L'historiador avisa que l'Estat està disposat a tot, perquè "seria una
humiliació tremenda per a Espanya que es votés l'1 d'octubre i les
televisions ho ensenyessin al món"
El professor d’Història Contemporània de la UAB Joan B. Culla analitza per a El Món la transcendència del missatge que ha donat el president Puigdemont remodelant el Govern amb nous consellers que encararan la recta final del referèndum i s'enfrontaran a la resposta de l'Estat sense témer inhabilitacions ni saqueigs patrimonials.
És, al seu entendre, el missatge més potent que ha donat mai el
catalanisme polític, ara independentista després de més d'un segle de
pactisme amb Madrid.
Amb la remodelació del Govern, el president Puigdemont ha
remarcat que no hi ha ha marxa enrere i que el seu executiu posarà les
urnes i n’aplicarà el resultat. Ras i curt, ha transmès a Madrid que el
Govern de Catalunya no recularà malgrat que hi hagi inhabilitacions o
persecució del patrimoni dels consellers i conselleres. Hi ha cap
analogia històrica amb aquest gest?
Mai en la història de Catalunya i del catalanisme no s’ha produït un
escenari com aquest. Mai no hi havia hagut un Govern, una majoria
parlamentària i un gruix de la societat decidides a tirar endavant un
repte d’aquesta magnitud. Qualsevol exercici de comparació amb el passat
estaria fora de lloc.
El catalanisme polític ha viscut sempre intentant pactar amb
Madrid. Des del Memorial de Greuges de 1885 adreçat a Alfons XII
d’Espanya que Catalunya ha intentat dialogar amb l’Estat.
El catalanisme ha estat durant més de cent anys pràcticament l’únic
nacionalisme europeu que no es plantejava com a objectiu la
independència del seu país. Això ha estat així des de l’origen del
catalanisme a finals del segle XIX fins tot just fa set o vuit anys. Hi
ha hagut un canvi sobtat i espectacular, que sí que el podem titllar
d’històric. Certament, el catalanisme de dretes i el d’esquerres es van
passar un segle intentant compatibilitzar la seva condició de
nacionalisme amb la permanència de Catalunya dins de l’Estat espanyol.
Des de Cambó fins a Macià i Pujol, totes les etapes del catalanisme fins
el 2010 han estat pactistes, perquè consideraven que mai de la vida no
hi hauria una majoria social i política per donar suport a un
plantejament independentista. Com a molt, ERC havia aglutinat el 16%
dels votants el 2003, i és molt discutible que tots els seus votants
apostessin seriosament per la independència, perquè l’aposta d’ERC era
un tripartit d’esquerres amb el PSC i ICV.
És a partir de la sentència del TC contra l’Estatut el 2010
que el catalanisme fa un gir històric, en què una part substancial de
l’electorat i dels partits viren cap a l’independentisme. No es va
entendre, a Madrid?
Com no podia ser d’una altra manera, va causar una gran sorpresa,
incredulitat i escepticisme, perquè durant més d’un segle no hi havia
hagut cap revolta. I després de la sorpresa, el menyspreu. ‘En Mas és
boig’, ‘els convergents volen tapar la corrupció’... I així una llista
llarga d’explicacions que la classe dirigent espanyola s’ha donat a ella
mateixa per explicar allò que els resultava incomprensible. És molt de
la política espanyola allò que no entens, menysprear-ho.
Després del missatge de Puigdemont amb el canvi de consellers
per encarar la recta final del referèndum amb un equip disposat a
jugar-s’ho tot, farà que Madrid ho entengui?
Amb el canvi d’Artur Mas per Carles Puigdemont ja va començar a
grinyolar tot a Madrid. A Mas el coneixien però a Puigdemont no, i els
semblava que eren més capaços d’interpretar, ni que fos de manera
completament errònia, que allò que feia Mas president era més
comprensible que un home de Girona fill de pastisser. Això els va
començar a neguitejar, com també els va neguitejar el 9N. A més, a
Puigdemont no li podien dir que era el fill polític de Jordi Pujol. La
desqualificació moral de Puigdemont no era tan fàcil, tot i que ho van
intentar. Tanmateix, és cert que el discurs del menyspreu s’ha anat
erosionant. Aquest “no se atreverán, se van a acojonar” comença a
debilitar-se. L’estratègia del govern espanyol els darrers mesos s’ha
basat a fer por a les persones, ja no al conjunt de la població.
És una por selectiva?
Sí, a funcionaris, consellers i presidents, que han estat els
perseguits i condemnats, i amb això pensaven que ho tindrien resolt.
Quan hi va haver el cessament de Baiget, que va dir que patia pel seu
patrimoni, a Madrid es devien fregar les mans. Devien pensar que
funciona l’estratègia, perquè ja s’estan acollonint. Ja tremolen de
cames i preparen la retirada. Però l’anunci de canvis al Govern és un
gir argumental. El president Puigdemont ha dit als consellers que els
que no siguin capaços de suportar la pressió, que facin un pas enrere, i
altres han fet un pas endavant. Per tant, el missatge és que si hi
havia algú a qui li tremolaven les cames al Govern, ara ja no hi és. Els
que hi són van a totes, perquè tots han tingut l’oportunitat de marxar,
i estan decidits a afrontar tot el que calgui.
Més enllà del setge a la carrera política, amb amenaces d’inhabilitació, hi ha també amenaces al patrimoni, a l’estil de la llei
de Responsabilitats Polítiques, que va sistematitzar les multes i
requises contra famílies que van ser considerades desafectes a la
dictadura.
L’estratègia de l’Estat en aquests darrers mesos va per aquí. En el
judici del 9N no es va condemnar ningú per malversació de fons públics,
ha estat a posteriori que el Tribunal de Cuentas, per inspiració del
govern espanyol, va iniciar aquesta via. I aquí entra el vell prejudici,
‘els catalans són com els jueus, allò que més els importa és la pela, i
per tant, els farem mal si els toquem la butxaca’, pensen. Si anar a la
presó no els espanta, els amenaçarem amb el patrimoni. I en aquest
sentit, l’exconseller Baiget anava molt en aquesta línia. Però les
persones que tinguessin por haurien hagut de canviar de nom els seus
béns.
Com ha d’interpretar Madrid el canvi de Govern?
El gest del president Puigdemont accentua el desafiament a Madrid. El
missatge és, ‘si hi havia algú a qui li tremolaven les cames, heu de
saber que ja no hi és. Els que hi són, ho són amb plena consciència,
sense excuses. I per tant, el que diu Puigdemont és que no esperin que a
ningú li tremolarà la mà per signar un document. Ara bé, Madrid no ho
entendrà perquè no ho vol entendre.
I així s’arribarà a l’1 d’octubre...
La meva impressió és que l’Estat no pot deixar-se fer un 9N corregit i
augmentat, ni tan sols una fotocòpia del 9N. Tal com la classe política
espanyola entén l’honor, la dignitat i la pàtria, seria una humiliació
tremenda que l’1 d’octubre es votés, i les televisions de tot el món ho
ensenyessin. Em costa pensar que es resignin, perquè el 9N el van
interpretar com una gran derrota moral, d’aquí la seva reacció embogida.
Crec que no ho poden consentir.
Ho impedirà per la força? La fotografia internacional no seria encara seria pitjor?
Assistirem durant aquests dos propers mesos a una prova de força, de
gestos, d’amenaces i de paraules. Per exemple, enviar la Guàrdia Civil
al TNC és bestial, és una mesura intimidatòria més, que veurem com es
reprodueix cada vegada més. I si l’executiu de Puigdemont, com sembla,
no només no es fa enrere sinó que apuja el to, veurem una escalada
simètrica de l’Estat.
I això com acaba?
Aquesta és la pregunta del milió! Penso que els dos jugadors de la
partida d’escacs estan expectants i esperançats que l’altre cometi un
error greu. Des de Madrid esperen que qualli el discurs que el
referèndum és totalitari i antidemocràtic, que el puguin titllar de cop
d’Estat. I aquí la Generalitat ha de tenir molta cura. I per part de
Catalunya, s’espera que a Madrid, amb l’afany de frenar l’1 d’octubre,
es passin de frenada i caiguin en alguna actuació que els deixi en
evidència a nivell internacional. Els grans mitjans internacionals no
són pressionables, tenen una cultura de la independència informativa
molt arrelada.
Si per la via del referèndum o de la DUI el president
Puigdemont declara la independència, es podria viure un altre 6
d’octubre del 34, en el sentit que el president sigui detingut?
Bé, el 6 d’octubre ningú no va proclamar la independència. Els únics
que van voler creure que s’havia proclamat la independència van ser els
de Madrid, perquè sempre estan a punt, perquè els aglutina i esborra les
diferències entre dreta i esquerra, es creuen el que es volen creure.
Però si per repetir un 6 d’octubre ens referim a una reacció armada de
l’Estat apel·lant a un cop armat, és difícil que puguin justificar que
envien la policia espanyola a la plaça de Sant Jaume. Seria
injustificable a nivell internacional. L’argument que pot ajudar la
Generalitat a guanyar, o com a mínim a no experimentar una derrota
aclaparadora, és que se sigui molt impecable i curós perquè ningú de
fora pugui pensar que és un Govern colpista. Si algú, posem per cas, de
Suècia, sent que l’Estat ha enviat l’exèrcit perquè els catalans volien
fer un cop d’Estat, li semblarà correcte. Però si es manté la via
pacífica i democràtica i ningú no trenca ni un vidre, una reacció com la
del 6 d’octubre del 34 causaria una reacció brutal al món.
