carles IV al capdavant de la Família Reial espanyola, i l'altra el 1809, sota el regnat del germà de Napoleó Bonaparte, l'anomenat 'Pepe Botella'.
La primera bombolla financera de l'Espanya capitalista
Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.
El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer
El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil.
Amb la fi de l'antic règim, el govern compartit entre monarca i polítics tampoc va acabar de resoldre la situació. La bombolla d'expectació i inversions protagonitzada per les companyies ferroviàries durant la segona meitat del segle XIX i no aturada a temps per la reina Isabel II va esclatar el 1866, quan moltes empreses van constatar que les previsions de beneficis havien estat exagerades i van començar a saltar pels aires. Això va arrossegar entitats de crèdit, una situació no tan diferent a l'explosió de la bombolla immobiliària només fa uns anys. Era la primera crisi financera de l'Espanya capitalista i el 1866, l'Estat va tornar a declarar-se en fallida.
El final el colonialisme i la fallida que Franco no va reconèixer
El desastre econòmic va contribuir a l'exili de la monarca, però l'arribada del caòtic Sexenni Democràtic tampoc va aturar la dinàmica negativa dels comptes de Madrid. Així, el 1872 es torna a declarar bancarrota i, per sortir de la situació, l'Estat es ven les mines de Riotinto (Huelva) al Regne Unit. És l'inici del final. Deu anys després, el 1882, la situació torna a ser la mateixa i s'allarga fins la pèrdua de les colònies de Cuba i Puerto Rico el 1898: és el Desastre del 98. La de 1882 és l'última fallida oficial, perquè tot i que el 1939 la situació és la mateixa, Francisco Franco, just entrar al poder, no reconeix ni assumeix el pagament del deute que havia generat la Segona República i havia accentuat la Guerra Civil.
On som les famílies de l’escola concertada? Per Jordi Llisterri i Boix. Dv, 21/02/2020
Per Jordi Llisterri i Boix. - Dv, 21.02.2020 -
Ja em perdonaran que els parli més aviat com a pare a l’escola
concertada emprenyat. Fa uns dies el conseller d’Educació i l’alcaldessa
de Barcelona van lluir
com un triomf aconseguir que una escola concertada religiosa de
l’Eixample de Barcelona el curs vinent passi a ser pública, el Col·legi
Immaculada Concepció. L’any passat va produir-se una situació semblant
amb l’Escola Sant Vicenç de Paül, després de tancar perquè no sortien
els números. A una escola per any, desmantellar la concertada a
Catalunya costarà uns 700 anys (400 si ens fixem només amb les escoles
cristianes). Però això va com el Mobile World Congress. Primer es retira
una empresa. L’endemà una altra. El tercer dia ja són tres o quatre de
cop... i al cap d’una setmana l’últim ha d’apagar el llum.
Fa pocs dies vaig estar en un centre municipal juvenil de Barcelona
per unes jornades. Em va costar trobar les indicacions per arribar al
lavabo entre la infinitat de cartells i consignes que omplien les
parets. Francament, amb tantes indicacions sobre el que havia de fer o
pensar, em van agafar ganes de rebotar-me i deixar de fer salut i pujar
amb l’ascensor, explicar un acudit masclista al/la conserge/a, enviar a
pastar fang al poble sahrauí, i no canviar-me més la copa menstrual. En
cap de les moltes escoles cristianes que he visitat he trobat mai tantes
instruccions a les parets.
Explico això arran de la idea que destacava el conseller Josep Bargalló
en la visita de l’escola cristiana que passarà a ser pública: "L'ideari
cristià serà substituït per l'ideari aconfessional". En el substrat
d’aquesta afirmació es presenta allò públic com a neutre i universal i
allò cristià com a parcial i ideològic. Doncs no. Són models educatius
diferents, i tots dins la vocació de servei públic d’educació.
M’agrada molt un cartell que veig cada dia en una escola pública a
prop de casa meva: “Aquí s’ensenya a pensar i no què pensar”. Cert, però
el pensament sempre s’arrela en un punt de partida, uns referents i un
model antropològic.
És cert que molts pares que opten per l’escola cristiana no ho fan
per una convicció religiosa (que no vol dir que els que ho fem amb
aquesta convicció no existim). I, ampliat a la concertada en general, en
l’elecció de les famílies sí que hi ha sempre una opció per un model
educatiu determinat. I si l’escola és cristiana, els pares que hi opten
és perquè com a mínim veuen positivament el model de persona que
proposen encara que no corresponguin estrictament a les seves
conviccions. Però és igualment cert que un factor determinant per
escollir l’escola pública no és la seva neutralitat. És que la pública
és gratuïta i a la concertada s’ha pagar sempre alguna cosa més.
Com és sabut, aquesta desigualtat econòmica no és per un afany
recaptatori de les escoles religioses. És perquè els diners que hi
destina la Generalitat no cobreixen els costos. Alhora, massa sovint es confon
escola concertada, que la majoria de vegades té a darrera una
cooperativa, entitat confessional o iniciativa social sense ànim de
lucre, amb escola privada amb un propietari que guanya diners.
Un dels arguments de l’administració per fagocitar escoles
concertades és que hi ha més demanda a l’escola pública i que no pot
oferir prou places per cobrir-la. Això és cert en algunes (poques) zones
de Barcelona ciutat de baix creixement demogràfic. Però, i en els llocs
que és al revés? Jo mateix he passat per més d’un sorteig per poder
matricular els fills en una escola concertada. Les desenes de famílies
que van quedar fora no eren un argument per augmentar les places
subvencionades l’any següent? I, si la concertada competís amb les mateixes condicions econòmiques, no pujaria més la demanda de la concertada en general i de l’escola cristiana en particular?
La impressió com a pare és que ens aixequen la camisa. Això ho havia
de resoldre la Llei d’Educació de Catalunya de fa més d’una dècada. I
ara sembla que es vulgui reformar per la porta del darrera. Si som una
família d’una escola que hem de pagar cada mes, i un dia ens diuen que
al setembre ja no pagarem quotes i que mantindran els professors que ja
coneixem fins que es jubilin, no és d’estranyar que ens sembli tot prou bé.
Però aquest model, llogant els edificis a les escoles que han tancar,
és sostenible per a tot el sistema? Què passaria si demà 700 escoles
entreguessin les claus al conseller d'Educació? Si no és sostenible, qui
estem sostenint el sistema públic d'educació del nostre país? No seria
més raonable assegurar la viabilitat dels models d’escola concertada
pels que hem optat les famílies?
També em costa entendre que quan es parla d’aquest temes la veu
mediàtica dominant és molt parcial. D’una banda, i sobretot, els
sindicats, que en el meu grau de compressió de la realitat entenc que es
dediquen honradament a defensar les condicions laborals dels
treballadors. Però un sindicat no ha de definir la política educativa
d’un país. Després, dels pares només acostumen a escoltar la veu de la
federació AMPAS de l’escola pública, veu d’altra banda bastant
sindicalitzada. I, en canvi, quan parla la concertada normalment només
sentim els titulars del centre com si el problema fos només que se’ls
acaba el negoci. On som les famílies de la concertada? Qui ens escolta?
Fins que aquest tema no s’enfoqui des de la perspectiva de les
famílies que opten per l’escola cristiana, o en general per la
concertada, i que també votem als nostres gestors polítics, no ens en
sortirem. https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/laeto-animo/som-families-escola-concertada-252586?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook
Escrit per
blanca alsina
Etiquetes:
les llibertats de la democracia - l´excel.lència en l´educació
Cap comentari:
29 d’abril del 2020
Políticamente Incorrecto, balance del "procés" de independencia de Cataluña, por Alfons Duran-Pich
12.09.2019 - publicado en su blog
Dejadme compartir por unos momentos las reflexiones de un
independentista independiente, que no tiene que acudir a ningún cenáculo
ni consultar ningún manual para decir lo que piensa sobre el
contencioso Catalunya–España. Ésta ha sido siempre la ventaja de los
librepensadores.
En primer lugar y cuando soplan vientos no favorables conviene recordar las palabras de Winston Churchill, que transcurrido el primer año de la II Guerra Mundial y habiendo ocupado Alemania media Europa, dijo a sus conciudadanos: “El éxito es la capacidad de ir de fracaso en fracaso sin perder el entusiasmo”. No perdáis el entusiasmo, es el alimentador de todas nuestras reivindicaciones.
Si analizamos el problema desde la lógica formal, nos encontramos con
un hecho que resulta paradójico: Catalunya, una nación sin Estado, se
encuentra enfrentada a España, un Estado sin nación. La Nación es un
hecho natural; el Estado es una construcción humana. La Nación vive; el
Estado administra.
Que Catalunya es una nación no necesita mayor argumentario. Una
colectividad que comparte a lo largo de la historia registrada una
cultura, una lengua, una forma de interpretar la realidad (una Weltanschauung),
unas tradiciones, unas leyendas, unos mitos, etc., es una nación. Una
nación que se quedó sin Estado cuando se lo arrebataron en 1714. España
por su parte, como bien dijo el historiador británico Henry Kamen,
se preocupó tanto de su Imperio que se olvidó de constituir una nación.
Luego precipitadamente urdió ciertos componentes de la incipiente
nación castellana y trató de imponerla desde el aparato del Estado sobre
todo el territorio, en una sostenida operación de liquidación de las
naciones históricas (“hay que castellanizar a los niños catalanes”, dijo más recientemente el locuaz señor Wert).
Y además lo hizo de una forma burda y chabacana, maltratando su propia
lengua, y potenciando sus valores más oscuros, como la ortodoxia
religiosa, la violencia y la agresividad, y simbolizando su marca con
espectáculos tan deleznables como “la fiesta de los toros” o tan esperpénticos como los cantos de exaltación de “la Roja”.
Llegados aquí es evidente que Catalunya y los catalanes (los que
quieren voluntariamente serlo) tienen que encontrar una salida para
acabar con una situación de bloqueo. El Estado no lo permite; por lo
tanto, somos sus prisioneros.
Veamos algunas hipótesis de salida:
1). Negociar con el Estado. Pero para negociar se
necesita que las partes estén dispuestas. En este caso sería una
relación bilateral. Ya sabemos que el Estado se niega, hace caso omiso
de nuestras peticiones. Insistir por este camino es una pérdida de
tiempo. La única opción que tenemos es la unilateralidad, como lo fue el
referéndum del primero de octubre. Aquello fue un acto de presión que
luego no se supo materializar. Pero fue nuestra decisión, estuvo en
nuestras manos. Tomamos la iniciativa y debilitamos a nuestro
adversario. Sólo una confrontación democrática y pacífica con el Estado
puede marcar nuestro futuro.
Y no es que España sin Catalunya no pudiera ser viable en términos
económicos, pero quizás no jugaría en primera división (a lo mejor en
segunda B) y eso la hidalguía castellana subliminalmente no se lo puede
permitir. Detrás de los eslóganes de “la unidad de España” y “quieren romper España”, hay un hecho muy prosaico: quieren nuestro dinero.
El gran limitador es el Estado español. Es ese conglomerado de los
partidos dinásticos (PP y PSOE) más sus marcas blancas (Ciudadanos, Vox y
un ambiguo Unidas Podemos), vinculados, unos más que otros, al
franquismo sociológico de la burocracia española. Es ese falso
progresismo de un PSOE (y su delegación de ventas en Catalunya PSC-PSOE)
que permite, y en ocasiones aplaude, la impunidad del aparato represor.
Ya lo dijo nuestro viejo kulak Josep Pla: “Lo que más se parece a un español de derechas es un español de izquierdas”.
2). Pedir una vez más la intervención de la Unión Europea.
Esto es hacer el ridículo. La Unión Europea está representada por los
altos funcionarios de cada Estado miembro, que se cubren sus
innumerables vergüenzas para mantener el statu quo. Sólo hace
falta prestar atención a sus principales representantes, en ese taimado
equilibrio de reparto de poltronas. Es un cementerio de elefantes, con
perdón por referirme a ese noble animal. Allí quedan aparcados políticos
en desuso, en unas condiciones económicas inmejorables. Las decisiones
de sus órganos rectores son, en la mayoría de los casos, no vinculantes.
La Unión Europea “no sabe, no contesta”, no solamente frente
al contencioso catalán, sino ante las olas migratorias de los últimos
años. ¿Dónde están los casi cuatro millones de refugiados sirios,
iraquíes, libios que pretendían entrar en Europa? ¿Por qué no se habla
de este tema? ¿Es cierto que en la Turquía asiática hay campos de
refugiados abandonados a su suerte? ¿Por qué la Comisión Europea no
reprueba las sentencias de hace un par de semanas contra tres mujeres
iraníes que se han negado a llevar el burca? ¿O es que una pena de 33
años por ese delito les parece razonable a esa vergüenza de burócratas?
La Unión Europea ha sido un fracaso político, económico y social. Para
nosotros su única virtud es que ha actuado (sin quererlo) de barrera
psicológica para que el aparato del Estado español no haya sido más
cruel con los disidentes. Olvidémonos de la UE.
3). Buscar la complicidad del poder real, no del poder derivado.
El poder real, el que mueve el mundo, está muy lejos de aquí. En el
mundo liberal-conservador está en Nueva York, en Washington y en
Londres; en el mundo de las dictablandas está en Pekín y en Moscú. El
poder real del primer bloque no son los políticos (el presidente Trump
es una excepción que tiene fecha de caducidad), sino los grandes
gestores de dinero (los “oligarcas camuflados”), que se ocultan en la “banca en la sombra”,
ese conjunto de fondos de pensiones, de capital riesgo, de cobertura,
fondos soberanos, fondos mutuos y otras variaciones, que constituyen el
núcleo duro del capitalismo financiero.
A modo de ejemplo, en el Estado español se habla mucho del poder del
Ibex/35, como el auténtico manipulador de las voluntades públicas. Pero
lo que no se dice es que el mercado bursátil español es pequeño y está
muy concentrado, lo que significa que diez valores controlan el ochenta
por ciento del valor de capitalización. Tampoco se dice que en esos diez
valores, los primeros o segundos accionistas son fondos de inversión
norteamericanos, que operan a corto plazo para obtener buenas
plusvalías. Entre los más relevantes destacaremos BlackRock
(con central en Park Avenue no en la Castellana), que maneja una cartera
de casi siete billones de dólares, más de cinco veces el PIB del Estado
español. La Bolsa española es una bolsa en constante situación de alto
riesgo.
Y esos inversores internacionales conocen muy bien la debilidad de un
Estado cuya Deuda Pública reconocida es igual a su PIB, lo que
significa que deberíamos estar todo un año sin cobrar (ni salarios ni
pensiones) y sin repartir dividendos, ni subvenciones, ni ayudas de
cualquier naturaleza para redimir ese pasivo. También saben que ese
Estado (es decir, los contribuyentes) ha de pagar cada año (y esto va a
más) el servicio de la deuda (los intereses) y que ese servicio asciende
a 32.500 millones de euros, o sea a 89 millones diarios. Es un Estado
que mantiene su pomposidad pero está en la frontera de la quiebra
financiera, por no referirnos a la quiebra moral, ya que sabemos que a
los inversores ese tipo de quiebra les tiene sin cuidado.
Por último, sus analistas ponen sus señales de alerta en un Déficit
Público estructural consolidado (se gasta más de lo que se ingresa), y
eso que las externalidades hacen de ángel protector. Si el barril de
crudo se dispara y/o el precio del dinero cambia de orientación, el
Estado español entra en barrena y suspende pagos. Y como los grandes
acreedores son extranjeros (empezando por el BCE) el problema puede
extenderse, afectar a otros territorios y, sobre todo, perjudicar al
euro y a su política monetaria.
Es por ello que la búsqueda de esa complicidad por parte de nuestros
políticos profesionales es de obligado cumplimiento. No es difícil
documentar todo esto, desarrollarlo y hablar con quien tiene poder de
decisión. A nadie en su sano juicio (españoles aparte) le conviene que
el contencioso Catalunya–España se incruste. Eso sí, hay que hacerlo
oficiosamente, sin hacer ruido, de manera profesional. Hay que mostrar a
los acreedores internacionales que su dinero está en juego. Cuando
estos tomen conciencia de la situación se moverán para defender sus
intereses.
También a más largo plazo, nuestro contencioso puede ser atractivo para los apparatchiks
de las dictablandas. No debemos olvidar que el centro de poder mundial
se decanta hacia el este y esto ofrece muchas oportunidades. Aprendamos
de los anglosajones: no hay amigos ni enemigos, sino intereses. Pero hay
que ponerse en contacto con ellos.
¿Y qué puede una Catalunya independiente ofrecer a cambio de este apoyo? Muchas cosas:
- Somos el norte del sur. Más centroeuropeos que ibéricos
- Una muy buena posición geoestratégica.
- Una cultura del esfuerzo.
- Una disciplina en el trabajo.
- Un concepto meritocrático.
- Un aparato del Estado ligero y moderno.
- Una estructura de PIB en la que la industria todavía pesa.
- Una demografía empresarial atractiva.
- Una visión calvinista del trabajo.
- Una cultura en la que la iniciativa privada es dominante.
- Un concepto claro de la palabra dada.
- Un espíritu innovador.
Y sobre todo una Polis organizada e ilusionada. Probablemente el activo más importante.
Y entretanto, ¿qué puede hacer el pueblo llano para acompañar estas
acciones? Puede hacer mucho, más de lo que se supone. Veamos:
- Hacer realidad el “consumo estratégico” que propone la ANC. Consumo estratégico es comprar y consumir preferentemente aquellos productos y servicios que sea conformes a nuestro ideario. El kosher para los judíos, el no animal para los veganos, el producto de proximidad para mucha gente, son opciones de consumo estratégico. Confundir esto con el boicot es ignorar las más simples estrategias de marketing. ¿Sois capaces de dimensionar el impacto económico de un cambio de comportamiento de más de dos millones de personas? Que algunas patronales españolistas hayan mostrado su desacuerdo y lo hayan denunciado solo significa que estamos en el buen camino. Como dijo una vez Leonard Cohen: “Yo sé de qué lado estoy cuando veo quien está al otro lado”.
- Poner en práctica la estrategia del “entrismo”, vieja conocida de la teoría política. Se trata de introducirse en las instituciones para cambiarlas desde dentro. Esto es lo que ha hecho el colectivo Eines de País, en la Cámara de Comercio de Barcelona. Y hay muchas instituciones en Catalunya que se abrirían a esta experiencia. Y no nos referimos a organizaciones o instituciones políticas.
- Mantener vivo el combate de los símbolos: esteladas, lazos amarillos, banderas, todo aquello que el merchandising moderno pone a nuestra disposición e imaginación. Hay que ritualizar el movimiento, sin caer en el error de hacer de los gestos el instrumento principal del cambio.
Hay mucho trabajo por hacer y multitud de caminos. Pero antes hagamos autocrítica y luego vayamos al grano:
- Enterremos el “llirisme”. Basta de ir con el lirio en la mano.
- Recordemos a los partidos y a sus unidades de mando que están ahí porque los votamos. Que sus estructuras orgánicas son necesarias pero no suficientes. Que mantendremos el espíritu crítico y la libertad de voto.
- Hagamos las cosas tan profesionalmente como sepamos. No es suficiente con buena voluntad.
- Manifestemos nuestro disgusto por el narcisismo y el mesianismo.
- Pongamos un freno a tanto parloteo. Una nación no avanza a golpe de tweet. Menos hablar y más hacer.
- Demos valor a la transversalidad, otro de los activos clave.
- Aceptemos que “eixamplar la base” es una coartada para inmovilizarnos. Si Lenin hubiera esperado a ampliar la base de su minúsculo partido, la Revolución rusa no se habría producido y el mundo hoy sería probablemente muy distinto.
- Y por último y lo más importante, prioricemos el “eje nacional”. Cuando seamos independientes, será el pueblo quien eligirá las propuestas políticas que se presenten. Estamos hartos de que algunos se pavoneen de su supuesta superioridad moral y lo utilicen como coartada para no comprometerse.
Es nuestra gran oportunidad si la sabemos aprovechar. Nunca habíamos
ido tan lejos. No repitamos los errores del pasado. Recordemos, ahora
sí, las palabras aceradas del gran Joan Sales:
“Desde hace quinientos años los catalanes hemos sido
unos imbéciles. ¿Se trata entonces de dejar de ser catalanes? No, se
trata de dejar de ser imbéciles”.
https://www.alfdurancorner.com/articulos/politicamente-incorrecto-2.html
Otras publicaciones de A. Duran-Pich en la Cuca de Llum:
>> 2019 publica el llibre: "L'oligarca camuflat" - entrevista de Xavier Grasset en el programa 3:24 --- Molt recomanat.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/alfonso-duran-pich-socioleg-i-empresari-ens-presenta-el-llibre-loligarca-camuflat/video/5833774/
>> 2014 - entrevista no publicada a "La Sexta". És l'entrada més visitada d´aquesta blog: 6.285 visites a dia d'avui.
Entrevista a Alfons Duran-Pich: un video de la Sexta Televisión que no se ha emitido. En castellano. (vídeo 40 min) (6485 visitas !)
-
21 d’abril del 2020
Com es forma una nació. Cita de Joan Francesc Mira.
Ed. Afers. Col·lecció «Biografies parcials», de Xavier Serra
Vicent Olmos: Fragment de la «biografia parcial» de Joan Francesc Mira, del vol.3 que
acaba d'aparéixer i es podrà trobar a les llibreries a partir del 9
d'Octubre:
————————————————————————————————
«El 1984, a la fi, els estudis sobre les cultures nacionals que havia emprès a la Universitat de Princeton arribaren a un resultat: publicà “Crítica de la nació pura”, llibre desintoxicador excel·lent, que obtingué un ressò immediat en els cercles intel·lectuals d’aquest país. Ara bé: en aquest llibre, l’antropologia era libèrrimament barrejada amb la sociologia, la història, la filosofia i la filologia clàssica. Alguns dels fragments més brillants són dedicats a explicar els processos de formació nacional a Europa des de l’època medieval. “¿Vol dir —escriu— que per parlar ara, al segle XX, de coses com la nació i la cultura nacional, per entendre fenòmens com aquests, cal remuntar-se tan lluny, fins a l’Edat Mitjana? Efectivament, això és el que vull dir. Ja que ni les nacions ni les cultures nacionals són un subproducte de la revolució industrial i política dels segles XVIII i XIX, sinó resultat variable d’un procés que venia, pel cap baix, de mil anys abans. A diferència de tantes ‘nacions’ d’Àfrica o d’Amèrica, no hi ha cap nació europea que haja estat “inventada” de toutes pièces pel respectiu nacionalisme polític modern”.»
(No he llegit el llibre sencer Però aquesta definició de nació és boníssima. Cuca de Llum)
Llibres: Hi ha hagut canvis climàtics sense causa humana, però l'actual canvi la té: "La pequeña Edad de Hielo. Cómo el clima afectó a la historia de Europa, (1300-1850)" Brian Fagan
"La pequeña Edad de Hielo. Cómo el clima afectó a la historia de Europa, (1300-1850)" Brian Fagan. Gedisa Editorial. Barcelona. 3a reimpresión en castellano, 2016. La primera publicación original en inglés fue en el 2000. (344 pags)
L'autor
ens fa descobrir el clima d'Europa i els seus canvis, i com aquestos
son un factor determinanat que permet o impedeix els aconteixements
històrics. És una dada molt esclaridora que, creuada amb altres fons
històriques, donen una interpretació més acurada del passat.
El "Període Càlid Medieval" (de pàg. 35 a 59) "van ser els cuatre segles més càlids en un període de 8000 anys" (pàg. 40). "Entre els anys 800 i 1200,
les temperatures més elevades de l'aire i de la superfície terrestre,
fan fer disminuir la massa de gel, el gruix de la qual va ser molt més
prim que en qualsevol altre època anterior o posterior" (pàg. 42)
Començan els efectes del canvi climàtic cap a la "Petita Edat de Gel" que va afectar a tot el planeta i a Europa en particular .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




