Com es van anar estructurant les lleis a la Catalunya de l'any 1000 endavant fins el 1359, quan s'institueix la Diputació del General . Molt breu.

 

 

 

"Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella." 

(Prof. Josep Fontana)

[Voltants dels anys 900-1000 - En aquests anys es va produir l'ocupació del territori a mida que la frontera amb Al Andalus anava reculant cap el sur. Estaven sempre en estat de guerra, sigui per defensar·se de les cavalcades estiuenques dels alarbs o de les baralles de bàndols cristians entre sí. Agricultura i pastoreig de subsistència, havien de tallar el bosc per fer·ne camps (artigar), enmig d'una gran inseguretat personal i alimentària. Sobreviure era triomfar. La vida de les persones era molt curta, em refereixo als que arribaven als 18 anys, donc morien la meitat dels infants abans d'arribar·hi, en fi, és el que ha passat fins l'arribada de la higiene als quiròfans i la penicilina, aquesta darrera va arribar a Barcelona cap el 1950. 

Per mi imagino aquells temps com el "Far West" a on no hi havia llei ni ordre. Els punts a on va establir·se un inici d'ordre eren empreses de treball cooperatiu i amb un cap:  els monestirs, treball en equip. Fins i tot ensenyaven a llegir i escriure als monjos!   Al War West l'equivalent inici d'ordre eren els forts comandats per l'exèrcit, també son punts isolats a on les persones reconeixen un cap i treballen coordinadament.

La Catalunya d'aleshores estava dividida en comtats. L'any 1006 un fill d' Oliba Cabreta, Comte de Cerdanya, Urgell i Conflent, decideix fer.se monjo a Ripoll. Sis anys més tard, en morir l'abat la comunitat l'escolleix com abat, l'Abat Oliba. 

 

 

 

 Mapa amb la data de la reconquesta als alarbs de cada  ciutat. Observeu les tres línies de la frontera i com evolucionen en el temps.

 

 

Donc bé. També en reunions assembleàries és a on l'Abat Oliba - més tard bisbe de Vic - aconsegueix  un acord  amb  els nobles i la gent del pais perque s'estableixi  una petitíssima Treva  des del vespre dels dissabte fins a la primera hora del dilluns per assegurar la protecció dels eclesiàstics i famílies desarmades que fessin camí cap a les esglésies per acomplir el precepte dominical, sota pena d'excomunió. Quina sanció voleu que posi un bisbe sino?  No n'hi havia d'autoritat civil, aleshores l'excomunió tenia una certa força coercitiva.

 

Una Treva per poguer anar a Missa el diumenge, que afectava, atenció!:  només a la gent que viatjava desarmada!!  Quins temps!!   La primera assemblea de Pau i Treva de què tenim notícia va ser la de Toluges, al Rosselló, l'any 1027. (En el plano Toluges és el nº 1, a la part dreta de la imatge, una mica més al nord d'Elna)

Plano a on s'assenyalen els llocs a on hi ha constància documental del pas de l'Abat Oliba. Observeu els comtats en que es va dividir el terrotori.

El model va ser comunicat al concili de Niça l'any 1041, i es va extendre per Europa de la mà dels benedictins. Aquesta va ser la primera gran aportació catalana a la cultura occidental: la pau.

El 1064 el comte Ramon Berenguer I va incorporar aquests acords als Usatges, que va ser la primera recopilació de dret a Catalunya. Els acords de les assemblees de Pau i Treva, quedaven incorporades al dret civil, ja eren una llei civil.  

Els Usatges de Barcelona, el nucli antic dels quals fou promulgat per Ramon Berenguer I  i l'occitana Almodis de la Marca, entre els anys 1058 i 1064, van ser les primeres lleis promulgades a Catalunya. No ho van ser per un decret del comte, sino que els advocats de la cort van fer un primer resum del dret consuetudinari." Cuca de Llum]

 

Els antecedents de les Corts catalanes cal situar-los en la Cort Comtal (cap a l'any 1000), i abans precisament en aquelles assemblees de Pau i Treva que des del 1027 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència.

Les primeres Corts Catalanes es consideren les de l'any 1192, any en què el braç popular participa per primera vegada a l'assemblea de Pau i Treva.

.... 

Les finances i el patrimoni del rei de la Corona de Catalunya i d'Aragó van ser controlats per un oficial regi, el mestre racional (magister racionalis). Aquesta figura va ser institucionalitzada l'any 1283 per Pere el Gran.

 

 ""A mitjan segle XIV, el 1359, amb la institució política de la Diputació del General – embrió de la Generalitat – es va incorporar la figura de l'oïdor de comptes amb tasques de fiscalització i supervisió de les finances públiques. (Vegeu un article del 2018 sobre aquest tema al final del post)

....

Extrets de l'article del Prof. J. Fontana:

""L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol.""

(...)

"" En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran (1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!""

""El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.""

__________________________

LLegiu aquest article del Prof. Josep Fontana! Cap a la meitat  hi ha uns comentaris resumint la història de les institucions com només un historiador dels bons ho sap fer. Parla de les relacions entre el rei i les Corts, dels equilibris entre grups socials a l'edat Mitja, de l'Usatge Princeps Namque, de la Diputació del General...

>>  "Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat" entrevista a Josep Fontana

..........

>>  2018.07.12 - Article de l'ABC: "Hallan un manuscrito de 1359 que recopila la normativa de los orígenes de Generalitat de Cataluña". 

El texto, que se encontraba mal catalogado en el Archivo de la Corona de Aragón, compila las normas y la jurisdicción aprobadas en las Cortes Catalanas 


Pere Ripoll, doctor en Derecho por la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha encontrado el manuscrito que recopila la normativa de los orígenes de la Generalitat de Cataluña, que data del año 1359 y que estaba mal catalogado en el Archivo de la Corona de Aragón.


El investigador halló el manuscrito mientras elaboraba su tesis «Llibre dels Vuit Senyals (15th century): an Edition, Legal and Comparative Study», en la que se proponía estudiar las instituciones que surgieron en toda Europa con fines similares a las de la Diputació del General o Generalitat de Cataluña, situados en el siglo XIV, ha informado la UPF.

El manuscrito hallado lleva por nombre «Llibre dels Vuit Senyals» (LVS) y, según explica la universidad, contiene el régimen jurídico de los orígenes de la Diputació del General. Así, el documento compila las normas y la jurisdicción aprobadas en las Cortes Catalanas, que daban poder a la institución en ámbitos como la autoorganización jurisdiccional y administrativa, las finanzas y los tributos, y le otorgaba blindaje financiero, según ha explicado la UPF en un comunicado. 

El doctor en Derecho por la UPF, que obtuvo excelente «cum laude» por su tesis, presentada el pasado 26 de junio, se ha mostrado «satisfecho» por haber encontrado este manuscrito, que «sabía que existía», pero que «debido a las intervenciones de restauración y catalogación del siglo XIX, lo dejaron sin tapas y fue catalogado de manera confundida».

El libro, apunta desde la institución, confirma la hipótesis propuesta por Antonio Torres hace cien años sobre el momento más aproximado del nacimiento de la Diputació del General y situarlo en 1359, a pesar de que el manuscrito «tiene en cuenta los primeros síntomas de autonomía de 1289 y 1291».

Para el profesor de Derecho de la UPF Tomàs de Montagut, que ha sido codirector de la tesis, ha coincidido en la «importancia de haber localizado el manuscrito», ya que «evidencia que Cataluña era una monarquía dualista, donde el monarca debía pactar con las Cortes, y las normas que blindaban este pactismo jurídico se encuentran en el libro», informa Efe.

El hallazgo se enmarca en el doctorado industrial de la UPF y la Editorial Barcino, que está especializada en la edición de textos clásicos y prevé publicar en 2019 una edición del manuscrito.
https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-hallan-manuscrito-1359-recopila-normativa-origenes-generalitat-cataluna-201807121401_noticia_amp.html?__twitter_impression=true 

 

 

 

 

 PER A SABER-NE MÉS:

 

>> Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV decretà l'àrea de validesa dels pactes de Pau i Treva, delimitant així la Catalunya d'aleshores:  https://www.facebook.com/share/r/1Db1JUhhb7/

 

>> Visió general. La lenta formació de les institucions de govern  de Cataluya els primers dos-cents anys. Les Assemblees de Pau i Treva cap el 1027 serien l´embrió de les Corts catalanes, que varen evolucionar

 

  

>>  Els 'Usatges de Barcelona' (any 1064) van ser la primera Compilació catalana de lleis, les quals provenien de costums consolidades; per això s'en diuen lleis consuetudinàries. La compilació del 1194 per Ramon de Caldes. v.2

 

 

>>   Comparació del funcionament les Corts a Catalunya on les lleis són pactades. I el funcionament de  'las Cortes' a Castella, a on no totes ho són. Per J.Fontana.

 

 

>> Post a la Cuca de Llum:  El de la Catalunya sobirana era un "Constitucionalisme independent", per Jaume Sobrequés i Callicó. Quins són els trets que configuren la identitat d'un poble:

 

 

 

(Aquest post ha rebut  339 visites)

 

__

 

Les 10 excepcionalitats jurídiques que ha patit Catalunya, segons el jutge Guillem Soler

 

[Una manera molt elegant de parlar d'una in-justícia contra la minoria catalana. Cuca de Llum.]

 

 

El magistrat Soler sosté que les excepcionalitats (des del 2017) han provocat “insensibilitat al dolor jurídic” en la societat catalana 

 

 

Mayte Piulachs - Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 10 de juliol de 2022

 

 El magistrat de Barcelona i membre de l’associació Àgora judicial, Guillem Soler Solé, afirma que l’intent de secessió de Catalunya s’ha combatut, des de la tardor de 2017, amb una “excepcionalitat jurídica” que s’ha convertit en “permanent i general”, vista la seva durada en el temps i l’afectació a diversos àmbits socials. Defineix com a excepcionalitats jurídiques “aquelles decisions públiques imperatives de govern o, especialment, judicials que s’allunyen del que fins a un moment determinat havia estat la regla o criteri general”. No tot canvi és dolent, sosté. En el cas català, però, el magistrat exposa que “aquests canvis o excepcions han implicat l’afectació o vulneració de drets fonamentals” i que aquestes “excepcionalitats jurídiques operen sempre, casualment o sospitosament, en el mateix sentit de reprimir o limitar les capacitats d’actuació d’una de les dues parts «enfrontades» en el conflicte”. La catalana.

 

 

La propera tardor farà cinc anys d’aquesta “cronificació de les excepcionalitats jurídiques” i, a parer del magistrat Guillem Soler, una de les seves conseqüències és que “ha pujat dramàticament el nivell de tolerància social al dolor jurídic” a Catalunya. S’han vist afectats polítics, activistes socials, ciutadans sense càrrecs públics o, ara, les institucions d’Ensenyament. I manifesta: “L’acumulació accelerada d’excepcionalitats jurídiques successives, esdevingudes, sense descans, una rere l’altra, ens furta el temps necessari per analitzar-les i assimilar-les, per adquirir consciència de la destrossa jurídica i el dolor que causen. Un dolor que sovint no és sinó la traducció personal o institucional de la vulneració d’un dret fonamental implicat.” Un fenomen que el jutge bateja com a “insensibilitat al dolor jurídic”.  I insisteix: “Vivim ja immersos en una fatalitat jurídica plenament acceptada i contra la qual només s’hi oposa, de moment, certes dosis de resignació, humor o cinisme, tan característics, per altra banda, del tarannà català.”

 

Guillem Soler Solé, magistrat de Barcelona i membre d'Àgora Judicial. / Arxiu

 

Doctrines del nazisme o neo-autoritàries

Pel magistrat Soler les excepcionalitats jurídiques “sembla que no hagin de marxar fins que no s’abandonin definitivament els plantejaments polítics (secessionistes) que l’han motivada”. Aquesta excepcionalitat catalana li recorda teories polítiques i del dret tan perilloses com les desenvolupades per Günther Jakobs i Carl Schmitt. Del primer, l’anomenat dret penal de l’enemic, amb el qual es relaxen les garanties penals per perseguir l’opositor d’un estat. A més, “certes doctrines de Carl Schmitt, un jurista antiliberal convertit miserablement al nazisme, ens ofereixen unes analogies ineludibles respecte del cas català”, manifesta Soler. Com ara “la distinció, també, entre amic i enemic i l’acceptació, precisament, de l’excepcionalitat jurídica per combatre el segon”.

 

 

El magistrat detalla deu excepcionalitats que s’han produït a Catalunya per combatre la política independentista.

 

 

1a: Un TC que impedeix precipitadament el debat parlamentari

El magistrat Guillem Soler afirma que la primera excepcionalitat jurídica és “sovint massa obviada, tot i la seva extraordinària importància”, com és “l’anormalitat que un Tribunal Constitucional (TC) no es limiti a pronunciar-se sobre la constitucionalitat de normes ja aprovades pels Parlaments, sinó que ampliï excepcionalment la seva actuació fins a impedir que es produeixi el mateix debat parlamentari previ a l’aprovació de les normes”. Hi detalla que la funció d’aquest tipus de tribunal sempre ha estat posterior a l’aprovació de les normes. Així ho havia establert el mateix TC en casos precedents. “Però, és clar, -afegeix Soler- una actuació posterior a l’aprovació de la norma no era eficaç per prevenir l’avenç del procés secessionista: el TC va canviar el criteri, perquè necessitava canviar-lo, i va mutar substancialment (i fatal) la seva mateixa naturalesa i funció.”

 

El jutge afegeix: “Que quedés aniquilada l’autonomia parlamentària i el dret dels elegits i electors a la possibilitat del debat polític parlamentari era un dany col·lateral que calia assumir, si és que se’n va arribar a ser conscient en algun moment.” El jutge recalca que “aquest canvi de criteri va ser determinant per a la resta d’excepcionalitats jurídiques. Va ser, podríem dir, la «mare dels ous», perquè u00⁰na vegada el TC va declarar que el mer debat i tramitació (no només l’aprovació) de la norma era contrària a la Constitució, qualsevol acte vinculat, directament o indirecta, a aquesta mera tramitació podia esdevenir un delicte de desobediència. És a dir, una actuació delictiva, amb tot el que això implica.”

 

Els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament, presidida per Carme Forcadell, van ser condemnats per desobediència al TC en permetre el debat i l’aprovació de les lleis de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. I ara, amb major gravetat, es jutjarà per desobediència la Mesa, presidida per Roger Torrent, per haver  permès només el debat de proposicions sobiranistes i contra el rei el 2019.

 

El president del Parlament, Roger Torrent, i dos membres de la Mesa, Josep Costa i Espejo Saavedra, el 2018 / Foto: Marina Fernandez

 

 

 

 

2a:  una desobediència sense requeriment previ

 

 

La segona excepcionalitat jurídica, segons el jutge Guillem Soler, reforça la primera. “Sempre s’havia considerat, com a qüestió de la màxima obvietat (de primer de carrera de dret, podríem dir), que per poder cometre un delicte de desobediència calia haver estat requerit prèviament de manera personal i clara amb una ordre, que precisament s’incomplia”, exposa el magistrat i afegeix: “De nou, però, això podia tenir un inconvenient: només podrien cometre el delicte els membres de la Mesa del Parlament, que estaven preparant el debat parlamentari i que havien estat expressament requerits. No podrien cometre el delicte altres diputats o diputades que haguessin tingut un altre tipus d’intervenció, com per exemple presentar una proposició de llei. Calia, per tant, un nou canvi de criteri, que implicava, de nou, mutar fatalment l’estructura mateixa del delicte de desobediència. Semblava jurídicament impossible. Però el miracle va esdevenir-se i va deixar d’exigir-se, com a mínim en el «cas català», l’existència d’un requeriment previ per poder cometre el delicte de desobediència.”

 

El magistrat Soler situa l’inici d’aquesta excepcionalitat en la imputació a l’exdiputada de la CUP Anna Gabriel per haver registrat en el Parlament la proposició de Llei de Transitorietat Nacional i fundacional de la República i la proposició de llei del Referèndum, el  6 de setembre de 2017. Gabriel es va exiliar a Suïssa, mentre Mireia Boya, investigada pel mateix, va ser absolta pel TSJC, el 2020.

 

La diputada de la CUP, Anna Gabriel en el ple de la DUI /  Foto: Sergi Alcàzar

 

 

3a: Catalunya no es troba a Catalunya

 

En la tercera excepcionalitat, el magistrat Soler arrenca amb una obvietat: “Estarem tots d’acord que els fets del cas català van succeir a Catalunya.” Explica que en l’àmbit legal el que determina quin jutge o tribunal té la competència per investigar un delicte és el lloc on s’ha comès aquest fet, però que en el cas del procés d’independència de Catalunya “tenia un inconvenient no desitjat”: el judici s’havia de celebrar en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), ubicat a Catalunya. “Aquesta eventualitat no era, per algun motiu, desitjada. I per ser evitada, exigia, de nou, un canvi de criteri. Un canvi no gens fàcil i pel qual calia disposar d’un estómac jurídic molt resistent”, afirma amb ironia el jutge.

 

Afegeix, amb sorna, que “la fatalitat jurídica” va esdevenir-se de nou: “Va passar a ser irrellevant que els fets violents del delicte de rebel·lió s’haguessin produït a Catalunya o que les decisions parlamentàries clau s’haguessin pres a Barcelona (més concretament, a la mesa del Parlament, una taula les quatre o més potes de la qual, literalment, reposen sobre sòl barceloní).”  La localització geogràfica d’aquests dos fets -precisa- va donar pas a “fets secundaris o a criteris jurídics de certa extravagància que acudien desesperadament al rescat per arrossegar el coneixement del judici a Madrid: una conferència celebrada a l’estranger per parlar (sí, només per parlar) del projecte de referèndum o una noció gairebé «moral» d’Espanya que permetria entendre que si els fets afectaven una de les seves regions, llavors es veia afectat tot el «territori nacional» i calia, per tant, portar el judici a la capital del regne.“

 

Per rematar-ho, el magistrat explica una realitat interna dels jutjats: “Habitualment els tribunals no assumeixen més feina que la que els correspon. Per tant, fer-ho quan és evident que no calia no deixa de palesar un cert interès a conèixer de la causa. Un interès, però, que, sigui quin sigui, no sembla massa compatible, com a mínim, amb la necessària imparcialitat (manca d’interès, de qualsevol interès) que hauria de guiar, en teoria, tota actuació judicial.”

 

Certament, el Tribunal Suprem va assumir, de forma excepcional, la competència per jutjar els líders independentistes catalans i els va condemnar per sedició, malversació de fons i desobediència. El dret a tenir el jutge predeterminat per la llei és una de les principals vulneracions que els catalans han presentat en les seves demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i un dels motius pels quals ha estat denegada ja alguna ordre europea de detenció.

 

Els set magistrats del Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, que va jutjar els independentistes catalans, el 2019./ Foto: E

 

4a: euroordres de detenció i retirada

 

La causa penal del procés independentista ha provocat una immersió en el món judicial de gran part de la societat catalana. En aquest cas, el jutge Guillem Soler recorda que una euroordre de detenció l’emet un tribunal d’un Estat membre de la Unió Europea cap a un altre estat on sap que hi ha un investigat.  Mentre no es resol el cas, el tribunal emissor espera quina serà la resposta, que pot ser positiva o negativa. “El que no és gens habitual -afirma el jutge Soler- és que el tribunal emissor retiri l’euroordre abans que el receptor s’hi pronunciï i que ho faci per temor que no sigui acceptada íntegrament respecte de tots els delictes que s’hagin pogut cometre, com el de rebel·lió.” El jutge Soler manifesta: “Pel lector no jurista aquesta pot semblar una incidència menor, però cal destacar que posa de manifest una actuació judicial estratègica de nou escassament compatible amb la imprescindible imparcialitat judicial. Dit d’una altra manera, una causa penal, si hi ha indicis, ha de continuar endavant ininterrompudament, utilitzant tots els mecanismes d’investigació a l’abast. Per contra, no pot operar com un badulaque al qual el tribunal pot acudir, quan vulgui, fins i tot els diumenges, per comprar o recomprar el que en cada moment li convingui més o per revendre el que ja no necessiti.”  “Actuar així és, indubtablement, una excepcionalitat jurídica. I de les més cridaneres que s’han vist”, conclou.

 

Aquestes retirades d’ordres de detenció les ha acordades el jutge instructor del Suprem en el cas del procés, Pablo Llarena.

 

El magistrat del Tribunnal Suprem,Pablo Llarena / Foto: Eduardo Parra / Europa Press

 

5a: una violència no violenta per suspendre càrrecs públics

 

 

(Continuaré més tard, mentrestant podeu clicar el link per acabar aquest important article)

https://www.elnacional.cat/ca/politica/10-excepcionalitats-juridiques-patit-catalunya-segons-jutge-guillem-soler_784374_102.html?utm_source=telegram&utm_medium=push&utm_campaign=telegramgroc

 

 

 

 

 

 

 

 

 __

Ramir II el Monjo, (1137). Texte català dels tres documents de transmissió de la sobirania d'Aragó a Ramon Berenguer IV, i donació de la seva filla Peronella com muller. v.2

Ramon  Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella d'Aragó

Breus antecedents històrics:                                        

Els efectes del testament del rei de Navarra i comtat d'Aragó, Alfons I el Bataller (1134), van causar gran inestabilitat politica en no ser acceptat pels súbdits. En efecte, havia deixat el seu regne a 3 ordres militars. El navarresos va designar un altre rei. 

 

La reconquesta era molt recent. En un període de 33 anys: Osca (1096), Barbastre (1101), i Saragossa (1118).

 

Els nobles d'Aragó per la seva banda tampoc accepten el testament d'Alfons, primer designen un rei i, en morir aquest, van a buscar al seu germà Ramir, fins aleshores monjo. No sentint·se prou forts devant el perill dels alarbs per una banda, i de ser incorporats a la corona de Castella per un altre,-aleshores Aragó era poc més que l'actual província d'Osca-. Els nobles del comtat d'Aragó van acceptar la decisió de Ramir II el Monjo de cedir la sobirania d'Aragó al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1137) amb la promesa de respectar els seus furs. No hi va haver oposició. Ramir II va donar també la mà de la seva filla Peronella, -aleshores tenia només un anyet o dos-, resident "sisplau-per-força" a la cort del rei de Castella, que volia a casar·la amb el seu fill.

Cal remarcar que els nobles aragonesos van estimar-se més dependre del comte de Barcelona que del rei de Castella. En un punt molt difícil de la seva història ho van decidir així.

 L'11 d'agost de 1137, a Barbastre, fou la data escollida per escenificar el traspàs de poder. L'elegit per succeir Ramir II  fou, definitivament, Ramon Berenguer IV.

Document de Barbastre:  (Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, Pergamins, Ramon Berenguer IV, carpeta 35, pergamí 86. He procedit a la revisió i edició del document a partir de l'original. Ha estat editat a bastament per diversos autors, entre altres per Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dir.), Els pergamins de l'Arxiu  Comtal de Barcelona, vol.III, doc. 722,  p. 1191-1192)

"" En el nom de Déu. Jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei dels aragonesos, dono a tu, Ramon, comte dels barcelonins i marquès, la meva filla per muller, amb tot el reialme dels aragonesos íntegre, així com el meu pare, el rei Sanç, i els meus germans, Pere i Alfons, millor que mai tingueren i dominaren per ells mateixos o per qualsevulla persona dels dos sexes, servats els usatges i els costums que el meu pare Sanç i el meu germà Pere tingueren en llur regne. I t'encomano tots els homes del dit reialme sota homenatge i jurament, perquè et siguin fidels tota la vida, de la teva persona i de tots aquells que per tu governin, sense cap frau ni engany; de tal manera que et siguin fidels en tot el dit regne i per totes les coses que li pertanyen que no vagin en detriment de la fidelitat envers mi i la meva filla. I de fet, per tot allò escrit més amunt, jo, el dit rei Ramir, de tal manera faig a tu, Ramon, comte dels barcelonins i marquès,  perquè si la meva dita filla morís, tu sobrevivint, mantinguis la donació, lliure i immutable, del dit reialme, sense cap impediment després de la meva mort. Mentrestant,  però, si algun augment o transmissió d'honors o de castells del dit regne jo, en vida, volgués fer a tu, romangui ferm i inalterable sota la dita fidelitat dels homes. I jo, dit rei Ramir, sigui rei, senyor i pare en el dit regne i en tots els teus comtats sempre que a mi em plagui.

La qual cosa és feta a 3 idus d'agost de l'any de l'Encarnació del Senyor 1137, era de 1176, regnant el dit rei Ramir.

Signe del rei Ramir: A+

Perquè totes les coses damunt escrites siguin observades de manera fidel i inalterable, l'anomenat rei Ramir encomanà al comte barceloní, sota homenatge i jurament, els seus barons escrits a continuació: primerament, el comte pallarès; Ramon Pere d'Erill i el seu fill Pere; Pere Ramon d'Estada; Gombau de Benavent; Balasc Fortun d'Azlor; Guillem de Capella, fill de Berenguer Gombau; Bernat Pere de Llaguarres; Pere Llop de Sant Esteve; Galí Garcés de Sant Vicenç; Pere Mir d'Entença; Gombau d'Entença; Llop Garcés Laità; Frontí Gomes; Ferris; Pelegrí de Castellaçol; Arpa; Sanç Sanç d'Arsu; Maça; Fortun Dat de Barbastre; Fortun Garcés, germà de Maça; Garcia Garcés d'Osca; Garcia de Rodellar; Llop Balasc de Pomar; Porxet i el seu germà Pere; Ramon de Larués; Miquel d'Albero; Sanç d'Antilló; Galí Sanç de Graus; Llop Sanç de Jaca; Gaiet; Pedro López de Luesia; Galí Ximenes de Alcalà.

L'escrivà Ponç escrigué tot això per manament del senyor rei en els susdits dia i any, qui, com és costum habitual, ací posà el seu sig+ne""

Plano d'alguns indrets a on està documentat passés el seguici de Ramir II  amb Ramon Berenguer.  La primera ciutat va ser Barbastro, la segona documentada  és Osca, segurament Jaca,  el castell d'Ayerbe i finalment Saragossa. Els colors del fons de plano NO corresponen a les àreas conquerides, sino a l'actual divisió en províncies.  Però, cal afegir que el  -fins aleshores-, comtat   d'Aragó,  tot just era una mica més gran que l'actual província.

Aquesta donació que podem entendre com una autèntica abdicació, ha generat interpretacions historiogràfiques esbiaixades dels qui confonen a dretcient l'Aragó del segle XII amb  la regió espanyola i castellanitzada d'avui dia. Què hi farem!

(...) A canvi de la cessió, en la pràctica, del govern efectiu, Ramir II s'atorgava la suprema autoritat del seu regne i dels comtats de Ramon Berenguer IV.  Catalunya, alhora, feia un pas més per a desvincular·se de la sobirania teòrica i inoperant del rei de França: ara Ramir II era el rei i, en el futur, ho serien Ramon Berenguer IV (el governant efectiu, qui a partir d'aquest moment no s'estigué d'incloure la fórmula diplomàtica "regnante comes Barchinona in Aragon") i els seus successors, fòssin descendents de Ramir II o no.

(...) Per si de cas, Ramir II deixava ben clar que Aragó era del comte de Barcelona, tant si finalment hi havia matrimoni amb Peronella com si no n'hi havia. I, atenció!, els aragonesos assentiren.

Restes del castell d'Ayerbe





Barbastre fou la primera escala (...) A partir d'ací, acompanyat del rei titular, anà recaptant personalment la fidelitat de les principals localitats del reialme. A Osca, la capital aragonesa, rei i gendre in pectore  hi foren el 24 d'agost (...) Conservem també l'acta del jurament de  fidelitat dels homes de Jaca i de la Jacetània (Ansó, Aísa, Siresa, Villanúa, Aruej, Aratorés), i de la comarca de les Cinco Villas (Asín, Uncastillo, Orés, Luesia, Biel). Anant cap a Saragossa, a Ayerbe, el 27 d'agost Ramir II ratificà la donació a Ramon Berenguer IV i anul·là qualsevol donació que fes sense el consentiment del comte barceloní.

Document d'Ayerbe: Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, Pergamins, Ramon Berenguer IV, carpeta 35, núm.87. El document, també redactat pel secretari barceloní Ponç (Ponç d'Osor) està datat al castell d'Ayerbe el 27 d'agost.

""Aquesta és la donació que fa Ramir, rei dels aragonesos, a Ramon, il·lustre comte dels barcelonins.

 Confirma a ell {Ramon Berenguer IV}  i està d'acord que, a partir del mateix dia en què li donà la seva filla amb el seu honor i manà als seus homes que li reteren homenatge, a Barbastre, tot allò que ha donat o ha acordat, qui fins ara ha estat rei, sigui totalment anul·lat i no tingui vigència. A més a més,  li confirma i fermament li concedeix que d'avui endavant no donarà ni concedirà res a ningú sense el consell i la bona voluntat del comte. Si així no ho fes, de la mateixa manera sigui anul·lat i no tingui vigència.

Aquesta donació fa el rei Ramir  amb el consell i la voluntat dels seus nobles homes que la subscrigueren al castell d'Ayerbe, a 6 de les calendes de setembre de l'any de l'Encarnació del Senyor de 1137, era 1176, en presència del bisbe dels oscenses, de l'abat de Montaragó, de {Frontí} Gomes, de Maça, de Ramon de Larués, de Fortun de Berga, de Llop Garcés Laità, d'Ènnec Lopes, de Llop Balasc {de Pomar}, de Pedro López de Luesia, i d'altres molts nobles, testimonis i auditors de la cort reial, que volien que això fos fet i per igual ho aprovaren

 Signe del rei Ramir: A+

 Signe de Ponç, escrivà del comte, que això ha escrit  per ordre del dit senyor rei""

L'última etapa de l'entronització de Ramon Berenguer IV a Aragó fou Saragossa,la ciutat disputada per Castella i que Ramir II havia aconseguit conservar sotmetent·se a Alfons VII (de Castella), com ja s'ha dit, amb el consentiment del comte barceloní. El rei d'Aragó i el comte de Barcelona arribaren (...) en octubre. Passà, donc, més d'un mes des de l'estada documentada a Ayerbe i desconeixem quines altres localitats visità el seguici reial abans d'arribar a la ciutat de l'Ebre. Un cop a Saragossa, acceptada formalment la sobirania de Ramon Berenguer IV pels seus habitants, Ramir II culminà el traspàs de poder signant el darrer document trascendental del seu regnat: la renúncia definitiva al tron, datada el 13 de novembre:

(Arxiu de la Corona d'Aragó, Cancelleria, Pergamins, Ramon Berenguer IV, carpeta 35, núm.85.  Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU i Josep SALRACH (dir.), Els pergamins de l'Arxiu Comtal de Barcelona, vol III, doc. 725, p.1194-1195)

  
""Sigui a tothom manifest que jo, Ramir, per la gràcia de Déu rei dels aragonesos, doní la meva filla a Ramon, comte barceloní, juntament amb tot el meu regne i el meu honor. I ara, per pròpia voluntat i afecte de cor, vull, prego i ordeno a tots els meus homes, és a dir, cavallers, clergues i peons, que els castells, les fortaleses i qualsevol altre honor tinguem després d'això pel dit comte així com pel rei deuen tenir i mantenir, i a ell com a rei obeeixin en tot sota contínua fidelitat. I perquè no hi hagi oportunitat que algú eculubri intrigues dolentes, a ell li deixo, li dono i li concedeixo tot allò que jo retingués en l'altre document de donació fet prèviament, quan li vaig lliurar la meva filla. Oimés jo, Ramir, rei dels aragonesos, dono i fermament ratifico al dit Ramon, comte barceloní, que això, que a ell ara en persona li dono i tot el que tenia, ho tingui al meu servei i em sigui sempre fidel.

Això fou promulgat a Saragossa, en els idus de novembre, en presència de molts nobles homes del regne dels aragonesos que hi eren, en l'any de l'Encarnació del Senyor 1137, de l'era 1175.

Tot això a ell dono i fermament ratifico com millor ho tingué el meu germà Alfons, i tingui totes aquestes coses guardant a mi fidelitat sempre.

Signe del rei A+    Ramir
Sig+ne de Ponç, escrivà del comte, que això escriví per ordre del senyor rei.""



Ramir II mantingué la dignitat reial, però es retirà a la vida monàstica que tant, sembla, anhelava. Visquè des d'aleshores a Osca, al monestir benedictí de San Pedro el Viejo, del qual havia estat abat abans de ser exclaustrat per a convertir·se en rei, i allà traspassà deu anys després, el 16 d'agost de 1147. (...) Des del seu retorn a San Pedro el Viejo d'Osca, encara que sembli estrany, no s'immiscí mai en els afers de govern.

Aquests documents han estat editats per diversos autors. David Garrido ha fet una revisió  i  edició  del  document  a  partir  de  

l'original.

Textes del llibre: "Ramon Berenguer IV"  Josep-David Garrido i Valls. Rafael Dalmau Ed. Barcelona. 2014. 1a  edició. (pàgs. 96-109)  Llibre que hem llegit i recomanem.


> Trobareu un altre versió del mateix tema a aquest article d´El Nacional: https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-arago-confirma-donacio-regne-ramon-berenguer-iv_299133_102.html



(Sembla que aquest post va interessant al públic, ha rebut 1221 visites)

Josep M.de Segarra va traduir Shakespeare i la Divina Comèdia al català, però li van prohibir la publicació, i ho va fer en la clandestinitat

 

 [ Josep M. de Segarra és un dels grans de la literatura catalana. Quin domini de les paraules!]

 

 [Ve de molt molt antic el desitg de fer tot el possible per suprimir, esborrar, anihilar el catalá. Tant l'estat francés a la Catalunya Nord des de 1700 com el castellà. Només per rebel.lia a les imposicions, ja seria motiu per parlar-lo. Per fastiguejar-los. Fastidiar-los.  Dit el mateix en positiu, què és com s'han de buscar les motivacions, parlar-lo perquè és "nostre", perquè té aquell eco afectuós, agradable al cor, que cap altre llengua no té. El català és la llengua nostra per parlar d'afectes. No és el mateix dir "te quiero" o "I love you" que "t'estimo": és completament diferent com ressona en el cor.  Cuca de Llum.]

 

 

__

El català és la dotzena llengua més influent del món, segons el Ministeri de Cultura francès

 

El nou baròmetre del govern francès distingeix el català com la dotzena llengua més important del planeta

Entre les més de sis mil llengües que hi ha avui al món, el català és la dotzena més influent. Aquesta és una de les grans conclusions que es desprenen del darrer baròmetre de les llengües al món que publica cada cinc anys el Ministeri de Cultura francès.

Les quinze llengües més influents del món, segons el baròmetre del Ministeri de Cultura francès.

 

 

Sovint es pren la xifra de parlants com l’únic criteri per a sospesar l’abast d’una llengua, però aquest model, desenvolupat pel doctor en lingüística Louis-Jean Calvet, incorpora un ventall d’indicadors que permeten d’avaluar holísticament la importància d’una llengua, més enllà de l’àmbit lingüístic. És ací on la influència del català és realçada: amb una nota agregada de 6,729 punts, és la dotzena llengua que obté un “pes” (influència) més gran en el baròmetre. Es troba onze posicions per sobre del darrer baròmetre (quan era al vint-i-tresè lloc), i més amunt que llengües molt més parlades, com ara el mandarí (6,550) o bé l’indonesi (6,462). El baròmetre, tanmateix, també evidencia un fet no tan positiu: que, sobretot en l’àmbit polític i social, la nostra llengua encara té molta feina per fer.

 

Una llengua petita, però amb presència global

A grans trets, el model diferencia entre dues menes de factors: els factors intrínsecs, per una banda, i els factors contextuals, per una altra. Per factors intrínsecs, els autors entenen tots els de caràcter més purament lingüístics, “que es refereixen a una llengua i solament a aquesta llengua”. Entre els contextuals, en canvi, el model inclou tots aquells elements socials, polítics i culturals –o fins i tot tecnològics– relatius a l’entorn en què existeix una llengua determinada. I para especial atenció a “la influència de l’entorn en la importància i el desenvolupament”.

El principal factor intrínsec que els autors tenen en compte a l’hora de confeccionar el model és, segurament, l’indicador que s’empra més sovint a l’hora de mesurar la influència d’una llengua: la xifra total de parlants, tot diferenciant entre els parlants nadius (L1), que tenen un pes més gran en el model, i els parlants estrangers (L2), que en tenen un de més petit. En aquest apartat, el català es destaca com la llengua amb un índex més baix (0,357) de les quinze amb més influència, un fet que posa en relleu la capacitat de projecció del català en relació amb el pes demogràfic limitat que té.

Aquest, tanmateix, no és ni de bon tros l’únic element que forma part dels factors intrínsecs que determinen l’abast global d’una llengua. Un indicador especialment interessant és l’entropia, que mesura el rang de dispersió geogràfica d’una llengua; és a dir, la distribució dels parlants en els diversos països que en conformen el domini lingüístic. El català té una entropia de 0,213 (atès que el seu domini lingüístic es reparteix per Andorra, l’estat espanyol, l’estat francès i Itàlia). En canvi, el mandarí, tot i tenir cent vegades més de parlants, té una entropia de tan sols 0,063, atès que funciona com a llengua de comunicació de manera pràcticament exclusiva entre xinesos.

Un altre element que el model té en compte és la vehicularitat d’una llengua, que en mesura l’ús com a instrument preferent de comunicació en el seu àmbit lingüístic. Amb un 0,910, l’indonesi –emprat per desenes de milions de persones al sud-est asiàtic com a llengua de comunicació– és la llengua a la qual els autors del baròmetre atorguen un índex de vehicularitat més alt, fins i tot per sobre de llengües com ara el suahili (0,863) o bé el francès (0,689). El català, amb un 0,596, se situa en un valor mitjà, si bé superior al de llengües amb un pes general més gran com ara l’espanyol (0,178), l’alemany (0,419) o bé el rus (0,437).

 

El català, molt influent però amb poc estatus

El model de Louis-Jean Calvet també para atenció a l’estatus de les llengües, definit com “grau de reconeixement de les llengües per part de les autoritats polítiques dels països en què es parlen”. Els autors especifiquen que el model diferencia entre el reconeixement de iure (teòric) i el reconeixement de facto (pràctic) que un estat atorga a una llengua. Així, doncs, diferencien entre les llengües “de primer rang” i les llengües “cooficials o de segon rang”: aquelles que, tot i tenir protecció legal i política, sovint es veuen minoritzades per les llengües de primer rang amb què conviuen en el seu àmbit lingüístic.

Per bé que els autors no en fan esment explícitament al report que acompanya el baròmetre, les xifres evidencien que el català és una llengua de segon rang minoritzada –en aquest cas, per una llengua de primer rang, que és l’espanyol. De les quinze llengües amb més pes el món, el català és de bon tros la llengua que té un estatus més baix: tan sols un 0,025, una xifra que contrasta amb la de l’anglès (1,000) o bé el francès (0,551).

 

Poc present a la universitat, molt present a les xarxes

Un altre índex en què el català no surt ben parat és la presència en l’ensenyament universitari. Com en el cas de l’estatus, el català és la llengua amb un índex més baix en aquest apartat entre les quinze de més pes. La xifra del català (0,431) és inferior a la de llengües tant o menys parlades com ara el suec (0,506) o bé el txec (0,488).

 

On el català destaca més és en l’índex Wikipedia, que els autors del baròmetre calculen a partir de la xifra total d’articles de què cada llengua disposa a l’enciclopèdia digital. Amb un 0,856, el català gaudeix d’un índex més alt que no pas llengües més parlades com ara el romanès (0,825) o bé llengües amb un volum de parlants similar com ara el txec (0,834). Les xifres confirmen la bona salut de la comunitat viquipedista catalanòfona, una de les més antigues del món i, encara avui, una de les més actives.

Quant als factors contextuals, el català es distingeix en l’índex de penetració a internet, que calcula la proporció de parlants d’una llengua que l’empren habitualment a internet. Amb un excepcional 0,934, té un índex més alt que no el de quatre de les cinc llengües amb més pes al món: l’anglès (0,911), el francès (0,909), l’espanyol (0,701) i el rus (0,813). L’índex de penetració a internet, de fet, és l’apartat en què el català registra un valor més alt de tot el baròmetre. Cal destacar que el banc de dades amb què es fonamenta aquest índex tan sols arriba fins a l’any passat, abans d’esclatar la polèmica amb Google pel bandejament del català en els resultats de cerca.

La reproducció social, un element de preocupació

El català també destaca en l’índex de desenvolupament humà (0,900), que mesura el grau de desenvolupament econòmic, polític i social en l’àmbit lingüístic d’una llengua a partir de les dades de l’ONU. Les xifres del català, en aquest sentit, són més comparables amb les de llengües com ara l’anglès (0,945), el francès (0,887) o l’alemany (0,976) que no pas amb l’espanyol (0,715) o bé el rus (0,763).

 

La fecunditat, d’una altra banda, és el factor contextual en què el català registra un índex més baix, de tan sols 0,032. Els resultats són particularment preocupants, atès que, entre les principals llengües que registren uns valors tant o més baixos, com ara l’alemany o bé l’italià, el català és l’única que es troba en una situació de minorització en relació a una altra llengua més forta. Són dos factors que, en conjunció, semblen posar en dubte la capacitat de transmissió dels parlants actuals a les noves generacions, una circumstància que suscita tot d’interrogants quant al futur de la llengua.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/catala-dotzena-llengua-mes-influent-mon-ministeri-cultura-frances/

 

 

 

__

Ermesenda de Carcassona va haver de governar durant dues regències (975-1058)

 

Ermessenda de Carcassona nasqué cap al 975, filla de Roger I de Carcassona i d'Adelaida. Al gener del 993 es casà amb Ramon Borrell, que quan morí Borrell II, al setembre, esdevingué comte de Barcelona, Girona i Osona, dominis que ja s'estenien sobre el Penedès; el seu germà Ermengol seria comte d'Urgell.

Ermessenda tingué amb Ramon Borrell l'hereu, Berenguer (1006), de salut feble. Dona instruïda i devota, ajudaria al comte en els afers de govern, l'acompanyaria en els seus viatges i mantindria bones relacions amb l'Església.

Ramon Borrell, aprofitant la disgregació del califat, saquejà Qurtuba (1010) i combaté contra els andalusins de les valls de l'Ebre i el Segre (1015-1016). L'any 1017 morí prematurament, quan Berenguer no havia assolit encara la majoria d'edat, fet pel qual Ermessenda assumí la regència dels comtats.

Tomba d'Ermessenda a la catedral de Girona

que ella mateixa ajudà a construir.

 

 

Ermessenda hagué d'enfrontar-se al comte Hug I d'Empúries pel litigi entorn a l'alou d'Ullastret, retenint-lo (1019). L'any 1023 Berenguer Ramon, dit el Corbat, pujà al tron comtal i, casat amb Sança de Castella, tingué a l'hereu, Ramon.

La seva política pacífica exasperà als nobles de la frontera, que començaren a desobeïr-lo. Davant les creixents violències feudals, l'abat Oliba, amic d'Ermessenda i partidari de l'ordre comtal, promogué les "assemblees de Pau i Treva" (1027) per aturar els abusos dels senyors contra la pagesia i les propietats de l'Església.

L'any 1035 morí el jove comte Berenguer Ramon i Ermessenda, davant una nova crisi del poder comtal, hagué d'assumir una segona regència a l'espera de la majoria d'edat del net.

L'any 1041 Ramon Berenguer pujà al tron comtal i emprengué una política possibilista amb els senyors feudals, encapçalats per Mir Geribert, i negocià acords feudo-vassallàtics, fet que l'enfrontà a Ermessenda, que rebutjava que la preeminència comtal hagués de dependre de pactes personals.

L'afer del comte amb Almodis de la Marca (1052) reviscolà el conflicte i Ermessenda aconseguí l'excomunió de la parella. Tot i això, àvia i net s'acabaren reconciliant (1057) i Ermessenda li vengué els seus drets sobre els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Retirada, morí a Besora l'1 de març de 1058 i fou enterrada a la catedral de Girona.

 

· · · · ·

Si us agrada, també podeu trobar l'Esguard Històric a:
> Instagram - https://www.instagram.com/esguard.historic/
> Twitter - https://twitter.com/EsguardHistoric

 

 

MINISÈRIE DE TV3:

 

>>  TV3  ha tornat a emetre la Minisèrie històrica de dos capítols que ens trasllada a la Catalunya de l'any 1000 a través de la figura d'Ermessenda, comtessa de Barcelona, Girona i Osona. En català. Cada capítol té una durada d'1h.20'
Cliqueu:  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/ermessenda/ultims-programes

 

 

 

PER A SABER MÉS SOBRE EL s.XI:

 

>>   Ermessenda, comtessa de Barcelona (975-1058) (vídeo 1h23') emés per TV3 (post a la Cuca de Llum)

>> https://www.sapiens.cat/preguntes-i-respostes/per-que-es-va-enemistar-ramon-berenguer-i-amb-ermessenda-de-carcassona_200726_102.html

>>  Mor Ramon Berenguer II, "El Cap d'Estopes", 5 decembre del 1082

>>  Com l'Abad Oliba cap el 1027 va saber formular la Treva de Déu i aconseguí que la respectèssin. Inici de pacificació a la societat feudal.

>> Llibres: història de Catalunya al voltant de l'any 1000. Els inicis de l'Estat-nació  v.5

 

__