X. SALA I MARTÍN. Quan vaig pensar el tema del meu article del 17 d’agost, ningú no parlava de reformar la constitució per eliminar el dèficit fiscal estructural. Tan sols han passat 15 dies i la proposició de reforma de l’article 135 ja ha superat el primer tràmit parlamentari. Sembla que ses senyories tenen molta pressa per fer una cosa que se’ns havia dit que era gairebé impossible: reformar la Constitució espanyola!
Un, que és desconfiat de mena, no pot deixar de preguntar-se a què ve tanta urgència i, encuriosit, connecta la ràdio per escoltar el debat parlamentari. Mai no ho faig, però com que estic de vacances, puc perdre el temps. Em sorprèn que el socialista José A. Alonso i la popular Soraya Sáenz de Santamaría diuen el mateix: per sortir de la crisi actual cal restablir la confiança i, amb aquest objectiu, cal reformar l’article 135 de la Constitució i prohibir que els diferents governs d’Espanya (el central, els autonòmics i els ajuntaments) mantinguin dèficits estructurals. És a dir, se’ls impedirà que gastin més que no pas ingressen tal com, sistemàticament i patològicament, han fet fins ara.
El curiós del cas i, de fet, el que em fa dubtar de la sinceritat de les seves intencions és que la disposició addicional del mateix article que proposen de reformar diu, literalment: “Els límits de dèficit establerts a l’article 135.2 de la Constitució entraran en vigor a partir del 2020”. A partir del 2020! És a dir, ens estan dient que restabliran la confiança avui, amb una reforma que entrarà en vigor d’aquí a nou anys! De veritat pensen que ens creiem que el motiu és “restablir la confiança”? No deu ser, més aviat, que han rebut alguna trucada inconfessable d’alguna autoritat europea? O potser aprofiten la gravetat de la situació per recentralitzar el poder a Espanya? Sigui com sigui, estaria bé que fossin honestos amb els electors i ens diguessin la veritat d’una vegada.
Deixant de banda els motius, el cert és que sembla raonable prohibir que els nostres administradors polítics puguin endeutar-se constantment tot pensant que ja vindrà algú altre a pagar les factures. És bo que hi hagi alguna mena de regulació que els impedeixi gastar malaltissament uns diners que no tenen.
Dit això, exigir el dèficit zero sempre és altament irresponsable perquè, quan arriba una crisi, la recaptació fiscal cau i la despesa en subsidis d’atur puja automàticament. Obligar el Govern a quadrar els números en aquestes circumstàncies el forçaria o bé a reduir la despesa o a apujar impostos, i ambdues opcions agreujarien la recessió. A tall d’exemple, en començar la crisi del 2008, la recaptació fiscal d’Espanya va caure, en nombres rodons, uns 50 miliards d’euros. La despesa va augmentar automàticament 20 miliards més (això exclou els prop de 32 miliards que el Govern va malbaratar en diferents plans d’estímul keynesians). Si una llei hagués prohibit el dèficit, el Govern hauria hagut de retallar la despesa (o apujar els impostos) en 70 miliards. Això hauria provocat una reducció addicional del PIB d’un 7%. És a dir, el PIB del 2009 no hauria caigut, com va caure, un 3,7% sinó un 10,7%! Clarament forçar l’equilibri pressupostari en èpoques de crisi és una mala idea. Per això la secció 4 de l’article 135 permet mantenir dèficits fiscals en cas de recessió. Ben fet, senyories.
El problema de la reforma no és aquest, sinó l’execució. En moments de crisi, quin serà el dèficit fiscal permès? El 2% del PIB? El 15%? O se li permetrà escollir el nivell de dèficit segons la gravetat de la situació? Si no hi ha límit, tindrem els mateixos problemes que hem tingut durant aquesta recessió i la reforma serà inútil. Una altra pregunta: qui supervisarà que el Govern compleix la llei i el castigarà en cas d’incompliment? I és que, els desconfiats com jo recordem que, abans de la crisi, Espanya havia signat el pacte d’estabilitat europeu que obligava tots els països de l’euro a mantenir dèficits inferiors al 3% del PIB, encara que aquesta xifra era flexible en èpoques de crisi. És més, el Govern espanyol ja tenia superàvits els anys abans de la gran recessió. Tot era molt semblant al que ara es proposa a la Constitució... i no va servir de res! El problema és que, quan va venir la recessió, es va fer cas omís del pacte i es van generar aquests dèficits extravagants que ens han portat a la situació actual. No cal dir que cap autoritat no ha estat capaç d’evitar l’endeutament catastròfic de l’Estat en època de crisi.
La pregunta és: hi deu haver alguna manera de garantir que el Govern té prou recursos durant les crisis sense haver-se d’endeutar excessivament? La resposta és que sí. Es podria obligar l’Estat a fer el que els demanem a les famílies responsables: que estalviïn en temps de bonança i construeixin un coixí financer que els permeti gastar en temps de recessió.
És a dir, l’article 135 de la Constitució hauria de tenir una clàusula que obligués a mantenir superàvits fiscals quan les taxes de creixement siguin positives (o per sobre de, diguem, el 2%) i amb aquests diners construir un fons sobirà. Per evitar l’excés d’estalvi, el Govern podria quedar alliberat d’aquesta obligació quan el fons arribés a nivells de, per exemple, el 20% del PIB. D’aquesta manera, quan arribés la propera crisi, l’Estat podria utilitzar aquest coixí financer per no veure’s obligat a retallar despeses o augmentar impostos al bell mig de la recessió, ni a endeutar-se fins a límits que posessin en perill la recuperació.
Ho podríem batejar com el nou coixí constitucional.
2 sep 2011 La Vanguardia (Català)
Barcelona (Redacción)- 8-9-2011 La vicepresidenta primera del Gobierno y ministra de Economía, Elena Salgado, ha presentado y valorado este jueves las cifras del déficit autonómico. Así, la deuda del conjunto de las comunidades -"en términos de contabilidad nacional"- ha sido hasta 30 de junio de 2011 del 1,2%.
