El català i l'ensenyament a Catalunya: Enric Canela ens deixa aquest missatge a Facebook:
Hem conquerit el Turó de l’Home
El món de l’educació està revoltat. Es barregen moltes coses. Les més evidents són les que tenen a veure amb els recursos i les retallades de fa més deu anys encara no revertides i la incomoditat amb la que el professionals de l’educació ho viuen, una programació dels recursos desastrosa a causa de substitucions i interinatges de darrera hora que impedeixen una bona programació, un plantejament de currículums poc adequat, i una desconnexió absoluta entre el departament, els representants sindicals i els centres. A més, cal sumar el tema de la llengua i els tribunals que comentaré a banda.
No pretenc fer una anàlisi del sistema educatiu català, no en sabria. Soc crític, això sí. Crec que fa molts anys que va perdre el nord i que està en un pendent que ens porta a l’abisme. Jo no discutiré de si cal treballar per competències, si cal o no la memòria, etc., per a mi és un debat estèril i ho faria malament. Jo em guio pels indicadors més elementals. Els indicadors no són els mètodes, són els resultats. Una vegada, parlant d’indicadors, em va dir una persona: si vols saber si el nen s’engreixa, no comptis els biberons ni els mil·lilitres de llet que ingereix, el peses. És una evidència, però les coses van per aquí. Encara veus rànquings d’escoles que mesuren pels aparells d’aire condicionat que tenen (no em refereixo a Catalunya).
En el món de l’educació fa molts anys que se’ns vol fer viure en una ficció. Per eliminar el fracàs escolar és fa una cosa molt senzilla, que es titulin encara que suspenguin. Brillant. L’altra solució, més implantada a tot el sistema inclosa la universitat és: com que venen mal preparats, baixem el nivell. Des del primer govern de Felipe González, amb el Pla Maraval, que s’està baixant el nivell. Ja queda poc per baixar. El sistema d’enrasar i posar-ho tot al nivell més baix no funciona. Només serveix per crear un país d’incompetents. Els millors es fastigueixen i res no va bé. Es vol un sistema més just, però la realitat és que l’escola concertada, tot i haver baixat de nivell amb els anys, no pateix tant d’aquests mals. Les diferències socials per educacions desiguals s’incrementen. No ho diguem gaire alt no sigui que algun responsable d’educació tingui una idea i proposi baixar el nivell de la concertada.
De tot es treuen estadístiques per fer-nos contents. Aquest any han aprovat tants més que... No diuen que només han preguntat si els cogombres són insectes. Un percentatge apreciable no sabia què és un cogombre. Feu la prova.
Amb la llengua catalana passa exactament igual. Estem en una ficció. Durant la meva llarga carrera he corregit milers de documents redactats per estudiants dels darrers cursos universitaris. Redacten millor i fan menys faltes d’ortografia els que escriuen en espanyol. Només cal escoltar els locutors de ràdio o els presentadors de televisió. La seva feina es basa en la llengua i l’han de dominar. Han de ser un model. No ho són.
Tant discutir sobre el 25% i amb certesa, sabem que s’imparteix molt més del 25% en espanyol de mitjana a Catalunya. Si això li sumem que un munt només parla a català les hores de classe i que quan traspassen la porta de l’aula ja canvien... Ben bé no sé que és llengua vehicular a Catalunya. Seria bo que fos llengua d’ús.
Jo comprenc que els directors de centre no vulguin tenir problemes judicials, puc entendre que els responsables polítics tampoc. Hi ha una diferència, però, un responsable de centre no té l’obligació de complir un programa polític. Un conseller sí.
Hi ha una dita que diu: si no vols pols no vagis a l’era. En el moment actual complir els programes electorals independentistes vol dir problemes judicials. Si no vols enfrontar-te amb decisions injustes, plega. Ningú hauria de criticar que algú renunciï per no voler afrontar problemes judicials i espoli d’algun tribunal inquisidor.
Poc abans del referèndum, alguns consellers van dimitir, no van voler assumir la ruïna, com va dir un d’ells al que tinc un gran respecte.
El que no admeto és el que tan bé retrata Clara Posatí en el seu llibre "Molts i ningú". Referint-se a la no investidura de Carles Puigdemont a causa de l’actuació de Roger Torrent i referint-se a ell diu: “Només em va caldre sentir com defensava que no podíem permetre que ningú més anés a la presó. Això només és un argument per rendir-se. Si el risc d’anar a la presó ens frena, no farem mai res. I ja està. S’acabava de comprar un abric i estava encantat d’haver-se conegut i trobar-se tan guapo.”
La Clara Ponsatí és mordaç i dura. El comentari que fa, s’apliqui a qui s’apliqui, és cert. Cal ser conscient que des d’aquest escrit o ds de qualsevol xarxa podem ser molt valents, però l’acció política, la responsabilitat s’individualitza i és molt diferent.
La meva crítica és que no és pot posar en un programa el que no s’està disposat a fer i que tothom té dret a empipar-se pels incompliments o per l’engany. Jo diria que tothom sap on som. No perdem temps en bajanades. Si l’opció governamental és renunciar, no cal seguir enganyant la gent. Per recuperar l’estació meteorològica del Turó de l’Home no ens cal invertir en taules de diàleg ni comissions bilaterals.
El pacte que ens volen vendre amb la reforma de la llei de Política Lingüística fa fàstic.
(Celebro que més ciutadans se sumin al -diguem-ne-, "mètode Ponsatí", que consisteix en avaluar i dir les coses com son, tal com raja. Ho sé, és difícil viure en un país ocupat, però és molt sa saber verbalitzar la situació tal i com es presenta. Sinó vivim dins una ficció i en la podríem creure de debó. Aigua "Clara". Cuca de Llum.)
__
