Foto de Vilaweb
Foto de Vilaweb

#ECJ Vice-President orders #Poland to pay a daily fine of €1m for not suspending national legislation relating, in particular, to the jurisdiction of the Disciplinary Chamber of the Supreme Court #RuleOfLaw
👉https://t.co/ATb3CgbPxg— EU Court of Justice (@EUCourtPress) October 27, 2021
Ara fa unes setmanes, el Tribunal Constitucional polonès va considerar que les mesures cautelars del TJUE eren inconstitucionals, fet que va aprofundir encara més la crisi entre Brussel·les i Va. Per una altra banda, el TJUE considera la sanció necessària per a evitar un dany greu i irreparable de l’ordre legal de la UE i, en conseqüència, dels drets dels ciutadans que confereix el dret de la Unió.
El govern polonès ha reiterat unes quantes vegades aquestes darreres setmanes que suspendria la cambra, però encara no ha fet el pas.
Utilitzant el seu argot, podem dir que aquest dimecres, amb la seva detenció, s’ha eixamplant l’esquerda?
Efectivament. Nosaltres sempre dèiem que quan nosaltres no tenim por l’Estat no té poder. De fet, si nosaltres no tenim por de l’afectació de la repressió qui pren mal exercint-la són les institucions de l’Estat perquè han de saltar-se les seves pròpies lleis i han de prendre acords i decisions que vulneren drets fonamentals. Si no tenim por de la repressió, quin pren mal és l’Estat.
El tràmit que s’ha fet és una mena d’avís a navegants, un senyal?
___


Aquest cop de puny a la taula del Tribunal d'Estrasburg em sembla important. En primer lloc, perquè deixa clar que els tripijocs no se sostindran fora de les fronteres i que si han de desemmascarar-los, ho faran. Ho han fet per unanimitat, fins i tot la magistrada espanyola Elósegui, a qui es va pretendre invalidar per ser de l'Opus Dei, però que crec que ja ha demostrat diverses vegades que del que no forma part és del contuberni per amagar els excessos espanyols. Una altra qüestió que es deriva d'aquesta esbroncada és que altres casos d'aplicació arbitrària de les resolucions d'Estrasburg, com la del cas Bateragune, en el qual pretenen tornar a jutjar Otegi, trobaran un tribunal amb antecedents sobre la resistència del Tribunal Suprem espanyol a acatar el que el TEDH li corregeixi. Aquesta cara de tribunal que es creu per damunt de tot, fins i tot a vegades de les mateixes lleis que reescriu a la seva manera si s'escau, aquest maquiavel·lisme que tants fanàtics té a la caspa pàtria, no fa gaire bon efecte a Estrasburg i no callaran.
No és una sentència qualsevol. Aquesta vegada al Suprem l'han enxampat amb el carro dels gelats, i no serà l'última. Tots ho sabem, crec que ells també.
UN Building
760 United Nations Plaza, Manhattan, Nova York. Mapa a Google
22.10.2021
La relació, intensa i íntima, es va començar a establir força abans, el 1958, quan el secretari general Dag Hammarskjöld va aconseguir finalment, després d’uns quants intents, que el compositor vendrellenc toqués en directe amb l’Orquestra del Festival Casals el Dia de l’ONU, el 24 d’octubre. Casals, forçat a deixar Catalunya arran de la victòria feixista a la guerra del 1936-1939, havia decidit de no tocar en cap país que hagués legitimat el règim de Francisco Franco, com els EUA. Però l’estatus neutral de la seu de l’ONU, a Manhattan, el va empènyer finalment a acceptar la invitació amb la consciència tranquil·la. El concert, juntament amb l’aferrissat missatge contra l’amenaça nuclear i en favor de la distensió entre superpotències que havia enregistrat poc abans a Ginebra, es va retransmetre per ràdio a més de quaranta països i el va convertir en tot un símbol de la lluita per la pau mundial.
El 1963, la seva imatge pacifista es va consolidar encara més quan hi va tornar per interpretar el seu oratori “El pessebre”, una de les partitures catalanes més difoses mundialment. Aquest cant a la pau, la puresa de sentiments, la fe i l’esperança, l’havia començat a compondre el 1943 a Prada de Conflent a partir d’un text del seu company d’exili Joan Alavedra, el “Poema del pessebre“, en què feia parlar les figures del pessebre en un llenguatge entenedor per a una nena de cinc anys: el pescador, la filadora, la mula, el bou, els camells… Després d’haver-lo estrenat a Acapulco el 24 de desembre de 1960 –Mèxic, segons Casals, era el lloc del món on, després de Catalunya, hi havia més catalans– i d’haver-lo portat al llarg del 1962 per les principals ciutats de tots els continents com una crida a la pau i a la fraternitat entre els pobles, el Dia de l’ONU del 1963 va sonar en directe a la seu de les Nacions Unides en el divuitè aniversari de la seva creació i el vint-i-cinquè de la Declaració Universal dels Drets Humans.
............
Però en aquella jornada, tot i quedar una mica eclipsat per la càrrega simbòlica i política de les seves paraules, Casals també va parlar de pau i llibertat amb el llenguatge universal de la música: per una banda, interpretant tot sol amb el violoncel la cançó tradicional catalana “El cant dels ocells”, que de fet ja havia tocat en la presa de possessió del president J.F. Kennedy el 1961 a Washington; i, per una altra banda, dirigint l’Orquestra i Cors del Festival Casals en l’anomenat “Himne a les Nacions Unides“. Aquella composició era un encàrrec exprés del mateix secretari general U Thant i anava lligat a una lletra de Wystan Hugh Auden, el poeta més influent en llengua anglesa d’ençà de T. S. Eliot, que recollia el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides del 1945.
És força sorprenent que, així com la interpretació d'”El cant dels ocells” de fa cinquanta anys a l’ONU va acabar de popularitzar internacionalment aquell tema popular català com a símbol de pau i llibertat, tot un himne dedicat a l’ONU com l’encomanat expressament a Casals i Auden no s’hagi tocat mai més a la seu de les Nacions Unides. “A partir d’aquell dia comença el misteri. Com així l’himne estrenat oficialment i editat per Alexander Broude Inc. de Nova York ha desaparegut? Com així l’himne roman dins l’arena com la flor romanial? Com així la web de les Nacions Unides qualifica l’obra de Casals i Auden com ‘un’ himne, però diu que no té himne oficial?” Són les preguntes que es va fer el 2008 Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo, en un article publicat al Diari de Balears, i que va respondre ell mateix: “No hi ha versió oficial, però els indicis delaten que, amb moviments diplomàtics, Espanya va fer feina de claveguera per a desautoritzar l’himne.” L’autor exposava dues evidències: Pau Casals, d’ençà que es va haver d’exiliar, no va desaprofitar mai cap ocasió per a condemnar la dictadura militar de Franco; i el poeta Auden, de fet, s’havia significat durant un temps en la defensa de la República, ja fos formant part –breument– d’una ambulància de les Brigades Internacionals, ja fos editant el poema “Spain 1937” amb la intenció de recaptar fons per a la xarxa mèdica republicana.
En favor de l’esforç diplomàtic del règim franquista per a mirar de silenciar l’himne a l’ONU, s’hi va afegir la mort, quasi simultània, dels tres protagonistes de la composició: Auden, l’autor de la lletra, es va morir el 29 de setembre de 1973; Pau Casals, el compositor de la música, el 23 d’octubre de 1973, i U Thant, l’autor de l’encàrrec, el 25 de novembre de 1974. Arran de la denúncia pública de Balutxo el 2008 de la caiguda en l’oblit de l’himne, les iniciatives del nostre país perquè la composició adquirís l’estatus d’oficialitat a l’ONU o que, simplement, tornés a sonar a la seu de Nova York s’han repetit periòdicament en forma de resolucions parlamentàries –el 2009 a la cambra balear, el 2011 a la cambra catalana i al congrés espanyol…– i també de peticions reiterades de la Fundació Pau Casals i de l’Ajuntament del Vendrell. Sense resposta.
___