3 de març del 2016

El que més necessita Catalunya son nens! S'aprova instar el govern a cofinançar les escoles bressol amb 1.600 euros per plaça i any per un error en la votació



N'ha assumit la culpa la republicana Marta Rovira, que s'ha equivocat a l'hora de marcar el sentit del vot del seu grup

El govern haurà de cofinançar les escoles bressol amb 1.600 euros per plaça i any i comprometre's a augmentar aquesta xifra fins als 1.800.  ( És trist fer les coses bé per error, val més això que res. Cuca de Llum)
 
Així ho ha aprovat el Parlament gràcies a un error en la votació de Junts pel Sí, que s'havia mostrat contrari a fer-ho. La portaveu parlamentària de Junts pel Sí, Marta Rovira, s'ha equivocat a l'hora de marcar el sentit del vot del seu grup i només 12 dels 62 diputats han acabat rebutjant aquest punt.

La socialista Esther Niubó defensava la proposta i, des de Junts pel Sí, Anna Simó li retreia que "governar és prioritzar", fet pel qual han optat per oposar-se tant a l'aportació a les escoles bressol com a la recuperació de la sisena hora. Per unanimitat han quedat aprovats altres punts com incrementar progressivament els recursos del sistema educatiu fins a situar-se com a mínim en el 6% del PIB, baixar les ràtios d'alumnes per classe i convocar de manera urgent les oposicions per a la provisió de places de docents i inspectors educatius.

24 de febrer del 2016

Cómo es España: "Julio Anguita: "España es un país que se pone delante de un toro, pero que ve un libro y sale corriendo"

El ex coordinador general de IU y ex secretario general del PCE Julio Anguita. Marta Jara

"Pablo Iglesias ha conseguido con Podemos lo que yo quise: crecer a costa del PSOE", admite Anguita

El exdirigente de IU defiende la Constitución: "Muchos rojos imbéciles hablan de cambiarla. No, tío, primero cumple esta y luego la cambiamos"


Julio Anguita es "de IU", "antipático", "rojo" "odiado" por el PSOE y admirado por la derecha. Reconoce que lo que ha conseguido Pablo Iglesias en su corta trayectoria de vida política es lo que siempre le habría gustado cuando estaba en la política activa: "Pablo Iglesias ha conseguido con Podemos lo que yo quise: crecer a costa del PSOE", ha admitido en una entrevista en Papel, el dominical de El Mundo.(entrevista al propio Julio Anguita)" Ha dado una patada al avispero que merecía la pena", elogia Anguita al líder de Podemos.

Anguita se queja de que España no haya aprendido "absolutamente nada. Nada de nada, de nada, de nada..." de la crisis económica y afirma que "el pueblo se equivoca casi siempre" ante unas elecciones, ya que "no entiende que la gente vote al PP". En su opinión, esto ocurre porque "en España despreciamos el pensar": "Es un país que se pone delante de un toro, pero que ve un libro y sale corriendo", llega a afirmar.

El exdirigente de IU, a diferencia de otros políticos de Podemos y también de IU, considera que la revolución se hace "cumpliendo la Constitución" ya que en su opinión, la Carta Magna contiene los mecanismos suficientes para "devolvérsela al poder con la legalidad vigente". "Muchos rojos imbéciles hablan de cambiarla. No, tío, primero cumple esta y luego la cambiamos. Si coges el artículo 128 («Toda la riqueza del país está subordinada al interés general»), ya tienes las expropiaciones", defiende.

Además, critica que se premie que "sólo hagan política los menores de 40", una situación que, defiende, es propia de una "sociedad desgraciada, víctima del marketing y de los charlatanes". Para Anguita, lo "importante" en política es "la sabiduría" de la que muchos jóvenes carecen por ser "muy merluzas"

En su opinión la política se ha desvirtuado para dar paso a las reglas del marketing: "Los partidos ya no hacen política: sólo se preparan para la siguiente campaña. El marketing lo domina todo…".

No le gustó que Pablo Iglesias que visitara La Zarzuela en mangas de camisa ni la actitud de levantar en puño en el Congreso: "España es un país carca que piensa que la izquierda es sucia y huele mal, así que cuantos menos argumentos les des, mejor".



Algunas perlas de la citada entrevista  de Anguita a El Mundo:

> «Ese es el espantajo que sacan las inteligencias pobres, los gilipollas, cuando se denuncian las contradicciones del PSOE», se queja. «Aquí lo importante es que PP y PSOE son las dos caras del bipartito. Pero en España preferimos no pensar, porque nos duele la cabeza».

> El progre es el caballo de Troya del pensamiento conservador económico. Acepta el capitalismo, siempre que presente otra cara. Los progres han degradado la palabra progresista, que significaba luchar por la libertad, hasta convertirla en algo francamente deleznable.

> La política ha entrado en una dinámica de mercado y eso consiste en sacar votos como sea. Los partidos ya no hacen política: sólo se preparan para la siguiente campaña. El marketing lo domina todo...

.....................
 
Reciente:

¿Quién nombró a Blesa presidente de Caja Madrid?

Ayer (en las Cortes), las gentes de Podemos, muchas de ellas, empezando por sus líderes, procedentes de IU, respondían a las críticas que se les dirigían por haber relacionado a Felipe González personalmente con la cal viva afirmando que la verdad es la verdad y no tiene por qué molestar.

Pero esa relación personal entre González y la cal viva no es verdad, pues no está demostrada ni documentada en modo alguno. Y, mientras no lo esté, no pasará de ser un infundio o, incluso, una calumnia. Los rumores, los infundios, las calumnias, no se convierten en verdades porque se digan muchas veces y a gritos y, como decía ayer González, retratan a quienes recurren a ellas. Porque, quien acusa sin pruebas es un difamador o un calumniador. 

Verdad, en cambio, probada y demostrada y documentada para quien quiera comprobarlo en las hemerotecas es que a Blesa (el de las preferentes y las tarjetas black) lo nombró Aznar en 1996 gracias a los votos de CC.OO e IU, dirigida entonces por Julio Anguita. Eso no es un infundio; es una verdad.

Los votos de IU fueron decisivos para descabalgar al presidente anterior, Jaime Terceiro, un hombre honrado y poner en su lugar a Miguel Blesa. Sin los votos de IU, Miguel Blesa, el amigo de Aznar, no hubiera podido ser presidente de Caja Madrid y la caja no hubiera sido expoliada ni hubiera sido necesario rescatarla con el dinero de todos, ni se hubiera podido estafar a decenas de miles de personas. Eso es una verdad. No un infundio.

Inmediatamente de ser nombrado presidente, Blesa concedió el 87% de los créditos a partidos, a IU dirigida por entonces por Anguita. Eso es otra verdad. No un infundio.

¿Por qué CC.OO. e IU apoyaron la política de Blesa en Caja Madrid? Pues compruébenlo ustedes porque no es un infundio sino una verdad.

Y eso que no había pinza. Como ahora, que tampoco la hay.


 

22 de febrer del 2016

Josep Cuní entrevista a Santiago Niño-Becerra, 01.02.2016.







>  els autònoms som els pàries de la societat?, pregunta d'un espectador pel professor

>  el 56%  del preu de la benzina a la benzinera, son impostos


- El proper programa serà el dilluns 6 de març -


18 de febrer del 2016

Muriel, a imatge del procés, per Salvador Cardús






Comiat a Muriel Casals al Pg. dels Til·lers del Parc  de la Ciutdella. 
Totes les imatges son d'Omnium Cultural.
 

Salvador Cardús-  I5.02.20I6
La reacció unànime de desolació —és a dir, de desconsol— davant la mort inesperada de Muriel Casals no deixa gaire espai per afegir res més. La Muriel, amb la seva bonhomia generosa i alhora amb un caràcter fort i perseverant, a cada entrebanc que ha viscut el camí cap a la independència ha estat la persona en qui dipositàvem la darrera esperança d’una solució acordada. El president Artur Mas ho ha dit amb tot l’encert: Muriel Casals era una persona de comportament noble —en aigües tèrboles, afegeixo jo—, i “la millor de tots nosaltres”. És així.

TANMATEIX, sí que considero oportú fer una reflexió sobre el tipus de lideratge que Muriel Casals ha exercit sobre el nostre procés d’emancipació nacional, iniciat ara fa deu anys. D’una banda, perquè ens pot ajudar a comprendre millor la lògica d’aquest desvetllament. De l’altra, perquè podria servir per no perdre de vista quina és la virtut —és a dir, la força— l’exemplaritat de Muriel Casals hi ha aportat i que hauria de seguir sent un dels trets distintius per poder arribar amb èxit fins al final.


PER DIR-HO amb una idea breu, afirmo que Muriel Casals combinava la seva fragilitat física amb una extrema fortalesa moral. Més ben dit: va saber posar la fragilitat física al servei de la fortalesa moral. Em refereixo al fet que la seva presència pública menuda i tímida, la seva veu pausada i sense alçar mai la veu o aquells ulls que sempre buscaven la complicitat de l’interlocutor particular o del gran auditori, i precisament per aquestes característiques, és el que envigoria la solidesa dels seus arguments, la claredat de la seva determinació i la dignitat del seu compromís.

DONCS BÉ: SOSTINC que és precisament aquesta lògica paradoxal del capteniment de Muriel Casals la que ha caracteritzat també tot el desvetllament nacional fins al punt que ella mateixa, sense voler-ho ni adonar-se’n, n’havia esdevingut la imatge exacta. Efectivament, Catalunya va començar a reaccionar a partir de mitjans de la primera dècada d’aquest segle a la humiliació per l’acarnissament polític que va acompanyar el fracàs de la reforma estatutària. I hi va reaccionar des de la feblesa de la derrota política de la generació a qui tocava liderar el país els següents vint-i-cinc anys. El 2006, políticament, Catalunya era un país molt afeblit que podria haver-se resignat a la irrellevància i a una lenta però irremissible desaparició com a subjecte polític. I, tanmateix, és d’aquesta consciència de la pròpia fragilitat davant d’un Estat nacionalment despietat que el país va treure forces de la feblesa per respondre-hi. Per això l’estat espanyol ha tardat tant a prendre’s seriosament les modestes mobilitzacions iniciades per la Plataforma pel Dret a Decidir, per Reagrupament o per les consultes iniciades a Arenys de Munt. Ara ja som el seu principal problema a l’hora de governar-se ells mateixos!

MURIEL CASALS, en definitiva, ha estat la imatge exacta de tots els nostres gestos fràgils davant de la força desbocada de tribunals comprats, de serveis d’intel·ligència estúpids, de mitjans de comunicació agressius, de governs cecs, sords i muts, en definitiva, d’un Estat impotent i ridículament amenaçador. Muriel Casals és l’antiheroïna que ens ha mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.

Set reflexions (imprescindibles) de Muriel Casals per Francesc de Dalmases



"Muriel Casals forma part de la saviesa i el coneixement d'aquest país. I en forma part perquè va saber trobar respostes evidents a qüestions complexes"


per Francesc de Dalmases 16 de Febrer 2016 
La primavera de l'any 2014 Víctor Terradellas ens va proposar d'entrevistar Muriel Casals per a la Catalan International View. Rellegint les notes d'aquella entrevista he recuperat fins a set raonaments de la Muriel que haurien de formar part del nostre argumentari més intel·ligent quan parlem d'independència i del camí que seguim per arribar-hi. 

 

Elogi de la política participada: "Sovint ens preguntem com és que Catalunya existeix després de tres segles de repressió política, social i cultural. Doncs hi som perquè sempre ha existit una societat tenaç i tossuda que té molt clar que vol sobreviure. Un poble que no ha tingut Estat està molt més preparat per la vida cívica que no pas per la vida política. I això no és bo perquè la vida política és necessària. El més positiu del moment actual és que el civisme i la política s'han trobat i van de bracet. Per això ara va de veres: el poble ho demana, sorgeix la demanda des de baix, i el poder polític hi encaixa i vol que es faci realitat. La comunió entre el món polític i societat civil fa que aquest procés de transició nacional sigui imparable." 

El valor d'una societat diversa: "Som fets de barreja. Tots tenim algun parent que no parla català. A bona part de les famílies catalanes hi ha barreja de llengües, sobretot del castellà però també d'altres llengües. El fet de no haver pogut viure amb normalitat la pròpia diversitat ens ha fet molt respectuosos amb la diversitat dels altres. En una Catalunya independent poden passar moltes coses però el que segur que no passarà mai és que algú pateixi per tenir una identitat diferent. Mai violentarem la identitat d'algú altre perquè sabem com es pateix i com n'és d'injusta aquesta discriminació."  


El veïnatge amb Espanya: "Penso que els vincles emocionals amb l'Estat espanyol són enormement positius. Que una part de la població tingui lligams sentimentals forts amb el país veí -vincles de sang, econòmics, comercials, territorials...- és una bona oportunitat. Els Estats són responsables de garantir un bon veïnatge amb les nacions que els envolten i res millor per mantenir i promocionar aquests lligams sentimentals per tal que això sigui possible. Pels catalans serà un actiu però també ho serà pels espanyols perquè els permetrà relaxar-se. Ara els neguiteja escoltar les nostres reivindicacions lingüístiques i culturals però quan siguem veïns ho normalitzaran com ho entenen amb qualsevol altre Estat amb una llengua i una cultura pròpies. Tindrem la mateixa relació de simpatia que tenen ara els espanyols amb els portuguesos que van fer aquest pas fa quatre segles." 

Procés constituent: "Hi ha una enorme energia positiva al si de la societat catalana que vol pensar i repensar com serà el futur Estat català. Això és molt positiu perquè ens garanteix un procés de constitució participatiu d'una alta qualitat democràtica."

La casa comuna europea: "Europa està en construcció -com ho està Catalunya- i per convertir-se en una pàtria comuna per als europeus necessita resoldre democràticament els reptes polítics que té plantejats. Un d'aquests reptes és Catalunya i aquesta repte ens acosta a Europa. Hi serem per ajudar-los i per ajudar-nos". 


El diàleg i la negociació: "Aviat estarem immersos en un procés complex de negociació amb l'Estat espanyol. No ens aixecarem un dia i Catalunya serà independent. Hi haurà un procés de negociació que probablement requerirà la presència d'àrbitres internacionals. Quan anunciem i haguem fet el gest polític d'allò que volem ser caldrà aquest arbitratge. Haurem de negociar com ens repartim els béns, les obligacions... M'agrada pensar que serà l'inici d'una relació d'amistat amb Espanya." 


Com viure aquest moment: "No totes les generacions tenen la sort de viure un moment tan exaltant com és la constitució d'un nou país. Tenim la responsabilitat i la oportunitat de fer-ho bé en homenatge a totes aquelles persones que van ser la nostra resistència en moments molts durs i que no han pogut arribar fins aquí. Som aquí perquè grups de resistents enormement valents i tenaços van decidir continuar la seva feina després de la guerra espanyola, durant tota la dictadura, durant els anys durs de la incipient democràcia espanyola, i molt abans, durant tres-cents anys. Fins ara. Ho hem de viure amb aquesta il·lusió i també amb aquesta responsabilitat."  


Muriel Casals forma part de la saviesa i el coneixement d'aquest país. I en forma part perquè va saber trobar respostes evidents a qüestions complexes. Com aquell 29 de juny de 2013 en què ens va mirar els ulls i va dir: "No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni."

I sí, clar, el millor homenatge, la victòria. 

16 de febrer del 2016

Òmnium farà dijous un gran acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals


Òmnium Cultural prepara un gran acte d’homenatge cívic a Muriel Casals, presidenta de l’entitat els últims cinc anys. L’acció que portarà per títol “El millor homenatge, la victòria. Acte cívic de comiat i homenatge a Muriel Casals” serà aquest dijous 18 de febrer a les 19 h al Passeig dels Til·lers al Parc de la Ciutadella (Barcelona). L’homenatge es farà just després de l’acte institucional que organitza el Parlament de Catalunya en memòria de la diputada de Junts pel Sí.

¿Un bulo en la BBC? Juan Pablo II no tuvo “intensa relación” con una mujer casada



ROMA, 15 Feb. 16 /  (ACI).- Esta mañana comenzó a circular un artículo de la cadena BBC que siembra dudas sobre la amistad entre San Juan Pablo II y Anna-Teresa Tymieniecka, una filósofa casada polaca. Las graves insinuaciones ya fueron desmentidas.

La amistad entre ambos era muy conocida en el círculo de amigos del Pontífice y también fuera de él. La noticia de la BBC circuló horas antes de transmitir un documental sobre este tema.

El vaticanista George Weigel escribió en su libro “Testigo de la esperanza: La biografía de Juan Pablo II” que Tymieniecka comenzó a enviar cartas a Karol Wojtyla para intercambiar ideas sobre la publicación de un trabajo filosófico suyo titulado “The acting person”.

Mons. Pawel Ptasznik, un sacerdote polaco de la Secretaría de Estado del Vaticano, colaborador del Papa polaco durante diez años, confirmó este dato y explica que “incluso cuando el debate filosófico concluyó, ella siguió escribiéndole al Cardenal Karol Wojtyla que luego fue Juan Pablo II. Dado que era un hombre muy cortés, él solía responder a todas las cartas que recibía de ella”.

Gianfranco Svidercoschi, un veterano vaticanista y biógrafo de Karol Wojtyla, subrayó que “Juan Pablo II solía deshacerse de las cartas de ella una vez que le respondía. Sin embargo, la señora Tymieniecka conservó todas las cartas que recibió del Papa, además de una copia de las cartas que ella le enviaba”.

 Sviderscoschi explicó que luego de la muerte del Pontífice, la mujer “trató de vender todo su intercambio de cartas con el fallecido Papa y al final la Biblioteca Nacional Polaca las compró. Sin embargo las cartas no están disponibles para su lectura”. Por eso “la BBC alega que las cartas son secretas”, destacó el experto vaticanista.

Hoy, la Biblioteca Nacional Polaca publicó una declaración oficial en la que aclara que no hay nada que sugiera una relación amorosa entre el santo y esta mujer. 

"Las declaraciones hechas en los medios no se fundamentan en el contenido de las cartas de Juan Pablo II a Anna Teresa Tymieniecka que están en el archivo de la Biblioteca Nacional de Polonia", sostiene un comunicado publicado hace unas horas por esta institución.


Las amistades del santo
Sviderscoschi recordó además que “Juan Pablo II tuvo muchas relaciones de amistad. Piensen por ejemplo en la que tuvo con Wanda Poltawska”, polaca y amiga personal del Pontífice.

“A Juan Pablo II le encantaba encontrarse con la gente. Cuando quería hablar de algo solía invitar a alguien para caminar en las montañas. Le encantaba pasear en bote. En su libro ‘¡Levantaos! ¡Vamos!’ cuenta que se enteró que había sido designado Obispo mientras acampaba con un grupo de estudiantes a los que dirigía espiritualmente”, explica Sviderscoschi.

La amistad entre Juan Pablo II y la señora Tymieniecka era correcta y cuando era Cardenal pasó unas vacaciones con la mujer y su esposo en Vermont, como lo relata el libro “Su Santidad” de Marco Politi y Carl Bernstein.

En el capítulo “Madame Tymieniecka”, los autores cuentan que el Cardenal Wojtyla celebraba Misa en el jardín de la casa donde se alojaron y luego iban a nadar. El entonces Purpurado usaba una ropa de baño que le prestaba el esposo de la mujer polaca.

Greg Burke, vicedirector de la Sala Stampa de la Santa Sede, dijo sobre este tema que “en lo que respecta al documental de la BBC no hay que sorprenderse de que el Papa Juan Pablo II haya tenido amistades cercanas con diversas personas, sean hombres o mujeres. Nadie debería asombrarse por esto”.

A su turno, el Arzobispo de Cracovia y quien fuera durante más de 40 años secretario personal del Pontífice polaco, Cardenal Stanislaw Dziwisz, escribió una nota a mano en la que señala que “quien ha vivido junto a Juan Pablo II sabe bien que no hay espacio para ninguna conspiración maliciosa”.

San Juan Pablo II, resalta el Cardenal polaco, “era libre y transparente, no tuvo ningún complejo porque era un hombre purísimo que respetaba a cada persona de cualquier situación de vida”.

“Esta es la única clave de lectura con la que se puede interpretar su vida ejemplar y santa”, concluye la nota difundida por el P. Piotr Studnicki de la arquidiócesis de Cracovia.

La amistad entre Juan Pablo II y la señora Tymieniecka fue, al final de cuentas, una de las muchas amistades que tuvo el Santo Padre.

Colaboró con este artículo Angela Ambrogetti, editora de ACI Stampa